_
_
_
_
_
L'ULL DE PEIX
Crónica
Texto informativo con interpretación

Mallorquins, comestibles i uns vetats

Dins la pell de les Illes neix la tomàtiga de ramellet, de penjar, neix davall un capell o capelleta de figuera de moro o de pic, allà neix el pa amb oli, els sofrits i els seus brous, guisats, cuinats, salses

Fileres de capelletes naturals fetes d’una fulla de figuera de moro.
Fileres de capelletes naturals fetes d’una fulla de figuera de moro.

Vet ací una troballa casual, és una raresa, un vell invent dels pagesos intel·ligents i pràctics. Resulta una ‘instal·lació’ fugaç, efímera, feta d’un ordre net i dret, fill de la necessitat i l’experiència: fileres de capelletes naturals al goret de terra de call vermell, fetes d’una fulla de figuera de moro, de pic. Serveixen per servar el sabor, la humitat i l’arrelament, el naixement primerenc de les tomatigueres de ramellet; segurament seran fetes a la seca, sense rec ni aigua afegida, per produir fruits plens i saborosos que duren un any fins a la nova collita.

Aquests hivernacles oberts, artefactes vegetals sense residu, són per protegir els inicis de la miniatura de tomatiguera del nord, de la tramuntana folla i freda i del sol alt i de les gelades sobtades. Paga la pena servar la planta i els fruits centrals per la vida gastronòmica dels illencs: tomàtigues de ramellet, de penjar. Venen de planters de llavors de tria personal, natural, dels millors fruits, negoci no monopolitzat. Els artefactes de fulles de moro semblen maquetes disperses de l’òpera de Sidney d’Utzon, invents de Jujol amb Gaudí a la Seu de Mallorca o dibuixos de carnet al vol de Le Corbusier.

Aquest redolet de foravila tan adesat, un tros, tres quartons o mitja quarterada, esdevé de sobte, rodant sense Google Maps, per camins, carreteres i camades de les Illes Balears, Mallorca en aquest cas. Circulant tira per una teranyina laberíntica i graciosa la xarxa primària fins fa no res, que connectava viles, possessions, oratoris, pous, fonts i també secrets, creus de morts i tombes desconegudes.

No s’hi arriba mai tot dret i aviat, sinó que el personal es mou al pas de la lògica de la conquesta discreta del territori, avança i gira, retura i dubta. Canvien els espais, plans i valls, els camps obrats per les estacions; hi ha petites o grans possessions de repoblament del XIII sobre alqueries de l’Al-Àndalus oriental, hi ha les macrofinques del repartiment feudal (i les parcel·lacions i establis a crèdit de Joan March i fill) que marcà noves propietats. Quedaren imposts redemptors eterns (alous, censals) per a bisbes de Tarragona i el senyoriu de Ciutat de Mallorca. Servituds medievals. Hi ha cases, pobles, llogarets i ciutats. L’avanç de la societat de la segona residència i el pes gegantí dels neoxalets descomunals —fora d’escala— i els seus jardins com miniselves tropicals.

Lluny de les vies i autovies esdevenen mons distints, amb paratges nous. Això més o manco ho explicava als seus alumnes als anys setanta l’arquitecte capità Manuel Solà-Morales, ja finit, amb casal a Artà i descobridor de Mallorca per a Rafael Moneo, el seu convidat inicial. Solà feia expedicions universitàries i tours de treballs. Un dia ho explicà un dels alumnes avantatjats, Josep Antoni Acebillo, qui va gestionar els projectes urbans de Barcelona quasi trenta anys (1981-2011) i fou la mà dreta d’Oriol Bohigas. Amb la meitat de Mallorca davant, a unes matances, el gestor i professor ho va subratllar. El gran cardenal de l’arquitectura Rafael Moneo ho ha dit poèticament, durament, altres cops, un pic a Son Fortesa de Camper; i la seva filla de la missa professió Belen Moneo viu Mallorca amb compromís.

Record de Manel Solà-Morales

Un article nat de certa melangia a tall de ganivet feu que Solà —mai vist— enviés una nota personal sobre la vella ‘’lliçó” mallorquina. En aquella Mallorca de plom —als anys noranta i dos mil—, Solà i un altre alt científic (un economista de fama) varen ser escapçats/vetats/censurats per Sa Nostra al llibre dels 25 anys dels informes econòmics de l’ex-caixa. Aquella Sa Nostra fusa i volatilitzada, que era tant d’alguns executius i notables cappares, alguns en procés de judici acusats penalment de les malifetes i evaporació dels doblers.

Dins la pell de les Illes neix la tomàtiga de ramellet, de penjar, neix davall un capell o capelleta de figuera de moro o de pic, allà neix el pa amb oli, els sofrits i els seus brous, guisats, cuinats, salses. La capelleta, com una instal·lació arquitectònica, un experiment d’escola. Cabòries i coverbos mallorquins amb apunt barceloní.

Un ‘mallorquí’ també és un menjar —a Barcelona—: un entrepà de sobrassada amb formatge, una unió una mica tèbia, amb el pa calent perquè l’argument és enmig de les dues llesques de pa o ‘barques’ de panet on es besen i casen sabors, textures, greixos i colors dels dos productes simbòlics de Mallorca i Menorca, precisament.

Arreu fan sobrassada i cap és idèntica, formatge en feien pertot i ara també, però especialment en parlen del de Maó (Mahón Menorca), per això els vells en diuen maonès per identificar tots els illencs menorquins a Mallorca, que venien del seu port primer Maó. Ciutadella és/era un altre món interior, una capital/estat antiga amb el seu receptari de cuina tan vicari dels nobles, senyors i capellans.

Un secret de Saénz de Oiza

El pinyol de l’anècdota de l’entrepà barceloní el va referenciar en un dinar de cinc hores a Pollença, una discreta i precisa (òbviament) dissenyadora catalana que és al Museu del Disseny HUB, la ‘grapadora’ d’Oriol Bohigas a Barcelona. A taula i xerrant, hi eren el pintor Joan Sastre, el músic Joan Valent i els arquitectes Rafel Moranta, Jaume Mayol, Carme Pinós i dos experts barcelonins de mirada oberta i sigil·losos. Biel March convocà el dinar i duia el maneig i així va dur la gent a guaitar a ses Rotes, l’estudi o caseta de pensar del gran faroner de l’arquitectura moderna Francisco Sáenz de Oiza.

Bosc endins, devora un torrent, veïnat de cas Sucrers i de l’estudi del pintor March hi ha un miracle, un secret arquitectònic mallorquí: un porxo alt i obert, volant, encolumnat amb peces de marès, com els sestadors o grans naus de possessió. Podria ser mig Utzon o un anònim picapedrer. Era un miratge, un aiguavés sense murs, a contralògica, refugi del sol, com un vol de teules. Ara és refugi lliure de cabres a l’hivern.

Catalans i alta cultura mallorquina

Els estudiants enyoradissos i els catalans encuriosits i còmplices de la perifèria illenca, interessats amb el món d’ahir i d’avui isolat, deuen tenir present la fita de gastronomia de subsistència. Més enllà dels arquetips, els continentals mostren curiositat i consumeixen alta cultura creativa: Miquel Bauçà, Miquel Barceló, el fenomen de la marca Camper des de 1976, sempre Joan Miró i Pilar Juncosa i la seva deixa (ara la marca Miró Mallorca, lligada a Josep Lluís Sert i Rafael Moneo), Camilo José Cela i els seus Papeles, Formentor, Joan Estelrich per examinar-lo, Blai Bonet, Francesc de Borja Moll i mossèn Alcover, Via Alcover, Vidal Ferrando, Miquel Barceló ‘Perelló’, Guillem Frontera, Toni Marí, Pons Ponç, Andreu Vidal, Biel Mesquida, els Janer, Marià Villangómez, els diversos Joan Pons, també Tomeu Penya, la Maria del Mar Bonet i Antònia Font... una carretada de vius i morts: Portell, Comes, Alzamora, M. Antònia Oliver, A. Vicens, Riera, Valentí Puig, Miquel Àngel Riera, Llompart, Llúcia Ramis, Héctor H. Vicens, R. Amills, Manzano, els distints Massot, Toni Gomila, Pep Tosar, Assun Planas, Rafel Duran, Rafel Joan, S. Perelló, J. Munar, P. Vadell, L. Petrelli, Pons Alorda, Isidor, Joan Mureno, Pau Faner, C. Solivellas, Piris, Serra, Tià Ramis... una gran tracalada. No és una llista, no. Ni una classificació, tampoc.

Un arxipèlag radiant (Ensiola, 25 euros) va d’això; és la suma de 18 entrevistes/perfils/ cròniques/reportatges a dues veus de l’autor Pere Antoni Pons i les dels protagonistes, des de Simó Andreu a Elias Torres, d’Anthony Bonner a bisbe Taltavull; de Betcholtd a Tur Costa, de Fina Salord a Pilar Benejam. Retrats instantanis de Jean Marie de Mora, que raona igual que fotografia. Pere Antoni Pons, a la presentació a Drac Màgic i després, dubtà de l’eco cultural dels illencs a Barcelona, a Catalunya. Tem i documenta la manca d’interès per l’alta cultura perifèrica, per la mirada i narrativa isolada perquè creu que tot just interessen els bollats, rars o estrambòtics. Miquel Barceló ‘Pereió’ (i/o Valentí Puig) deia “els catalans s’equivoquen a l’hora de triar el mallorquí (de referència)”. Pensava potser amb Baltasar Porcel, el gran tòtem que tants volem imitar.

Mort en Pereió, Barceló Perelló, ja no hi ha cita pel dinar iconoclasta, alternatiu del divendres sant. Cada any, a les darreries mallorquines (les postres)de sa vida, aquell historiador, catedràtic de bon de veres vingut d’Amèrica i amb plaça guanyada per l’Autonòma de Barcelona; vetat per dos cops per la local UIB Illes Balears, feia torrar pels amics un xot el dia gran del dejuni i abstinència al bosquet d’alzines de son Vaquer. El terme de Manacor (interessant peça breu de memòria i fantasia). Allà tenia una casa nova, deia que dibuixada per Narcís Comadira, feia parada al foc i la carn el narrador sense fi Marilla o el pintor Maimó, feia les veus Guillem Frontera (de qui Pereió seguia els articles i recordava novel·les), hi eren també els científics catedràtics Lluís Ferrer i Miquel Roca, d’altres del comú, pocs, ses tres filles Barceló i Helena, la darrera dona. Dos dels mallorquins habituals ja són cendra amb el seu cranc.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_