Selecciona Edició
Connecta’t

Sandra Sabatés: “A ‘El Intermedio’ costa contenir el riure i les llàgrimes”

La seriosa del programa, que arriba a les 2.000 emissions, consolida la seva secció ‘Mujer tenías que ser’ i confessa que Wyoming la “burxa” perquè somrigui en antena

Sandra Sabatés, presentadora d''El'Intermedio'.

Fa dies, a la festa del programa 2.000 d’El Intermedio, Sandra Sabatés va patir una de les poques ensopegades que se li recorden en antena. Pujava a l’estrada de la mítica sala Florida Park de Madrid, des d’on s’emetia l’espai, quan un dels seus cops de taló va sortir volant. “Sé que soc el teu príncep blau, però estic compromès”, li va deixar anar Wyoming a la seva companya de l’informatiu més corrosiu de la graella, mentre ella es refeia amb un somriure d’orella a orella i seguia amb el guió previst. Així ha de ser i així apareix. Tan impecable en les formes com impenetrable en el fons. Cordialíssima i afectuosa, no diu cap paraula més de la que ha decidit. És tímida, diu, i li costa parlar d’ella mateixa.

Coneix els guions i els acudits abans de sortir per antena?

Per descomptat. I també l’actualitat de la qual beuen. Com a periodista, no pots estar desconnectada i proves d’estar informada per tenir-ho tot controlat. Així i tot, els guionistes et sorprenen cada dia. Són boníssims.

Tot i ser la “seriosa” de l’espai, li costa contenir el riure?

Molt. De vegades els guionistes treballen contrarellotge, no ens dona temps a assajar i, o bé per l’acudit mateix, o bé per alguna cosa que improvisa Wyoming, t’ho menges en directe. A més, té tendència a punxar-me.

O sigui, que les hi etziba doblegades.

Si veu que se t’està escapant el riure, fa l’impossible per treure’t la riallada. De vegades costa mantenir les bones formes. És un programa de moltes emocions.

Confessi algun ensurt en viu.

‘Mujer tenía que ser’

Així es diu la secció amb la qual Sandra Sabatés (Barcelona, 1978) compatibilitza les tasques de presentació d’El Intermedio, per la qual va rebre l’Ondas. Ara celebra els 2.000 programes d’aquest clàssic televisiu i les vendes del seu llibre Pelea com una chica’ (Planeta). No es queixa.

Molts, però potser la història d’Ascensión Mendieta, la dona gran que va aconseguir desenterrar les restes del seu pare gràcies al seguiment del seu cas que va fer Gonzo quan el PP es vanava de no gastar ni un euro a rescatar morts de les cunetes. Va ser molt important i molt emocionant. Expliquem l’actualitat, i no sempre és divertida. Per això, a El Intermedio, de vegades ric i de vegades ploro.

El lema “Ja han sentit les notícies, ara els explicarem la veritat”, va ser profètic respecte a les fake news. Què podem fer perquè torni a fer gràcia?

És feina nostra, dels periodistes, tornar a guanyar-nos la credibilitat, ser crítics, fiscalitzar les declaracions i accions dels polítics, desemmascarar les boles i informar, que és la nostra tasca. És a la nostra mà exercir un periodisme crític i compromès i recuperar la credibilitat.

Hi ha notícies que no tenen maleïda la gràcia?

A tot se li pot treure punta, i tirar d’humor ajuda a digerir-les. Ara, tot el que està passant arran del procés em genera una enorme tristesa com a catalana. Veure que no hi ha capacitat d’entesa, que hi hagi bloqueig en lloc de diàleg. La societat està dividida, cal parlar-ho i cal actuar. No et pots quedar de braços creuats en espera que passi la tempesta. Els problemes cal afrontar-los. Ho vaig viure i ho visc amb molta tristesa.

Li ha donat molta guerra la premsa rosa?

No els he donat molt de joc.

De vegades no se’ls dona joc, però no deixen en pau les seves preses.

És veritat, i això em molesta profundament. Entenc que hi hagi qui vulgui, però si no vols participar d’aquest circ, hauries de tenir la llibertat de dir-ho i que no et fiquin en la partida. De vegades m’he vist ficada per força, s’han publicat fotos i s’han inventat la història.

Hi ha fake news sobre vostè?

Sí. Sota l’escut de “fonts de l’entorn de la parella” publiquen el que volen. I et dius: “Quin entorn, si no ho sap ningú, per què t’ho estàs inventant?”. No s’hi val tot. De totes maneres, es deuen haver avorrit de la meva vida. La foto pujant a l’AVE ja la tenen.

La seva secció es diu “Mujer tenía que ser”. Ha sofert sexisme a la feina?

Vaig començar als 23 anys. De vegades, portant la càmera en un camp de futbol, per exemple, em cridaven que què feia una dona allà. No entenia que al meu company noi que feia el mateix no li diguessin res i a mi sí. Les coses han canviat una mica i hi ha moltes i bones professionals. Però encara es continua entrevistant a més homes que a dones. En l’esport i en tots els camps.

Li molesten les floretes?

La veritat és que no me’n diuen molts, però sí, no m’agraden, m’incomoden. Ningú li ha demanat l’opinió a qui els diu.

Ho dic perquè n’hi ha que de la feina, parla del físic d’algunes de les seves col·legues.

Hi ha meravelloses professionals, independentment del seu físic. Un home és, abans que res, un bon professional, i després pot ser maquíssim. No obstant això, en el cas de les dones es destaca el primer.

Incloses certes feministes, que es planyen que el patró majoritari de presentadora sigui el d’una dona jove i atractiva.

Cadascun i cadascuna és com és i no s’ha de justificar. No soc de les que entren en polèmiques. Em considero feminista. El feminisme acull diferents sensibilitats, és una lluita comuna per avançar cap a la igualtat. No hi ha un decàleg de la bona o la mala feminista.

La campanya electoral ens donarà grans nits a El intermedio?

Sens dubte. De vegades, els polítics els posen fàcil la feina als guionistes, i la segona setmana, en la recta final, ho donaran tot, perquè han de fer fora a la resta per aconseguir el vot. Li donaran a tot i a tothom. Anirà in crescendo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >