Selecciona Edició
Connecta’t

Jesús i la història

Els acompanyants de Jesús a l’hort de Getsemaní anaven armats i podien voler fer un cop d’estat

Creu Javier Alonso que els dos altres crucificats amb Jesús eren de la seva colla.
Creu Javier Alonso que els dos altres crucificats amb Jesús eren de la seva colla.

D’ençà que la filosofia positivista de la història es va assentar, han estat nombroses les vides de Jesús en què savis han intentat endevinar què hi havia de cert en les narracions evangèliques i altres fonts pròximes a la vida de Jesús —com ara els Fets dels Apòstols i les Cartes de Sant Pau—, i què hi havia d’invenció. Abans de l’època “positiva”, fer-ho resultava molt arriscat, en especial als segles dominats per la teologia, que van de Constantí i els Pares de l’Església fins al segle XVII. El diccionari més fenomenal que mai s’ha escrit, el de Bayle (1702), no presenta ni una pàgina sobre Jesucrist, encara que parli dels evangelistes, de sant Pau, i de molts autors de la patrística grega i llatina. Voltaire, de qui mai se sabrà si creia o no, va ser prudent, i més aviat es va ficar amb els derivats eclesiàstics de la religió cristiana, com ara els jesuïtes, la seva bèstia negra: Mangeons jésuïte!

Els il·lustrats ja no es van sentir encotillats pel poder de l’Església; i així van néixer pàgines furibundes contra el cristianisme, com les del baró de Holbach i les del pare Meslier, molt editades en castellà. I a partir del XIX els erudits van començar a posar la persona de Jesús (sense cap naturalesa teològica) al lloc històric que li podia escaure, d’acord amb més hipòtesis que fonts segures. És el que van fer David Strauss, que va escriure una vida de Crist que va fer escàndol (1836), o Ernest Renan (1863), que en va fer una altra de polèmica. No parlem ja de Nietzsche i el seu Anticrist.

Amb el temps, l’hebraista Geza Vermes —a qui vaig visitar una vegada a Oxford per conversar i arribar a l’única conclusió que Jesucrist va ser crucificat en temps del governador Pilat i de l’emperador Tiberi, i que si va néixer durant el reialme d’Herodes per força havia de néixer abans de l’any 4 aC—, amb el temps, dèiem, Vermes va escriure un llibre esplèndid, Jesús, el jueu, en què exposava la filiació hebrea del Crist, de la qual no hi pot haver cap dubte, i el seu caràcter messiànic, cosa igualment òbvia, de fonament bíblic.

A Espanya hi ha una recent i sòlida tradició d’aquests estudis, capitanejats per l’erudit Antonio Piñero, en què els experts pouen informacions plausibles a partir dels historiadors i epistològrafs jueus i romans de l’època: Flavi Josep, Plini el Jove, Tit Livi, Tàcit, el Talmud, i poca cosa més. Als escrits d’aquests s’hi troben escasses referències, però suficients, com per donar la raó al savi d’Oxford: Jesús va existir, va predicar durant uns tres anys, i va ser crucificat per ordre de l’únic que podia aplicar la pena de mort a la Palestina d’aquell temps, el governador romà.

Ara s’ha reeditat un llibre molt interessant, que, com és habitual en la historiografia sobre Crist, aporta més hipòtesis, però cap prova: Javier Alonso, La última semana de Jesús (Madrid, Alianza, 2019). Una altra cosa seria que un dia es trobés la tomba i les restes del Natzarè, amb el rètol en tres llengües que Pilat va fer posar damunt la creu, notícia que seria rebutjada immediatament pel Vaticà. Els cristians creuen que va ressuscitar, i no hi ha més cera que la crema: és matèria de fe, com la virginitat de Maria: no cal discutir-ho amb ningú, menys encara amb un creient.

Alonso insisteix que Jesús no va néixer a Betlem, sinó a Natzaret, i per això als evangelis és anomenat Jesús de Natzaret, i no Jesús de Betlem. No creu que aprengués arts endevinatòries, profecies i màgies a Egipte, com sostenen uns quants, sinó que més aviat va romandre sempre a Galilea, possiblement a la vora d’un rabí que el va formar; i galileus van ser els seus deixebles, que podien ser dotze —per analogia amb les dotze tribus d’Israel— o tot un regiment. De fet, a l’hort de Getsemaní, Crist hi va anar acompanyat d’una colla que supera les onze persones (Judes hi arriba més tard, amb la guàrdia farisea del temple), i aquesta colla anava armada: d’aquí la hipòtesi que Jesús volia fer un cop d’estat a Jerusalem, de matinada, després d’haver travessat el Cedró. En aquest cas, Jesús hauria estat un zelota, val a dir, un independentista galileu que volia sostreure’s al domini del partit popular i imperial de Roma. Alonso també explica que és poc versemblant que Jesús fos mal vist pels fariseus ortodoxos a causa del seu atac al temple, amb males maneres, contra comerciants i canvistes. Més aviat creu que Jesús va predicar uns quants mesos a Jerusalem, d’acord amb les seves paraules: “Mentre era amb vosaltres al temple cada dia, no vau gosar detenir-me” (Lluc, 22,53).

Tampoc no creu que l’última cena fos la celebració de la Pasqua jueva, argument que els evangelistes devien inventar per aconseguir que els jueus abracessin allò que es va presentar com una variant del judaisme mateix. Suposa que els dos altres crucificats al costat de Jesús van ser dos de la seva colla, que li haurien fet costat fins al final, i que ho van pagar amb la creu, com ell, un amb més estoïcisme que l’altre. I que Jesús no va morir amb trenta-tres anys, sinó més aviat dins una forquilla que va dels trenta-set als quaranta.

Un dels llibres més correctes i respectuosos amb la fe cristiana —que és tota una altra cosa, aliena a la història, com tota fe— que s’han escrit sobre la vida de Jesús.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >