Selecciona Edició
Connecta’t

Experts i municipis alerten de la urgència de retirar l’amiant

El material utilitzat en la construcció és perillós quan es trenca però també amb el pas del temps

Procés de recollida de restes d'amiant.

“L’amiant està per tot arreu. No podem saber quants milions de tones hi ha. Abans pensàvem que només era perillós quan es trencava, però ara sabem que si es degrada per la seva antiguitat o la climatologia, també és nociu”, explica Lluís Mallart, un tècnic higienista especialista en amiant. La degradació ja ha començat perquè la vida útil de l’amiant és d’entre 30 i 40 anys i quan més es va fer servir en la construcció va ser entre els anys seixanta i noranta. Alguns municipis s’han posat fil a l’agulla per conèixer la magnitud del problema, especialment els afectats per la fàbrica Uralita.

“La situació és preocupant. Hem de detectar on està l’amiant i en quines condicions està”, afegeix Mallart. L’amiant es va utilitzar massivament —fins que va ser prohibit el 2002— per fabricar teulades, canonades, però també en parets d’aparcaments, dipòsits d’aigua… Els experts insisteixen en la necessitat de tenir un mapa de localització d’aquesta substància tòxica —que pot provocar càncer de pleura i pulmó o greus dolències respiratòries— i el seu nivell de degradació.

Segons Mallart, la vida útil de l’amiant pot variar segons la seva ubicació (exterior o interior, muntanya o mar) i de l’erosió que pateixi. “La situació és especialment greu en una canonada, que durant anys suporta la circulació d’aigua a alta pressió. Òbviament, la seva vida útil serà menor”, afegeix Mallart.

A Cerdanyola del Vallès, la fàbrica Uralita va estar operativa 90 anys. El que en un primer moment va ser una font de riquesa s’ha convertit en una factura costosa: durant dècades la fàbrica va abocar sense control restes contaminades amb amiant i, fins i tot, se’n barrejava amb sorra per al terra dels carrers. Conseqüència: constantment afloren restes d’amiant en patis d’escoles o parcs i, fins i tot, ha impedit realitzar passos subterranis per evitar les vies del tren.

“Cerdanyola és la ciutat més castigada. Ens condiciona qualsevol actuació perquè quan es fa una obra, la primera capa de sorra està contaminada per amiant”, admet el regidor d’Urbanisme, Iván González.

Cerdanyola ha desplegat diferents mesures per afrontar la problemàtica: ha realitzat un estudi per localitzar l’amiant als edificis municipals, en les inversions es dedica una partida especial per retirar la substància i s’han fet cales als patis de les escoles. Però es troben amb dificultats quan es posa el focus en els habitatges: “Que vengui l’Ajuntament a casa a dir-te que el treguis no està ben vist perquè és molt costós”, explica González. A Ripollet, que també va patir la presència d’Uralita, iniciarà les properes setmanes un estudi dels edificis públics.

El problema també afecta Badia del Vallès. “El 100% dels habitatges tenen amiant. I són edificis amb més de 45 anys”, admet l’alcaldessa, Eva Menor. L’Ajuntament i els veïns col·laboren per fer un mapa de localització de l’amiant i del seu estat. “Així sabrem on cal actuar amb més urgència”, afegeix el regidor. De moment, ja han intervingut en escoles i edificis públics, però falten els particulars.

“Ens estem envoltant de llocs amb amiant que emeten fibres. Cal desamiantar el país perquè podem tenir una segona epidèmia si no es fa res”, adverteix el pneumòleg especialista en patologies relacionades amb l’amiant, Josep Tarrés, el qual aclareix que la primera epidèmia va afectar els treballadors —i els seus familiars— de la fàbrica Uralita. De fet, Tarrés ha comptabilitzat 1.131 afectats només al Vallès Occidental, dels quals 353 han mort per malalties relacionades amb aquesta substància.

Municipis i experts reclamen que el problema sigui considerat un assumpte de salut pública. “A Espanya es tracta com un assumpte laboral i la normativa està enfocada a garantir la seguretat dels treballadors de les empreses que al retiren”, es queixa Mallart. Aquest consultor apunta que hi ha altres barreres en la gestió d’aquesta substància: la falta d’experts que sàpiguen identificar-la i determinar el seu estat de degradació, així com una normativa “molt pobra i laxa”, quant a la seva retirada.

A això s’afegeix la falta de conscienciació social. “Molts paletes trenquen el fibrociment sense miraments i ens trobem restes fetes trossos”, denuncia Marcos González, el gerent de gestió de residus de la fundació Engrunes, una empresa autoritzada per retirar amiant.

A Badia del Vallès calculen que necessiten un milió d’euros, un repte gairebé insalvable per a un Consistori amb 12 milions de pressupost i amb una escassa capacitat d’inversió —100.000 euros—, per la nul·la activitat industrial del municipi, que és bàsicament residencial.

Els municipis reclamen ajudes i corresponsabilitat a la Generalitat. “Hem tingut la desgràcia de ser la capital mundial de l’amiant i necessitem que altres administracions ens ajudin, com passa quan hi ha altres catàstrofes”, reclama el regidor de Cerdanyola. “No podem crear alarma, però tampoc fingir que no passa res perquè el perill potencial existeix”, afegeix l’alcaldessa de Badia. Aquest diari no ha aconseguit la versió de cap portaveu oficial de la Generalitat.

Què cal fer quan es troba amiant?

Què cal fer quan es troba amiant? Quan es tracta d’un particular, cal anar al punt verd municipal i preguntar si accepten aquest tipus de residu.

La Generalitat no té una llista dels llocs on es pot dipositar, però a l’àrea metropolitana l’accepten els punts de Cerdanyola i la Vall d’Hebron, que gestiona la fundació Engrunes. Als llocs on l’accepten, s’informa l’usuari sobre la manera com s’ha de retirar i es facilita una granota, uns guants i una màscara, així com un sac. En alguns llocs és gratuït.

En el cas d’un abocament al carrer o d’unes obres, l’Ajuntament o la constructora han de contractar una de les empreses autoritzades —n’hi ha més de 800—. Si la recollida és en un interior, es construeix una bombolla de plàstic per aïllar el contaminant.

El principal obstacle per a una eliminació massiva és el cost. Retirar una placa de fibrociment abandonada al carrer costa gairebé 500 euros a un ajuntament. Si és una canonada dins d’una casa, 1.500 euros, segons Engrunes. Els treballadors, protegits de cap a peus, dipositen l’amiant en sacs especials que porten a l’abocador de Castellolí (Anoia), l’únic autoritzat per a aquests residus. Els darrers sis anys s’hi han dipositat una mitjana d’11.000 tones a l’any. Es calcula que a Espanya van arribar 2,6 milions de tones d’amiant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >