Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Entre dos mons

El haiku no és un capítol essencial de la poesia catalana, però sí una clara constant

El haiku tracta d’al·ludir més que de dir, d’abandonar la retòrica; molts poetes catalans l’han buscat.
El haiku tracta d’al·ludir més que de dir, d’abandonar la retòrica; molts poetes catalans l’han buscat.

El haiku, en una llengua romànica, és un entreteniment menor. Consisteix en la transposició d’una forma de la lírica japonesa que ve a ser un epigrama molt breu. Tal com el va establir Carles Riba —encara que no directament sinó mitjançant una forma més extens la tanka—, el haikusón tres versos, el primer i el tercer, de quatre síl·labes, i el segon, de cinc, tots amb terminació femenina, o sigui 17 síl·labes en total. El problema és que en japonès, per les característiques de la llengua i per la tradició retòrica en la qual s’inscriu, amb 17 síl·labes es poden dir moltes més coses que no pas en català.

LLUM A LES GOLFES

D. Sam Abrams Viena Edicions

384 pàg.

22 euros

Llum a les golfes permet resseguir la història del nostre haiku al llarg d’un segle llarg, des de Joan Alcover fins ara mateix. Es tracta d’una antologia de haikus extrets de l’obra de 96 autors. Un pròleg de D. Sam Abrams centra perfectament el tema, però hi ha alguns petits inconvenients. Els autors estan ordenats per la data de naixement, de manera que els textos seleccionats no segueixen l’ordre cronològic de publicació. Així, a la plana 96 trobem els de Miquel Martí i Pol, nat el 1929, que pertanyen al seu llibre Haikus en temps de guerra, que és del 2002, i a la plana 222, els de J. N. Santaeulàlia, nat el 1955, publicats uns quants anys abans, el 1996, en el seu llibre Llum d’aigua. Un altre problema és que la procedència dels textos cal anar a buscar-la a la bibliografia que surt al final del llibre, i no sempre conté prou dades. Així, dels haikus de Salvador Espriu només ens informa que es poden trobar en una recopilació de tota la seva poesia, apareguda el 2013. Sovint els autors presenten aquestes composicions agrupades en sèries, com els Haikus dels marges, de Feliu Formosa; en aquest cas, l’antologia ens l’ofereix sencera, però en bona part dels casos no és així, i sempre cal consultar la font per situar-los.

De haikus n’han escrit poetes de totes les tendències. Des de l’avantguardisme, amb ganes d’experimentar, com Josep Maria Junoy, fins al procés d’interiorització de Carles Camps Mundó, passant per l’observació moral del paisatge, com Ponç Pons. En general, és un estil secundari a què molts, més dels que sembla, han recorregut alguna vegada. No és un capítol essencial de la poesia catalana —no hi ha haikus de Carner, ni de Foix, ni de Ferrater, ni de Vinyoli, ni de Pere Gimferrer ni de Joan Margarit…—, però sí una constant que demostra la inclinació de molts poetes, en algun moment de la seva creació, per assumir el desafiament d’anar a l’essencial. Es tracta d’al·ludir més que de dir, d’abandonar la retòrica; no hi caben paraules llargues ni frases complexes; es tracta de donar una impressió forta amb molt pocs elements, sovint donats per la natura. No cal dir que aquest gènere es presta a l’enganyifa, a l’acudit superficial amb una profunditat fingida, i aquesta antologia no n’està mancada.

A vegades, l’intent és insatisfactori perquè xoca contra els límits; potser, més que tancar-se en la forma més usual, la de 17 síl·labes, cadascú hauria d’inventar la seva pròpia forma. Per exemple, el reeixit llibre Immediacions (2000), de Feliu Formosa, conté textos amb un sol vers, decasíl·lab o alexandrí, que se situen en un terreny intermedi entre l’aforisme i el poema brevíssim. Aquest i altres experiments, juntament amb una altra forma prou emprada entre nosaltres, la tanka(unes 31 síl·labes), s’han de posar al costat del haiku a l’hora d’estudiar les formes de la brevetat en català. Per començar, ja tenim Llum a les golfes, on figuren els millors haikus, i n’hi ha una quantitat considerable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >