Selecciona Edició
Connecta’t

L’any que la Penya i Badalona van tocar el cel

La ciutat celebra l’apoteòsic triomf en la Copa d’Europa del 1994 que rememora el documental de TV3 ‘Spirit of Tel Aviv 94’

La plantilla de la Penya celebra la Copa d'Europa el 1994. Ampliar foto
La plantilla de la Penya celebra la Copa d'Europa el 1994.

Jordi Villacampa, l’excapità i expresident del Joventut, ho acostuma a explicar: “S’ha de residir a Badalona per saber com es viu el bàsquet aquí. En cas contrari, el màxim que pots fer és imaginar-t’ho”. O, ni tan sols això. També s’ha d’haver presenciat la final de la Copa d’Europa del 1994 al pavelló La Mano de Elías de Tel-Aviv i, fins i tot, la de dos anys abans, en la qual va perdre el Joventut a Istanbul, per valorar la transcendència d’aquella etapa de l’equip verdinegre i el que va suposar per al club, per al bàsquet espanyol i, especialment, per a la ciutat de Badalona.

En qualsevol cas, qui no ho visqués, perquè no en va tenir l’ocasió llavors o ni tan sols havia nascut, pot fer-se una bona idea si veu el documental Spirit of Tel Aviv 94. Presentat pels seus directors Joan Sánchez Piñol i Víctor Lavagnini, es va projectar dijous al Teatre Zorrilla de Badalona i s’emetrà avui a Esport3 (22.00) i TV3 (23.55). En l’acte va estar present una part de plantilla i directius que van donar a la Penya el èxit més important de la seva història, la majoria dels actuals i Àlex Pastor, l’alcalde de Badalona: “Va ser una fita i ho vivim tots els badalonins. El Joventut és el nostre símbol i vull agrair al president (Juanan Morales) que hagin salvat l’equip per tornar a situar-lo on es mereix”, va dir Pastor, reconfortat per la bona marxa del club un any després de ser a punt de perdre la categoria i, fins i tot, desaparèixer.

Nico Laprovittola, argentí, de Morón, l’estrella de l’equip verdinegre actual, ja es va adonar, quan va jugar al Baskonia, que el Joventut era especial. Ara, 15 mesos després d’aterrar a Badalona, ja sap fins a quin punt arriba la complicitat i el compromís d’una afició i d’una ciutat abocada al seu equip de bàsquet. El base argentí s’haurà d’aplicar tant o potser més que a la pista per expressar aquest sentiment verdinegre quan comparegui el 3 de maig al balcó de l’Ajuntament a la plaça de la Vila com a pregoner de les festes.

L’ajudarà la reunió de la plantilla actual amb la qual va guanyar l’Eurolliga a Tel-Aviv. El dia 21 d’abril farà 25 anys d’aquella final en què el Joventut va vèncer l’Olympiakos després d’un final dramàtic (59-57), en què Paspalj va fallar un u de més u des de la línia de tirs lliures i Tomic un triple mentre el rellotge, manipulat, allargava molt més que no devia els darrers quatre segons. L’acte va reunir diversos directius i integrants d’aquell equip inoblidable, cosa, d’altra banda, relativament fàcil perquè aquell equip, a més de la seva qualitat tècnica i ambició, es va distingir per la seva germanor i identificació amb la ciutat. No importava si un era de Connecticut (Corny Thompson), Nova York (Mike Smith), Bilbao (Juanan Morales), Barcelona (Ferran Martínez, Rafa i Tomàs Jofresa) o Reus (Villacampa). El grup humà, la seva germanor i la seva companyonia.

Ferran, Morales, Rafa i Tomàs Jofresa, Lleal i Corrals en la celebració del títol en el Teatre Zorrilla. ampliar foto
Ferran, Morales, Rafa i Tomàs Jofresa, Lleal i Corrals en la celebració del títol en el Teatre Zorrilla.

El documental de TV3 incideix en la manera “com” aquell equip va conquistar un títol tan anhelat i que, alhora, es feia tan inaccessible per a una entitat amb recursos limitats davant de clubs com el Reial Madrid, el FC Barcelona i els gegants d’Europa, i que defensa la tutela de la pedrera com a premissa existencial. L’adaptació als mètodes d’un entrenador exigent i intransigent com Zeljko Obradovic, la manera com es va tapar el càstig a Mike Smith perquè no se sabia els sistemes, l’adaptació de Rafael Jofresa, que havia de complir el servei militar, o el naixement del fill de Ferran Martínez, que el va fer arribar tard a un dels entrenaments previs a la Final Four. Són algunes de les peripècies que detalla un documental tan rigorós com emotiu.

Les dificultats de la temporada van ser extremes. Un diari, després d’una derrota davant del Càceres, va titular: “La pitjor Penya de la història”. Obradovic, ara entrenador del Fenerbahçe, ho recorda: “La pitjor Penya de la història, va ser la millor Penya de la història”. Badalona es va bolcar amb l’equip. I resulta especialment emotiu el record de l’ara jugador del FC Barcelona, Pau Ribas, un dels nens que apareix entre la multitud —unes 30.000 persones— que va festejar el títol davant del Pavelló Olímpic. El títol, el club i l’equip bé s’ho mereixien.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >