Selecciona Edició
Connecta’t

L’incendi del Liceu, crònica d’una desgràcia anunciada

"Tots coneixíem la situació de risc", recorda la directora artística del teatre, devastat per les flames el 31 de gener del 1994

El Liceu de Barcelona, després de l'incendi del 1994. Ampliar foto
El Liceu de Barcelona, després de l'incendi del 1994.

Passejant per la Rambla, l'incendi que va devastar el Liceu el 31 de gener del 1994 no era perceptible. Les flames havien destrossat l'interior del teatre, només va quedar dempeus l'esquelet de ferro, però no va afectar altres parts nobles de l'edifici com el Saló dels Miralls o el Cercle del Liceu i tampoc hi va haver desperfectes a la zona de les oficines. "Acompanyats pels bombers vam tornar a entrar a buscar documentació i tothom va donar un cop de mà per rescatar objectes de valor", recorda Christina Scheppelmann, actual directora artística del teatre i en aquella època directora adjunta d'Albin Hänseroth. Entre els objectes de valor, es van salvar els quadres del teatre i els del Cercle, una vintena de llenços de Ramon Casas, Modest Urgell i Santiago Rusiñol, entre d'altres. El foc va reduir a cendres l'ànima del Liceu, una desgràcia que tots donaven per anunciada: "Era un teatre del 1847, amb pràcticament tots els elements de fusta, amb cordes resseques a l'escenari i tot recobert de pols i més pols. Tots sabíem la situació de risc", explica. De fet, ni tan sols hi havia alarma d'incendi: "Ens vam assabentar que s'havia calat foc per un maquinista. Vam sortir tots i ens vam quedar allà, al mig de la Rambla, mirant. Va ser un impacte brutal. Quan veia el que estava passant a Notre-Dame, pensava que jo ja ho havia viscut".

Aquells dies de gener, al Liceu es representava l'òpera Mathis der Maler (Mathis el pintor) de Paul Hindemith, en la qual hi havia foc real en escena perquè s'hi cremaven llibres: "Sempre es feia amb control, amb bombers al costat". Però el detonant de l'incendi va ser una espurna dels treballs de soldadura que es feia a la boca de l'escenari. En un informe els arquitectes Ignasi de Solà Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé, que treballaven en el projecte d'ampliació del teatre, demanaven que es fes una intervenció urgent, precisament per manca de seguretat. Aquest document es va lliurar al llavors director del Liceu, Miquel Caminal, el desembre del 1993, un mes abans de l'incendi. "Ho recordo perfectament, perquè era una situació insostenible", apunta Fabré, un dels signants de l'informe, que després s'encarregaria de la reconstrucció del teatre amb Solà Morales i Dilmé.

A la gran quantitat de material inflamable s'hi afegien uns sistemes contra incendis molt precaris, com mànegues insuficients i poca pressió d'aigua: "Estàvem convençuts que era una temeritat mantenir el teatre en marxa, però la tessitura en aquell moment era intervenir per fases en el projecte d'ampliació i d'adequació del teatre. No és la primera vegada que crema un teatre perquè es perd la percepció del perill i això és el que realment és lamentable", denuncia Fabré.

El mateix dia que es va cremar, es va decidir que el Liceu es reconstruiria allà mateix, en part per la determinació de les administracions, també pel desig de no pocs artistes que havien fet del teatre de la Rambla la seva segona casa, com la soprano Montserrat Caballé o Josep Carreras, i perquè Barcelona el volia. "Quan es va tornar a obrir, tothom en deia meravelles, de la reconstrucció de la platea i del treball d'artesania, els colors… Però això no va ser el més difícil, perquè els ornaments de la sala es poden reproduir amb criteris històrics, el que va ser complicat de debò va ser l'ampliació amb la construcció de murs pantalla de contenció i l'excavació", afegeix Fabré.

El Liceu de Barcelona, després de l'incendi del 1994.
El Liceu de Barcelona, després de l'incendi del 1994.

L'aigua freàtica no deixava de rajar de la terra i l'excavació de les actuals cinc plantes subterrànies del teatre va ser tot un calvari. Com a expert en recuperació de patrimoni, Fabré considera que quan passen desgràcies com la de Notre-Dame o la del Liceu s'ha de reflexionar sobre el valor del patrimoni: "Crec en les reconstruccions i estic convençut que l'agulla d'Eugène Viollet-de-Duc es pot tornar a erigir a Notre-Dame perquè hi ha tecnologia, materials i recursos per fer-ho encara que es podria plantejar per què s'hauria de fer, per reconstruir alguna cosa que es considera patrimoni o per perpetuar un parc temàtic? Estic convençut que no hi haurà problemes per recaptar fons per fer-ho però es podria argumentar que potser hi ha altres desastres culturals més greus, com la destrucció del Museu Nacional de Brasil de l'any passat, que potser no tenen aquests recursos".

La recuperació del Liceu va trigar cinc anys i no va ser senzilla, ja que, a més dels avatars d'un projecte arquitectònic, va afectar diversos edificis d'habitatges per a la construcció de la nova caixa escènica. El cost final va ser de 22.000 milions de pessetes (132 milions d'euros) i la seva configuració després del foc no era exactament la mateixa; es van perdre butaques i llotges, i l'acer i el metall va substituir bona part de les velles estructures de fusta. Es va convertir en un teatre d'òpera modern en una pell, en realitat, trasplantada després del foc. Amb una nova sonoritat que, segons diuen els experts, no ha estat mai igual que la del vell Liceu, aquell que va desaparèixer en un fred matí de gener del 1994.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ