Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Estupors electorals

Rodes de premsa des de la presó com si res. Execució i crema de l'adversari, i una caça de bruixes xarnegues de rerefons

Jordi Sànchez en roda de premsa des de la presó.
Jordi Sànchez en roda de premsa des de la presó.

Assistir a una roda de premsa amb un candidat tancat en presó preventiva més d’un any no passa cada dia. Fa molt que no faig de periodista de carrer i no he estat gairebé mai cronista política, però m’hauria agradat ser a la primera compareixença davant dels mitjans d’un pres candidat o candidat pres, com preferiu. Fins i tot a la segona, per veure si era igual. Va ser el meu primer estupor electoral de la campanya, la setmana passada, quan després del que va passar a Notre-Dame i el circ que immediatament s’hi va muntar vaig descartar més imatges inquietants i em vaig posar a veure sèries. Doncs mira, aquí tens el candidat Jordi Sànchez parlant amb la premsa des de Soto del Real, en una cofurna de parets de conglomerat la mar de lletja, una tauleta blanca com de pupitre (algú sap per a què serveixen aquestes tauletes allà?) i, al darrere d’ell, firmes, la bandera espanyola i el retrat del monarca vigent. No me’n vaig assabentar fins dijous a la nit. Una roda de premsa electoral des de la presó! Em vaig quedar tan estupefacta que me la vaig mirar sencera, pel mòbil. Em va costar agafar el son després. L’endemà al matí, Divendres Sant, ja n’estava al cas i no em vaig perdre el directe amb el candidat pres Oriol Junqueras. De caràcter més festiu que el seu company, semblava que s’ho estigués passant bé, com si els presos fossin els periodistes i, de passada, jo mateixa que els estava mirant, i ell ens consolés.

Si ja era prou colpidor escoltar durant una hora llarga un i altre després de tant de temps sense poder escoltar-los més enllà de les seves declaracions en el judici en curs, la inquietud va ser una altra. Els periodistes s’adreçaven als presos del plasma tractant-los de tu i les seves preguntes sonaven dubitatives, em vaig dir. Alguna cosa semblava que s’havia apoderat de la situació, alguna cosa que feia que els cronistes no es poguessin expressar bé. Tot plegat era francament incòmode. Com t’adreces i com interrogues un home que està en una molt discutible presó preventiva des de fa un any i mig, que no sap quan en sortirà perquè l’estan jutjant però que no hauria de ser allà –a la presó, al plasma– si no és condemnat?

Hauria optat per tractar-los de vostè, aquesta primera part és fàcil de respondre. És clar que els dirigents i els cronistes polítics es coneixen i es tracten, i així ha de ser perquè en cas contrari no tens fonts, però el col·leguisme del tuteig no és acceptable quan el públic t’està veient (pantalles) o escoltant (ràdio) o llegint. Era un moment excepcional del periodisme, no passa en cada campanya que els candidats parlin des de la presó. Voler donar aparença de normalitat al que no en té porta fins a aquests paranys fatals els periodistes joves, com em va semblar que eren gairebé tots.

L’altra part de la pregunta –com interrogues, com transmets, com sintetitzes, quin és el titular és més difícil, em vaig dir en llegir l’endemà al matí les cròniques corresponents. Ni en els mitjans independentistes vaig trobar el que es diu pròpiament una crònica, que és informar de l’ambient i el sentit del que estàs escoltant i veient, cosa que pots i has de fer perquè ets allà: ho has vist, has preguntat i has escoltat.

Una primera conclusió em porta a suggerir que som en un moment tan confús, i en campanya, que el periodisme no gosa ni dir si és de dia o és de nit per por de ser titllat de partidista, sectari, traïdor, venut, regalat, qui sap si transgènere.

No van ser les rodes de premsa des de la presó dels candidats l’única ocasió d’estupor electoral. Un dia després, i sense que fossin falles, cremen i afusellen en un poble sevillà un ninot que representava el bonàs de Judes (sense la seva traïció, què se n’hauria fet, de Crist?), que aquest any, ves per on, tenia l’aspecte de Carles Puigdemont. L’alcalde de Coripe, socialista, creu que és la mar de normal i que no n’hi ha per a tant. Quantes pulsions i passions desbordades emergeixen aquí, en aquesta escena de Coripe? És tan eloqüent que no val la pena pintar-la més negra. Sobretot perquè l’últim estupor me l’ha causat la piulada d’un escriptor que aprecio i llegeixo, que sense pensar-s’ho dues vegades ha escrit: “L’alcalde de Coripe al Festival de Cultura Txarnega de l’any que ve. Haz que pase.” Com del porc, tot s’aprofita quan toquen a sometent les campanyes electorals. Fins i tot val una apel·lació a la caça de bruixes –les txarnegues, aquestes dones que tantes coses catalanes tenen per dir i revelar encara que no agradi sentir-ho– que no desmereix en absolut l’esperpent de Coripe.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ