Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Amistat, més que amor

“Les persones assenyades rebutgen l’amor”, escriví Madame de Lambert al ‘Tratado sobre la amistad’

La 'salonard' Madame de Lambert, en un oli de Nicolas de Largillière.
La 'salonard' Madame de Lambert, en un oli de Nicolas de Largillière.

Els germans Goncourt van escriure una sèrie de llibres d’enorme interès, però rarament publicats ni en català ni en castellà. És el moment de fixar-s’hi bé, perquè ja és un fet que torna la literatura clàssica, entenent per clàssica tota la que va de la Bíblia —que potser es remunta al segle XII aC— i d’Homer —unes epopeies que deuen arrencar del segle VIII aC— als últims grans clàssics del segle XX dC, com ara Proust o Thomas Mann.

Entre aquests llibres tan desconeguts per nosaltres, els Goncourt van publicar-ne un amb preciosa informació sobre el lloc social i els costums de les dames nobles del temps de Lluís XV i Lluís XVI: Edmond i Jules de Goncourt, La femme au dix-huitième siècle (edició contemporània a París, Flammarion, 1982).

En aquest llibre, els germans francesos (“Tenen els rostres encesos, els nassos color de vi, els nostres germans francesos, la mare que els va parir!”, segons Fages de Climent) hi parlen extensament d’un tema que aquesta mateixa secció ja va tractar fa poques setmanes: els salons de conversació protagonitzats per les més prestigioses salonards del segle, que ja vam esmentar en aquell lloc. Hi diuen (traduïm): “Al saló d’una dona, sota les seves lliçons, es formava i es constituïa aquesta França tan orgullosa de si mateixa, d’una gràcia tan acomplerta, d’una tan rara elegància, la França polida del segle XVIII: un món social que fins al 1789 va destacar a tot Europa com a pàtria del gust de tots els estats, com l’escola de les maneres de totes les nacions, com el model dels costums dels homes i les dones”. Habermas devia estar-ne informat, perquè en parla en un dels seus llibres més importants: Historia y crítica de la opinión pública (Gustavo Gili, 1981; reed. 2019).

De la protohistòria, al segle XVII, d’aquestes reunions socials, Molière —que era un home més vinculat a la burgesia i al poble baix que a l’aristocràcia— en va fer dues comèdies d’èxit, Les précieuses ridicules (1659) i Les femmes savantes (1672), en què més aviat va ridiculitzar l’ambient que es vivia a les cases opulentes en què es reunien amfitriones i homes i dones de lletres, d’arts i ciències.

Però si el lector vol tenir una visió molt més amable, i verídica, de la qualitat d’aquelles reunions, haurà de deixar a banda les comèdies de Molière i anar a parar a les pàgines escrites per alguna d’aquelles grans senyores, moltes de les quals no van deixar cap cosa escrita sobre el propòsit i el contingut de les trobades. Un d’aquests llibres, escassos, escrits per una protagonista dels primers salons en temps de Lluís XV, l’acaba de publicar Elba Editorial —ja amb un catàleg exquisit fet de coses inusuals, doncs interessantíssimes— i és el de Madame de Lambert, una precursora en l’art de la conversació civilitzada, Tratado sobre la amistad, seguit de Tratado sobre la vejez, amb traducció i pròleg de categoria a càrrec de Manuel Arranz (Barcelona, Elba, 2019).

En aquest llibret, que, com ja hem dit, constitueix una raresa perquè les dames parlaven i escoltaven més que no escrivien, Madame de Lambert posa un èmfasi particular en una de les activitats del saló que regentava: l’amistat. Indiferent a tota altra mena de funcions d’aquestes reunions socials —no gaire diferents de les liaisons dangereuses, com també sabem per l’ulterior Choderlos de Laclos—, Lambert subratlla la manera com aquelles trobades servien per afermar la companyonia i la bella amistat entre homes i dones; més aviat entre dos homes i entre dues dones, perquè l’autora era ben conscient que la relació amistosa entre un home i una dona derivava fàcilment en una altra cosa: ja lúbrica, ja sòlidament amorosa, si és que l’amor no és una cosa líquida adés, adés evanescent: no siguem romàntics! Diu, en aquest sentit: “Les persones assenyades rebutgen l’amor: les dones, en compliment del seu deure, i els homes per temor d’una mala elecció”.

Pel que fa a l’elogi de l’amistat, escriu en aquest llibre delicat: “Les dones que només coneixen l’amor vulgar [la Venus Pandèmia del Convit, de Plató] no són dignes de l’amistat, i els homes que només busquen en les dones el plaer del sexe i que creuen que la ment i el cor de les dones pot tenir qualitats més atractives que les de la bellesa, tampoc no són aptes per a l’amistat de què jo parlo”. El llibre continua posant de relleu l’amistat entre dos homes o entre dues dones —amb dos n’hi ha prou; com va dir Ovidi: Nos duo turba sumus, “nosaltres dos ja som multitud”—, i més aviat pondera la primera variant que la segona, i gens, com s’ha dit, l’amistat sempre proteica entre un home i una dona.

No és que Madame de Lambert es dediqués seriosament a l’estudi, però, com esqueia a l’aristocràcia del seu temps, sabia llatí i havia llegit el Leli, o de l’amistat, de Ciceró, les Cartes a Lucili, de Sèneca, i els capítols dedicats a l’amistat dels Assaigs de Montaigne. Amb aquest bagatge, no ens ha d’estranyar que afirmés: “A totes les èpoques l’amistat ha estat considerada com un dels bens més grans de la vida”. Encara és així: conversació inclosa, imprescindible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >