Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La propietat i els desnonaments

El problema de l’habitatge és un dels més greus de la nostra societat urbana, acompanyat, amb freqüència, amb el llançament dels seus ocupants per impagament de rendes o quotes

Una dona abraça la seva veïna abans del seu desnonament, a Barcelona el 2014.
Una dona abraça la seva veïna abans del seu desnonament, a Barcelona el 2014.

El problema de l’habitatge és un dels més greus de la nostra societat urbana, acompanyat, amb freqüència, del llançament dels seus ocupants per impagament de rendes o quotes.

Aquesta situació s’ha vist agreujada, de males maneres, fins a la vigència del Reial decret 7/2019 de mesures urgents en matèria d’habitatge i lloguer, amb els anomenats desnonaments per sorpresa, és a dir, els que s’executen sense comunicar als afectats el moment concret en què els desnonaran.

Però encara alguns jutjats, es diu, continuen practicant aquests llançaments sorprenents amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest reial decret, que no els ho permet, sense que puguin argumentar que el fet que el procés s'havia iniciat amb anterioritat a aquesta vigència autoritza aquesta mala pràctica. Totalment fals. Aquestes diligències secretes han estat, sempre, il·legals. Malgrat tot, durant el 2018, es van fer a Barcelona 47 desnonaments secrets, mentre que el 2017 només se n’havien fet set. Tot, pel que sembla, emparat per alguna decisió judicial que resolia que aquesta pràctica de llançaments secrets estava justificada per la circumstància que la normativa aplicable, que establia la publicitat i assenyalament previ dels desnonaments, havia deixat de ser útil en un 100%. Se suposa que per l’oposició ciutadana, com si no hi hagués altres mitjans per superar-la. La comoditat i l’eficàcia no han de prevaler sobre la seguretat i el respecte a la llei.

Més enllà d’aquesta particular però greu situació, en el fons batega una qüestió més transcendental: els límits del dret de propietat en un Estat social i democràtic de dret.

Els fonaments ideològics de la nostra societat civil són complexos i fins i tot contradictoris. D’una banda, hi ha l’element cristià i també el laic il·lustrat i progressista, que inclinen cap a la solidaritat i la pietat social encara que amb realisme i moderació i, també, per altra banda, de signe contrari, d’inclinació a la riquesa i al lucre com a fonts de poder, de llibertat i seguretat, que es compaginen malament amb la pobresa dels altres, que moltes vegades s’atribueix a la seva mandra o poca laboriositat i que, en definitiva, fa que es converteixen en éssers molestos i culpables perquè la seva penúria constitueix un retret a la nostra tranquil·la prosperitat.

Aquesta contradicció es constata en el tractament del problema de l’habitatge i d’aquí neixen els arranjaments originats per la preocupació del legislador, davant d’una situació que excedeix de les possibilitats del progressisme reformista, que, no obstant això, constitueixen, segurament, les millors armes de què es disposa per solucionar aquest problema.

Així s’han de tenir en compte els esforços realitzats en aquesta línia de coordinació de la propietat privada i els drets de les classes desfavorides: l'augment del parc d’habitatges socials, l'aprofitament dels habitatges buits (uns tres milions el 2011), l'augment de la seva tributació, l'expropiació forçosa d’habitatges, l'allotjament provisional en situacions d’emergència social, la moderació dels preus de lloguer dels habitatges lliures, el llindar màxim de les despeses destinades a habitatge, l'establiment de la mediació, etc. Atenció: no s'han de perdre de vista els drets dels petits propietaris, que han de quedar fora de perill.

Totes aquestes mesures són lloables però no impedeixen, de moment, que moltes persones perdin l’habitatge i es converteixin en bombes errants que busquen recer. Algunes, fins i tot, arriben al suïcidi o als aldarulls, i d’altres s’apunten a plataformes de protesta social. Els milers de persones que s’han manifestat, últimament, a Barcelona, contra el present i insostenible estat de les coses en donen fe.

El contingut essencial del dret de la propietat, protegit per la Constitució, no resulta alterat en virtut de les restriccions que recaiguin sobre aquest dret a conseqüència del seu vessant social.

Per acabar, una nota optimista: el Reial decret 7/2019 ha introduït una mesura que pot evitar o retardar que es donin determinades situacions de desesperació: en el cas d’un desnonament judicial, per impagament de rendes, en possibles situacions de vulnerabilitat, el jutjat haurà de suspendre el procés durant el termini d’un a tres mesos fins que els serveis socials adoptin les mesures corresponents. És a dir, que es para el primer cop, que no és poca cosa, confiant a aconseguir el remei màxim que autoritza el vigent sistema econòmic i social.

La pau civil té un preu: cal actuar amb intel·ligència i sensibilitat amb els drets aliens, especialment si es tracta dels de persones en situacions de risc.

Ángel García Fontanet és exmagistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ