Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Dones de mar

De pirates, sirenes i marines vestides d’home a les dones de carn i ossos que naveguen els oceans

Quan somies pots escollir ser Ching Shih, una ferotge pirata vídua del segle XIX que succeeix el seu marit i es dedica a navegar els mars. S’ha de patir la mala premsa de saquejar i matar, però ho compensen els cinc-cents vaixells i cinquanta mil homes a les teves ordes, una bona pila de canons a punt per a la batalla i l’oceà als teus peus. Quan vius, la realitat es carrega qualsevol fantasia: difícilment es pot ser la bucanera del Mar de la Xina si es té por de ser engolida per les onades en un passeig assolellat en llanxa de les illes Medes a Sant Feliu de Guíxols.

Però no hi ha fòbia prou angoixant per allunyar les persones d’una passió. El vertigen no va poder derrotar l’amor d’Edward Lewis (Richard Gere) pel luxós àtic del seu hotel a la terrible –per masclista– i meravellosa Pretty Woman. Ni la por venç les il·lusions que amaga el mar al seu ventre, on se citen la vida i la mort, com tan bé expliquen Agus Morales i el fotògraf Edu Ponces, guanyadors del Premi Ortega y Gasset, en la seva crònica Los muertos que me habitan.

En aquesta atracció fatal que sento pel mar, la setmana passada vaig visitar el Museu Marítim de Barcelona, amagat entre els turistes al final de la Rambla. A l’antic vestíbul s’hi mostra l’humil exposició fotogràfica Dones de mar. En blanc i negre, es pot veure una dona sargint una xarxa, al llindar de la porta d’una Barceloneta irreconeixible, on la roba s’asseca al sol, penjada d’un cordill que va de casa a casa. O venent peix, sobre caixes de fusta, amb un mocador al cap, i amb els braços fent nanses.

Són oficis tradicionals expulsats de la història i les estadístiques del mar. No s’hi tenen en compte vides com la d’Esther Pujol (1921-2013), que als 12 anys va canviar l’escola pel camí “de la sorra a casa i de casa a la sorra” a Sant Pol de Mar. Ni sargir xarxes ni vendre el que es pescava a la riba tenien cap importància perquè ho feien les dones, expliquen Eulàlia Torra i Eliseu Carbonell al llibre Les dones i el mar.

El petit projector, entre dos plafons explicatius, transita de les fotografies en blanc i negre, com les de la Barceloneta, a les de color, com la imatge d’Elvira Pujol –no s’ha de confondre amb l’Esther– pujant les escales de cargol del far de cap de Creus. “Per mi és una qüestió d’acoblament amb la feina. Res de romanticisme”, va explicar a EL PAÍS el 1979, quan es va presentar a les oposicions. Va fer 20 anys de faronera, fins que l’ofici es va extingir i va abandonar l’atalaia del famós cap colpejat pel vent, ple de cales amb vaixells enfonsats i, avui dia, també de turistes que busquen les muses que van inspirar Dalí.

Clic-clic. Les dones guanyen terreny a mesura que les imatges passen, com si fossin diapositives. Investigadores a l’Antàrtida, com Joana Vicente de Boves; estibadores al submón de pel·lícula del Port de Barcelona, com Sílvia Puig; futures oficials de màquines, com Martina Pérez; regatistes i capitanes de la marina mercant, com Pilar Pasanau…

En una d’aquestes s’hi veu la pescadora Maribel Cera, somrient, amb una granota groga i la corda a les mans, pescant a Sant Carles de la Ràpita. El seu somriure recorda el de la francesa Sonia Borewski, que va ser pionera el 1966 com a patrona i mecànica d’un vaixell pesquer a França. Somiava amb guanyar prou diners per mantenir els seus cinc fills i dedicar-se a la literatura, la seva veritable vocació.

“Ens ha servit per canviar el discurs del museu, per saber mirar. Centrar el relat a la comunitat per parlar d’homes i dones”, explica Mireia Mayolas, responsable d’educació i activitats del Museu Marítim de Barcelona, sobre l’exposició, que és part d’un projecte més ampli, Dona’m la mar. El dirigeixen les periodistes Catalina Gayà i Laia Seró, i buscar reexplicar la història del mar tenint en compte la dona.

Fins fa no tant, una dona en un vaixell era vista com un mal averany. De fet, les mitològiques sirenes eren mig dones que feien naufragar els homes que sentien els seus cants a alta mar. Ulisses es va haver de lligar a un masteler per sobreviure a la seva malèfica seducció. Històries com la de la russa Anna Ivanova Schetinita, primera capitana mercant d’un vaixell que va participar en la Segona Guerra Mundial, van obrir a poc a poc camí en un món oficialment masculí.

Si fins llavors alguna dona va destacat al mar ho va fer vestida d’home. Com les populars pirates Mary Read i Anne Bonny, o Hannah Snell, que es va enrolar a la Marina usurpant l’uniforme i el nom del seu cunyat. Més trista és la proesa de Mary Patten, que el 1856, amb 19 anys i embarassada, va capitanejar el vaixell perquè el seu marit es va posar malalt. Va ser una suplantació obligada. Als 24 anys va morir de tuberculosi, sense notícies que hagués tornat a navegar.

Potser després de Dona’m la mar ja no caldrà somiar amb la pirata, i abans prostituta, Ching Shih. Si el relat de dones de carn i ossos, sargidores de xarxes i investigadores a l’Atlàntida, es normalitza, potser conquerirem de debò el mar.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >