Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La revolució de l’obvietat

No passa ni un dia sense que hi hagi eslògan propagandístic que incideixi en aquesta pretensió: anar modulant el relat perquè al final s’ajusti al desitjat

Presentació del llibre 'Reimaginem l aindependència', de Carles Campuzano.
Presentació del llibre 'Reimaginem l aindependència', de Carles Campuzano.

El títol agafa en préstec una frase pronunciada per Jordi Amat en directe a la ràdio –SER Catalunya– després d’escoltar Carles Campuzano presentant el seu llibre Reimaginem la independència. El polític desplaçat –i segons Puigdemont, ressentit– destil·lava les idees base de les seves reflexions públiques incidint en els errors que l’independentisme ha de corregir. Ell sap que, de moment, aquest reconeixement no arribarà perquè una part de Catalunya viu segrestada emocionalment i l’altra, sotmesa a unes consignes que més que apaivagadores semblen pensades per furgar en la ferida i tot seguit abocar-hi alcohol. I així la tenim, ben viva. Passa, no obstant això, que la vida continua i qui més qui menys es deu als seus menesters, que no són pocs. I això fomenta que avancin progressivament les línies paral·leles que dibuixen la doble realitat que defineix la vida pública i descriuen els actes privats.

La primera, sumida en una acumulació de vicis habituals als quals últimament s’hi ha afegit la causa del procés, que la política judicialitzadora ha convertit en procés a la causa. Per això, quan Cayetana Álvarez de Toledo renya els empresaris que l’escolten al Círculo Ecuestre, aprofita l’ocasió per traslladar-los la responsabilitat que no va voler assumir el Govern de Mariano Rajoy. Malgrat tot, i encara que no vulgui sentir-se’n deutora i dissimuli, sap que les sigles són les mateixes que els colors i que va fallar l’Estat sòlid que defensa, perquè d’opcions per evitar el desastre, n’hi va haver més d’una. Com negociacions amb ETA també en temps d’Aznar, per seguir el fil que tant els agrada tensar intentant assimilar la Catalunya d’avui amb l’Euskadi de llavors.

Quan un polític perd la vergonya i diu coses semblants, la majoria se l’escolta pensant que els seus arguments són de sentit comú

Tot això que, per obvi, a Catalunya està més assumit que al Madrid polític i a l’Espanya invertebrada, per a l’autoproclamat bloc constitucionalista sona revolucionari. Després com a reacció digna d’escarment perquè sempre l’evidència resulta més molesta que no pas la imaginació. Per aquest motiu no passa ni un dia sense que hi hagi eslògan propagandístic que incideixi en aquesta pretensió: anar modulant el relat perquè al final s’ajusti al desitjat. I com més lluny estigui de la realitat recordada per la meitat de la població, millor.

Que la part interessada a redefinir el que ha passat s’hagi posat tard i malament a modelar els fets té un doble inconvenient. Un, el segon ho és perquè abans va arribar el primer i aquest, autoproclamat moralment vencedor, tendeix a escriure la història. Dos, el que ronsejava se sent obligat a ser molt més contundent per poder fer-se un lloc sota un sol ofuscat. I fins i tot vivint de rendes de la massiva manifestació de l’octubre passat ha de reconèixer que ni abans ni després va poder o va saber aconseguir una fita semblant. D’aquell record, aquesta ràbia. Un sentiment que els pronòstics fan revifar. D’aquí ve la utilització electoral de Catalunya a la resta d’Espanya i el seu èxit andalús, a l’espera, cada dia menys probable, de veure’s reproduït l’últim diumenge d’abril.

Res d’això significa avalar el procedir independentista. Al contrari. Ni per callar-lo ni per pregonar-lo hi assisteix majorment la raó.

En contrast, l’evidència dels actes privats es proclama en unes actuacions cada vegada més ajustades a la normalitat perquè la quotidianitat impedeix viure de dol permanent. A força de resignació es recuperen les ganes perdudes arran del dolor i fins i tot les celebracions familiars es reprenen evitant els motius de discussió. És com si el silenci no fos còmplice del desengany i els riures alleugessin la frustració. I encara que la davallada puntual de l’interès pel que passa al Tribunal Suprem ho faci palès, res fa preveure que una futura concentració de protesta no torni a ser multitudinària i una repulsa social a una possible condemna no remogui les aigües ara falsament tranquil·les. Tothom sap que el problema és de fons, té repliques i no desapareixerà fàcilment. Igualment, tothom entén que la solució només passa per la política. Fins i tot els qui ho neguen. Els seus estirabots ho són en la mesura que ja van assumint que no els correspondrà aplicar-la. El seu descrèdit ho continuarà sent quan no semblin capaços d’aconseguir els exigibles nivells d’Estat a benefici de les raons d’Estat.

Quan un polític perd la vergonya i diu coses semblants, la majoria se l’escolta pensant que els seus arguments són de sentit comú. El més curiós és que alhora aquest polític s’aparta o l’aparten. I si se sotmet a les urnes, perd. Llegiu les memòries de Duran Lleida i entendreu el títol: “El risc de la veritat”. Canvieu veritat per obvietat, l’única cosa que l’artista no pot veure i el públic, sí. I Oscar Wilde ho va rematar dient que el resultat és la crítica dels periodistes. Per això a alguns ens voldrien jubilats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ