Selecciona Edició
Connecta’t

El que està en joc

Cal entendre fins a quin punt aquestes eleccions “històriques” no ho seran només per a Espanya, sinó que seran determinants per a la dimensió europea

Els candidats a la presidència del Govern espanyol, a RTVE.
Els candidats a la presidència del Govern espanyol, a RTVE.

No és possible saber si i en quina mesura podran influir sobre les opcions de l’electorat el doblet de debats televisats a quatre dels últims dos dies. L’organització d’aquestes cites ha marcat tant la cursa electoral que s’han acabat transformant en un tema de la campanya. Tampoc hi ha disponibles indicacions demoscòpiques unívoques. Més ben dit, l’única tendència que sembla clara i detectable és l’existència d’indecisos: entre les dretes i les forces de progrés, un element que pot decantar finalment l’orientació general del proper govern; i també indecisos dins dels blocs, un element que pot condicionar, i molt, unes relacions de forces entre els diferents partits que seran determinants a l’hora de plantejar aliances. El que sí que ja se sap és que aquesta campanya ha estat fins ara aspra, especialment per obra d’una dreta que, impel·lida per les dificultats d’una inèdita competició a tres, ha deixat (o ha volgut?) que l’aparició de Vox funcionés com un imant de relat, de discursos i maneres de fer, incloent-hi el recurs massiu a la pràctica de les fake news.

I, no obstant això, caldria saber abstreure’s una mica de les polèmiques diàries, eixamplar la mirada i entendre fins a quin punt aquestes eleccions “històriques” no ho seran només per a Espanya, sinó que seran determinants per a la dimensió europea. És aquesta la seva importància real, això és el que està en joc, i en aquest marc agafa un pes decisiu el senyal que des d’Espanya s’enviarà al conjunt de la ciutadania del continent amb el resultat de les eleccions generals.

Cal mirar enrere i preguntar-se per què Europa es troba en la disjuntiva actual, amb el risc de ser literalment presa per forces que volen canviar a fons la seva naturalesa, i derogar, per exemple, la carta de drets inserida en els tractats en l’article 6, que fixa un marc de protecció avançada en dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia per a tota la ciutadania de la Unió, independentment dels estats de pertinença (i que, d’una manera gens sorprenent, ni Polònia ni el Regne Unit han volgut subscriure). Europa ha arribat a aquest punt per la incapacitat de les seves institucions a donar respostes raonables a la crisi econòmica del 2008. Atrinxerades en l’austeritat i limitades per una posició de subalternitat respecte als grans interessos econòmics i financers, les institucions europees van decidir impulsar els Estats a fer processos de devaluació de salaris i de serveis que (especialment als països del sud) van portar a un augment de les desigualtats impressionant, amb les dones, els joves i la possible (i necessària, per a qui escriu) nova ciutadania (com en el cas dels migrants) com a primeres víctimes. El que es va fer amb Grècia ens parla de tot això, i ho hauríem de tenir present quan s’analitzen les raons de l’afebliment de la Unió i del sorgiment dels replegaments nacionals.

Per això el que es dirimeix aquí el proper 28-A va més enllà de les fronteres estatals espanyoles per convertir-se en un element polític decisiu per al conjunt de la Unió en aquest moment crucial. El projecte europeu pot sortir d’aquesta conjuntura rebaixat a una mera aliança econòmica entre estats –amb nacionalismes més o menys agressius–, o bé ser la gran oportunitat democràtica: un espai on es garanteixen drets, es reparteix la riquesa i es construeixen oportunitats de ciutadania. La balança es pot decantar cap a un costat o cap a l’altre. I en els electors espanyols recau una part de l’oportunitat d’inclinar-la. Cal evitar costi el que costi que el proper Govern espanyol incorpori forces de l’extrema dreta (o de la dreta tradicional ja radicalitzada). Però la qüestió no és únicament aquesta: també és a les mans de la ciutadania espanyola que no es torni a una visió austeritària de l’economia i d’erosió(més lenta o accelerada) dels drets socials que ha portat a unes cotes de desigualtat que amenacen la democràcia mateixa. És a les mans de l’electorat espanyol apostar (com, d’altra banda, està fent Portugal, el país veí, massa vegades oblidat) per una clara i forta majoria de progrés, que posi al centre de les seves polítiques la redistribució de la riquesa, la defensa i l’ampliació dels drets socials, la sostenibilitat ambiental, un enfocament que vinculi finalment les migracions als drets humans i a la ciutadania, la construcció de la igualtat real entre homes i dones. Això és el que pot donar futur i sentit al projecte europeu, i la ciutadania espanyola pot jugar un paper decisiu en la seva construcció. Començant per fer-ho diumenge.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ