Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Votar o repiular

Centenars de milers de ciutadans de Catalunya volen votar, però encara no saben qui. La confusió porta a estar-ne tips i desganats

elecciones 28A
Diferents cartells electorals a Barcelona.

La cartelleria electoral és una despesa inútil perquè som aquí, amb el nostre telèfon mòbil, repiulant ocurrències més o menys gracioses sense mirar gaire televisió i llegint poca premsa. Esperem els debats com qui espera la paraula redemptora però després ens semblaran avorrits. La desgana democràtica prolifera. N’hi ha per preguntar-se què passa amb els 900 milions de possibles electors que, en una votació esglaonada, faran les seves votacions en una Índia que ha fet el gran salt tecnològic. A la Catalunya del dret a decidir la divisió del vot independentista obliga a atendre qüestions –unilateralitat, bilateralitat, indultisme, la veritat infusa de TV3– que són més pròpies d’un concili de caràcter bizantí. Aquesta no és una divisió tàctica, sinó el llindar d’una alteració general amb uns terminis que corresponen més a l’evolució d’estats d’opinió pública que no pas al calendari electoral. Davant del dogma de la infal·libilitat de Carles Puigdemont, ERC pretén orquestrar una altra tonalitat, però el seu problema és una trajectòria sense garantia de credibilitat, sobretot en aquells casos en què estan en joc les institucions per sobre dels partits. D’una manera aparatosa, un dels trets més significatius del panorama electoral a Catalunya és la hipertròfia divisòria de l’independentisme.

Centenars de milers de ciutadans de Catalunya volen votar, però encara no saben qui. La confusió porta a estar-ne tips i desganats. N’hi haurà que votaran miratges, d’altres votaran reaccions. El més probable és que, en votar més en contra que no pas a favor, oblidem que el que està en joc són els escons que ocuparan diputats escollits per la ciutadania de Catalunya per ser part indivisa de la sobirania popular. Mentrestant, empresaris que ja han deslocalitzat les seves empreses contribueixen econòmicament a l’estada de Puigdemont a Waterloo, en plena davallada de Junts per Catalunya. D’una manera realment paradoxal, ERC va ocupant l’espai més ampli. És una reedició republicana d’aquell invent pujolista que el neopujolisme voldria recuperar: el “pal de paller”. És a dir, aquella Convergència com a eix vertebrador de Catalunya, com a columnata fonamental. En aquells temps no semblava importar que, des de tots els punts de vista, el “pal de paller” fos una mutilació de la idea mateixa del pluralisme. La qüestió decisiva era que, després de Josep Tarradellas, algú fos l’home fort, l’amo d’una Catalunya que, segons es va veure més endavant, la seva dinastia espoliava en lloc de ser la forma exemplar d’un sacrifici per la nació herderiana. El que semblava tenir una lògica interna va acabar significant polarització, fractura, deslleialtat, assalt a la raó i col·lisió deliberada amb l’ordre constitucional.

Però repiulem altres coses. Anem a votar sense memòria, excepte si ens deixem endur per les identitats inventades. Per als qui creiem que les identitats són compatibles amb el pluralisme crític, la toxicitat de les polítiques identitàries pot ser encara més hostil que per als qui han volgut heretar un futur desconnectant amb el passat. Piulem i repiulem. Si fins i tot Donald Trump els diu als francesos com han d’apagar l’incendi de Notre-Dame, com no aferrar-se al mig minut d’un tuit del ciutadà Rufián?

Per contrast amb el presentisme, els partidaris de la secessió alimenten el mite d’una Catalunya amb una raó històrica finalista. És una derivada del “pal de paller”: els pobles subjugats avancen indefectiblement cap al seu alliberament i el desenllaç no pot ser cap altre –com passava amb la dictadura del proletariat– perquè en algun lloc està escrit que ha de ser així. Els joves convergents feia anys que deien que algun dia tocarien les estrelles. Era la seva manera precoç de repiular. Una cosa semblant passa amb el judici que s’està fent al Tribunal Suprem. Tant se val. S’escampa que, al final, hi haurà una maniobra –diguem-ne pacte– i que els actuals acusats tornaran a casa previ indult germinat pel recompte d’un diumenge d’abril. Alguns protagonistes de l’1-O han dit que va ser un gest simbòlic, però és un indici d’autocrítica o bé una manera de lenificar la greu transgressió comesa? Això ens porta a repiular qualsevol cosa i repiular-ne una altra en sentit contrari. Era d’esperar perquè des dels inicis del procés el deteriorament del llenguatge –en paral·lel amb el deteriorament institucional– fos com la càrrega de la cavalleria lleugera. Cosacs, ulans i hússars galopen a ritme de tuit.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >