Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

No, no hi ha cisma lingüístic

L’aplicació de la reforma dels diacrítics és ja molt majoritària

L’eliminació de l’accent diacrític de moltes paraules és el més cridaner de la nova ortografia de l’IEC.
L’eliminació de l’accent diacrític de moltes paraules és el més cridaner de la nova ortografia de l’IEC.

L’astorament em va durar uns dies, no acabava d’entendre l’article de Matthew Tree titulat “El començament d’un cisma lingüístic?” al digital Núvol (amb un interrogant retòric que sempre serveix de disculpa a l’atreviment excessiu), en el qual plantejava la tesi que la reforma dels diacrítics ens podia dur a una ruptura del consens ortogràfic. O almenys això és el que hauríem de deduir de la paraula cisma, força inequívoca en aquest sentit. Semblaria que el país estigués dividit al voltant de l’aplicació d’una llista diacrítica o l’altra, la interminable i la de només quinze mots.

L’astorament venia sobretot del fet que l’autor, anglès, defensés l’ús de la llista extensa de diacrítics quan la seva llengua no té cap mena d’accentuació, ni diacrítica ni de l’altra. I explicava que, en anglès, es coneixen amb el terme de crash blossom les frases que, essent escrites d’una sola manera, poden tenir més d’una interpretació, cosa que, lluny de generar problemes comunicatius (en l’últim extrem les ambigüitats produïdes per la gramàtica són resoltes per la pragmàtica, el sentit comú i el coneixement del món), serveix de fet per a l’exercici d’una mena de lingüística faceciosa; sempre va bé tenir a mà frases d’aquestes per entretenir un sopar o farcir un articlet.

És doncs una aparent contradicció que un escriptor anglès presumeixi de crash blossoms en la seva llengua i a la vegada reivindiqui la necessitat d’una convenció com és l’accentuació diacrítica per evitar els mateixos fenòmens en català; potser, més aviat, hauríem d’esquitxar l’anglès de diacrítics per fer més fàcils les coses a la resta de la humanitat. Com també és una contradicció fer creure que, en català, aquestes mateixes frases generen ambigüitats infranquejables. És el que tenim amb l’al·lusió a l’obra de Joan-Lluís Lluís El dia de l’ós, que quan es reediti haurà de ser El dia de l’os, i això sembla un cataclisme. Ja s’ho farà venir bé l’editorial per desfer “l’equívoc” en portada, tal com faria si el títol fos El banc de la plaça. Ningú no s’ha sorprès mai de l’ambigüitat del sintagma Astèrix i els gots.

És sabut que no tothom està aplicant la reforma, encara, però elevar les dissensions a la categoria de cisma només es pot sostenir des de la hipèrbole. D’entrada, el mateix Institut d’Estudis Catalans va publicar les noves ortografia i gramàtica amb els canvis, i al cap de poc hi va tenir adaptat el diccionari. Tots els diaris en paper van fer la transició pràcticament a l’uníson i de manera immediata, com també la van fer els mitjans de la Corporació Catalana, amb TV3 i Catalunya Ràdio. A les escoles i instituts ja estan ensenyant les noves normes, amb els materials de llengua catalana adaptats i amb les successives reedicions a la vista de la resta de matèries per anar actualitzant els llibres de text. Enciclopèdia Catalana, l’editorial hegemònica quant a diccionaris, ja ha actualitzat en seu fons en línia, com també ho han fet el Termcat i l’Optimot. Les administracions, no cal dir-ho, també han limitat l’ús de diacrítics als quinze de la llista definitiva.

On és, doncs, el cisma? En molt pocs àmbits, per molt que els vulguem convertir en masses indignades contra l’autoritat. Un digital, Vilaweb, que ha convertit la resistència als canvis en ensenya i que probablement seran els últims de Filipines. Algunes editorials de narrativa (molt poques) que hi són reticents més que contraris però que tard o d’hora trobaran un lector més avesat a la simplificació. Alguns autors (no gaires tampoc) que converteixen els diacrítics en elements del seu estil inconfusible mentre destrossen els pronoms febles o el règim preposicional. I sobretot, una colla d’ultrancers i coristes que fan de Twitter el terreny idoni per proclamar la seva insubmissió a l’IEC i que prometen que mai renunciaran a la llista pretèrita mentre proporcionen abundants exemples de crash blossoms insalvables. Tot això que tenim per nodrir la lingüística faceciosa autòctona.

El debat seria entranyable si no s’allargués tant. A veure si s’acaba la moratòria d’aplicació (falta poc menys d’un any i mig) i enllestim.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >