Selecciona Edició
Connecta’t

Mirar l’ou de la serp

Periòdicament arriben títols que ens recorden que és possible aproximar-se al monstre del nazisme des d'un relat infinitament polièdric

Mirar l’ou de la serp

Juventud sin Dios
Ödön von Horváth
Traducció d'Isabel Hernández
Nórdica
224 pàgines
18 euros

Periòdicament arriben títols que ens recorden que l’aproximació al monstre del nazisme és factible des d’un ventall amplíssim d’angles i punts de vista, un relat infinitament polièdric de tan complex i aclaparador, la qual cosa és positiva a l’hora de facilitar la seva necessària perpetuació en la memòria històrica. Si l’any passat ho va fer Éric Vuillard amb l’excelsa L’ordre del dia, visitant episodis moralment vergonyosos de figures que normalment queden en un segon pla, ara coincideixen dues grans novel·les, connectades de manera íntima, atzarosa i tràgica, que també aposten per una mirada lateral al nacionalsocialisme, concretament per les seves mostres de persuasió, força i terror abans del conflicte bèl·lic.

Mirar l’ou de la serp

El pasajero
Ulrich Alexander Boschwitz
Traducció de José Aníbal
Sexto Piso
248 pàgines
19,90 euros

Juventud sin Dios mira l’ou de la serp quan comença a esquerdar-se. En forma de diari, un professor va relatant, entre la perplexitat horroritzada i la ironia desesperançada, l’adoctrinament a les aules alemanyes —més campaments patriòtics i militaritzats que una altra cosa— en els principis supremacistes del futur Tercer Reich. A les primeres de canvi, diu: “Qué bonito sería que lo erróneo y lo falso se eliminaran mutuamente, pero no lo hacen. Deambulan cogidos del brazo cantando estribillos sin contenido”. A banda d’un valuós testimoni sobre la manipulació ideològica de l’individu, Ödön von Horváth es fica en l’angoixant situació d’aquell que es debat entre la necessitat d’educar en la veritat (i el respecte) i l’instint humà de supervivència. Comparada amb la pel·lícula La cinta blanca, de Michael Haneke, un crim enrarirà encara més el pertorbador clima del centre.

El pasajero, per la seva banda, fa un salt endavant, al moment en què la persecució dels jueus entra en una violència institucionalitzada i expansiva arran de la Nit dels Vidres Trencats, el novembre del 1938. Com fa Von Horváth a Juventud sin Dios, Ulrich Alexander Boschwitz posa el focus en una víctima-lluitador, aquí un empresari jueu, Otto Silbermann, que de la nit al dia passa de prohom a empestat. La novel·la conté tots els elements d’una aventura cinètica asfixiant —una Con la muerte en los talones d’accent molt més greu— en servir-nos la crònica de la fugida del personatge des de Berlín amb l’objectiu final de creuar la frontera, mitjançant un encadenament de trens que travessen el país, que serveix a l’autor per parlar-nos de la naturalesa humana en funció de l’ajut o el rebuig que va rebent Silbermann.

Publicades, totes dues, a finals dels anys trenta, el destí va ser particularment cruel amb els seus autors, un cop havien deixat enrere l’Alemanya que havien plorat en el paper. Von Hórvath morí a París el 1942 en caure-li una branca mentre passejava pels Camps Elisis, i Alexander Boschwitz perdia la vida el mateix any arran de l’enfonsament, per l’atac d’un submarí, del vaixell que el portava a Anglaterra.

Tres raons per recomanar-los

1. Descobriment de dos clàssics de la narrativa alemanya recent, que mantenen viva la tasca de no oblidar la facilitat a l’hora de manipular l’individu.

2. La capacitat dels autors per reflectir el clima moral del nazisme, una brutalitat aquí més mental que física, i de contraposar-la a la dignitat humana.

3. Dues obres elogiades pels més grans: Zweig, Hesse i Hanke lloaren El pasajero; Aramburu qualifica de “magnífic” Juventud sin Dios.

Crudo

Olivia Laing
Traducció d'Albert Fuentes
Alpha Decay
128 pàgines. 17,50 euros

Quan el camí de l’experimentació semblava barrat, arriba l’autora britànica per donar una sacsejada a l’autoficció i a alguns postulats modernistes, combinant un joc de miralls identitari amb la fracturació temporal i retorçant el fil de la consciència (portant-lo fins al límit per copsar la velocitat i la neurosi en què vivim). Partint d’experiències pròpies i agafant en préstec elements de l’escriptora punk i activista contracultural Kathy Acker, Laing es fica en la ment a mil per hora de la Kathy, una dona de 40 anys a les portes del matrimoni i temorosa de la deriva amenaçadora del món. En temps de saturació informativa i atomització salvatges, proposa un frenesí de moments i pensaments sense cap jerarquia ni ancoratge. Brillant intent de desxifrar el ritme del present.

Milkman

Anna Burns
Traducció de Maia Figueroa
AdN
352 pàgines. 19 euros

Una noia caminant pel carrer mentre llegeix Tristram Shandy o Madame Bovary (amb llanterna quan arriba la foscor) ja és una imatge prou suggeridora, però si a sobre es troba en un país on l’esclat de bombes i les protestes violentes són el pa de cada dia (tot i que mai s’expliciti, som al polvorí de la Irlanda del Nord dels setanta) la idea adopta un caliu amenaçador. Si s’hi suma una xarxa de rumors maliciosos sotjant la criatura i un polític perillós que l’assetja sexualment s’entén que Milkman és una novel·la que no pren ostatges i que fuig de referents a l’hora d’interpretar-la. Un fil de consciència que tendeix a la dispersió, a estones lúcid i a estones esgotador, un brogit que s’endinsa en les relacions de poder; un sac de gosadies que ha merescut els darrers premis Man Booker i el del National Book Critics Circle.

Qui et penses que ets? / ¿Quién te crees que eres?

Alice Munro
Traduccions de Dolors Udina / Eugenia Vázquez
Club Editor / Lumen
320 / 308 pàgines. 19,90 euros

A l’obra de la Nobel canadenca hi batega el despertar de la dona al dret a l’emancipació, pas previ a una lluita durant la qual la vida va adquirint el seu sentit, negat durant temps, si bé les arrels sempre deixen marca. En deu salts temporals, Munro retrata la vida de l’humil Rose, un esperit inquiet entestat a desafiar les limitacions de classe i a desempallegar-se de l’ombra de la seva madrastra. “Els nois podien sortir-se’n, d’una manera o d’una altra. Per a les noies era fatal. La pobresa no és atractiva en les dones si no va combinada amb certa dolcesa de noia fàcil, amb ruqueria. La intel·ligència no és atractiva si no va combinada amb certs signes d’elegància, amb classe”. El procés de superació d’aquest malentès sintetitza una trajectòria que Munro il·lumina amb la mirada de la saviesa.

En el jardín del ogro

Leila Slimani
Traducció de Malika Embarek
Cabaret Voltaire
288 pàgines. 19,95 euros

Amb Una dulce canción —Premi Goncourt 2016—, l’experiodista Leila Slimani (Rabat, 1981) va superar el desafiament d’angoixar el lector tot sabent des del principi el desenllaç luctuós de la història, a banda de mostrar coratge i talent per servir-se de l’espinós tema de l’infanticidi per assenyalar la putrefacció d’un ampli grapat dels valors i conductes de la societat occidental benestant. La recuperació ara de la seva òpera prima, En el jardín del ogro, amb la contradictòria addicció sexual de la protagonista com a demolidor motor del relat (“Madame Bovary X”, va batejar la novel·la la mare de Slimani), mostra que el seu projecte literari ja va néixer amb l’objectiu (com Elfriede Jelinek) de mostrar els inferns burgesos a partir d’un despullament estilístic que amplifica el desassossec del missatge.

La societat dels somiadors involuntaris / La sociedad de los...

José Eduardo Agualusa
Traduccions de Pere Comellas / Claudia Solans
Edicions del Periscopi / Edhasa
304 / 288 pàgines. 18,50 euros

Els mecanismes mentals que necessita l’individu per sobreviure a les atrocitats del seu país són al centre de la narrativa de José Eduardo Agualusa —una de les veus més personals de les lletres africanes recents—, on sembla resolta la qüestió de com es plasma estilísticament aquesta lluita interna en decantar-se per una poesia d’inspiració sensorial. Si a Teoria general de l’oblit (Premi Llibreter 2018) la reclusió física i l’amnèsia voluntàries servien de materials aïllants davant d’una realitat social esfereïdora, aquí els somnis dels personatges esdevenen els refugis o les cuirasses on un grapat de persones troben un punt de fuga a la història de violència i dolor que ofega l’Angola actual. En la insubmissió onírica (una forma d’imaginació radical) l’ésser humà troba la veritable llibertat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >