Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Aiguader, ‘cara A’

A la biografia del primer alcalde republicà de Barcelona hi falten ombres

Aiguader representà a ERC el sector més esquerrà i tingué una tensa relació amb Macià.
Aiguader representà a ERC el sector més esquerrà i tingué una tensa relació amb Macià.

La Fundació Irla, vinculada a ERC, continua amb la tasca de recuperació de la trajectòria dels seus dirigents polítics durant la Segona República. Es tracta de biografies estàndards que destaquen per la seva cuidada part gràfica.

JAUME AIGUADER. LA NACIÓ POPULAR

Aiguader, ‘cara A’

Manuel Pérez Nespereira

Fundació Irla

238 pàg.

Descarregable gratuïtament a Irla.cat

La tria dels biografiats, vinculada en ocasions a les beques Irla (per a figures del republicanisme de les comarques gironines) i Macià (per a les barcelonines), és atzarosa. Això fa que la col·lecció sigui desigual i que, per exemple, s’hagin publicat perfils d’Antoni Dot i Arxer, Josep Puig Pujades o Fèlix Figueras, que, bo i essent molt útils, han passat per davant de figures (un nombrosíssim estol de consellers, posem per cas) de qui no en sabem gaire res.

El format tancat, de no més de 250 pàgines, també fa que mentre que per a noms com Josep Fontbernat, Salvador Albert o Josep Abril l’espai sigui suficient, en altres casos això limiti la profunditat de l’estudi. És el cas del darrer títol, Jaume Aiguader. La nació popular, un treball fruit d’una continuïtat, la col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, que ja va permetre a Pau Vinyes recuperar l’actuació d’Hilari Salvadó, que va ser alcalde de la ciutat durant la Guerra Civil (1937-1939).

Fins ara, de qui fou el primer alcalde republicà de Barcelona, entre el 1931 i el 1934, diputat a les Corts Constituents i ministre de la República teníem tot just la biografia anèmica de Josep Maria Poblet, Jaume Aiguader, una vida. Una mirada mancada de documentació i laudatòria en excés, sobretot per la voluntat que hi havia el 1977, l’any de publicació, de reivindicar noms que actuessin com a referents i dels quals es pogués empeltar la democràcia recuperada.

El treball ara de l’historiador Manuel Pérez Nespereira va molt més lluny. Sobretot (i d’aquí el subtítol) perquè perfila el pensament social i nacional d’Aiguader (1882-1943), reusenc d’origen, i que a partir de la seva professió de metge i de la filosofia higienista es va apropar a la política i a la realitat de la classe treballadora i dels estaments més desafavorits.

Els nombrosos articles que reprodueix la biografia són representatius del camí inicial que van recórrer molts metges que van acabar a les files d’ERC, com Josep Dencàs, Salvador Armendares o Nicolau Battestini, encara que després els seus camins divergissin. Aiguader representà dins del partit el sector més esquerrà. De fet, en començar els anys vint tenia doble militància a la Unió Socialista de Catalunya i a l’Estat Català de Francesc Macià.

Durant la darrera part de la dictadura de Primo de Rivera, Aiguader va ser l’home de l’exiliat Macià a Catalunya. En aquell moment queda palès, com remarca l’autor, que fou en primer lloc un home d’acció, per bé que també deixà un serial d’articles de premsa, llibres (també fou editor) de teorització política i mèdica i fins un perfil de Miquel Servet aparegut després del seu traspàs a l’exili mexicà.

Hi ha aspectes que podrien completar la valuosa feina de l’historiador. Per exemple, a les acaballes dels anys vint, com explicà Enric Ucelay-Da Cal en la seva primera tesi, Aiguader va voler fusionar la USC i Estat Català en un Partit Obrer Català. Això tibà la relació amb l’Avi. La biografia ho obvia. Tot i això, el 1931, Macià el nomenà alcalde, entre altres motius perquè —tampoc s’explicita— no ho fos Lluís Companys. Caldria aprofundir també en el joc polític dins d’ERC i els motius que el 1934, mort Macià, el van descavalcar de l’alcaldia en favor de Carles Pi i Sunyer.

Un aspecte absent és la participació d’un dels fills d’Aiguader, Joan Anton, en un escamot de les JEREC contra la impremta NAGSA d’El Be Negre perquè la publicació atacava el seu pare. Els treballadors el van reconèixer per la fotografia del 22 d’octubre del 1933 a l’Estadi de Montjuïc, al costat de Macià i Dencàs, que recull la biografia. L’episodi és conegut. L’explicà Tísner i en vam parlar a QUADERN (6 de juny del 2018).

Pérez Nespereira no eludeix episodis de corrupció a l’Ajuntament, però cal anar més enllà en les zones d’ombra. No per treure mèrits a la notable trajectòria d’Aiguader, ni a la de la seva ERC, sinó perquè afegir arestes, la cara B, al passat potser ens ajudaria a ser més capaços de no caure en simplismes en el present.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >