Selecciona Edició
Connecta’t

Històries reals d’una autònoma

“Si hagués de pagar les hores que faig jo, ja hauria tancat. Jo em surto gratis”, explica una emprenedora

La Xènia, al seu negoci d'estètica.
La Xènia, al seu negoci d'estètica.

Agita les mans amb força i se les empastifa d’una crema rugosa; m’unta la cara de dalt a baix. Conforme va parlant de gestions, diners i feina, les refrega amb més força i la seva veu sincera i enèrgica s’escola per la mascareta. Es diu Xènia Deler, és jove, 41 anys, de cabells negres i alçada mitjana. Aquesta és la seva història, la història real d’una autònoma.

La Xènia va arribar al món dels autònoms el 2007 i paga una quota mensual de 285 euros per portar un negoci d’estètica al barri barceloní de Gràcia, anomenat Sakara. “Aquesta és la cotització mínima. No entenc per què som tots al mateix sac, pagues el mateix facturis el que facturis. En altres països de la Unió Europea, els autònoms cotitzen molt menys o fins i tot paguen al final d’any segons el que han treballat”. A Catalunya 550.095 persones cotitzen en aquests moments com a autònoms.

Els primers vuit anys del negoci van ser durs. Va anar al banc per demanar un crèdit i poder començar la seva història. “Vaig portar la nòmina del lloc on estava treballant i que volia deixar, però això no ho vaig dir perquè si no no me’ls haurien donat. Demanava una quantitat i me la denegaven. Anava cada dia al banc i abaixava la quantitat fins que va arribar un punt en què li vaig dir: “Per menys, ja no podré obrir”. Era el mínim i el paio s’hi negava. Em vaig asseure, vaig insistir i el vaig convèncer que demanava un crèdit per generar riquesa. Al final, per pesada, me’l va concedir”. L’avantatge va ser que va arrencar el 2007 amb els primers aires de crisi, partia de zero i va muntar la seva estructura d’acord amb la situació. “Els primers vuit anys només vaig fer una setmana de vacances l’any. No és vida. Qui ho aguanta?”. I per què aguanta la Xènia? “Perquè és la meva feina i el meu projecte, perquè hi estic ficada i lluito. Però és molt complicat, sobretot si et planteges contractar algú”.

La Xènia sempre s’ha mogut sola, sense aval. El seu principal problema ha estat trobar finançament. “Dos anys després d’inaugurar el meu primer centre, vaig tenir la possibilitat d’obrir un segon local. Vaig tornar a fer la ruta de bancs i em van parlar d’un del País Basc que ajudava els empresaris. La conversa anava molt bé fins que el director em va preguntar quin era el sector i llavors em va anunciar que em denegava el crèdit perquè els centres d’estètica i les perruqueries tindrien un canvi d’IVA. Em va assegurar que formava part d’un grup de risc i que milers d’autònoms desapareixerien”.

Malgrat tot, la Xènia es veu com a autònoma per sempre. Pren les seves pròpies decisions, fa i desfà i té les regnes de la seva vida

“Soc dels autònoms que no es posen mai malalts”. Un any després d’obrir, la Xènia es va posar malalta i la van haver d’ingressar. Va estar una setmana de baixa. Va fer els papers. Per aquests cinc dies la Seguretat Social li va pagar 40 euros. Des de llavors sí que s’ha posat malalta, però no agafa la baixa.

“Els horaris són quilomètrics”. Noto com les mans de la Xènia em tornen a pressionar la cara amb força. Per la intensitat dedueixo que el tema de la conciliació laboral la fa enfadar. I molt. “No entenc els horaris que tenim. Aquests anys he seguit amb molta esperança el tema de la reforma horària a Catalunya. Parlaven d’horaris europeus i van fer projectes pilot en alguns pobles. Si les oficines surten abans, els comerços tanquen abans. Quan van presentar la proposta al Parlament, van incloure el tancament dels comerços a les 20.00. Els vaig escriure, estava indignada, tant de temps esperant aquesta reforma. Per favor, Venècia és súper turística, a les 18.00 està tot tancat i no passa res”.

“Si hagués de pagar les hores que faig jo, ja hauria tancat. Jo em surto gratis”. La Xènia parla d’una relació amor-odi amb el negoci. Es lamenta però ha estat capaç de resistir una crisi letal, obrir un segon local i té una ajudant mitja jornada. A més, ara ja fa dues setmanes de vacances l’any. La seva resposta: treballar molt. I una constatació: “Això amb nens és inviable”.

“Ningú parla seriosament dels autònoms. Ens quedem sempre igual. No noto millores”. Va escriure al Cercle Català de Negocis per conèixer les seves propostes: no li van arribar a contestar. Ella, malgrat tot, es veu com a autònoma per sempre. Pren les seves pròpies decisions, fa i desfà i té les regnes de la seva vida.

En aquest temps ha tingut les seves petites batalles. Una ha estat el cas de la pissarreta. Al carrer del centre d’estètica està prohibit aparcar, però està envaïda per les motos a una i altra banda. Al principi del carrer, en una cantonada, on hi ha una paperera, la Xènia va decidir posar una pissarra amb l’oferta del mes. “La pissarreta ha estat la millor inversió de la meva vida. El primer mes no entrava ningú, ni miraven. Va ser posar-la i la gent va començar a venir”. I amb la gent també va arribar la Guàrdia Urbana advertint que no podia tenir aquesta pissarra i, “encara menys”, lligada al mobiliari urbà. “He trobat algun agent simpàtic, i d’altres que no tant. Ara, sorprenentment, la paperera ha desaparegut i poso la pissarra davant del local”.

És l’hora de tancar. La pissarra amb l’oferta del mes de la neteja de cutis ja està recollida. L’última clienta surt del local. “Soc tossuda. Per això encara hi soc”. Així és la Xènia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ