Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA PARLAMENTÀRIA

Un Parlament sense autoestima

A l'hemicicle català es prenen menys decisions que en altres comunitats amb menys expectatives

El president de la Generalitat, Quim Torra, durant la sessió de control al Govern al ple del Parlament.
El president de la Generalitat, Quim Torra, durant la sessió de control al Govern al ple del Parlament. EFE

El Parlament de Catalunya té una crisi d'autoestima. No s'estima, camina capcot com un aficionat de l'Espanyol que s'havia cregut que ara sí que hi havia un nou projecte esportiu. Cada sessió plenària és la calcomania de l'anterior. Els seus debats ofereixen menys varietat que l'harmonia d'un cant gregorià.

Certament, l'acció del Govern és difícil de fiscalitzar. Per la seva excel·lència? No, pels mateixos motius pels quals resulta impossible xutar una bombolla de sabó. En la sessió d'aquest dimecres, el líder de la CUP, Carles Riera, es queixava precisament de la falta de decisions governamentals, i el president Quim Torra hi ha respost contundent (sic): “Governem, i governem republicanament”. I com es governa republicanament?, us deveu preguntar. Pel que sembla, segons Torra, la clau són les reunions que manté el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent —també conegut com “allò del Lluís Llach”— per pobles i ciutats recollint idees, cíviques i socials, per descomptat, per constituir en un futur immediat/proper/llunyà/imperfecte aquesta república. Perfecte, ja sé de què puc parlar a la cua del pa.

Però aquesta inanitat no és exclusiva del Govern. Els portaveus independentistes, per exemple, podrien llegir en cada sessió el mateix discurs ple de retòrica i greuges sense que ningú ho notés (potser ho estan fent). I els diputats de Ciutadans han esgotat les fórmules creatives per colar missatges antiprocés (que és una altra manera de fer processisme). Ja ni s'esforcen a dissimular. A la segona frase, la diputada Sonia Sierra ja ha deixat anar allò dels “diners de tots els catalans”, i una altra parlamentària ciutadana, María Luz Guilarte, ha ficat amb calçador el tema en una crítica a la política turística, dient una cosa semblant a “consellera, el turisme, bla, bla, ui, quin desastre, el procés”. Tot és igual, tot s'hi val per complir l'objectiu de Ciutadans: que es parli de la independència.

Aquesta és la realitat del Parlament de Catalunya, i els escassos intents de plantejar qüestions diferents recorden els esforços desesperats d'un programa de televisió que intenta remuntar uns índexs d'audiència que s'enfonsen imparablement. Aquests esforços no solen donar resultat i el programa acaba sortint de la graella al cap de poc temps. No deixa de ser una paradoxa que el Parlament d'una comunitat que aspira a ser alguna cosa més que una simple descentralització administrativa prengui menys decisions per al Govern del dia a dia que qualsevol altra amb menys expectatives.

En aquest Parlament sense autoestima s'ha desencadenat una fugida de diputats que sembla la de Steve McQueen i els seus col·legues de La gran evasió, tots corrents cap a les llistes de les eleccions generals, on hi ha ara com ara l'autèntica teca de la política. El d'avui ha estat l'últim ple català d'Inés Arrimadas (Cs), Laura Borràs (JxCat), Andrea Levy (PP) i el vicepresident segon del Parlament, José María Espejo-Saavedra (Cs). I ja fa uns dies que en va sortir Joan Josep Nuet en la seva fugida personal des de l'esquerra radical cap al centre.

En aquest Parlament tan animat com una reunió de líquens a la Groenlàndia nord encara ha sonat més nostàlgica de l'imaginable la glossa de l'exdiputat socialista Eduardo Martín Toval, que va morir fa unes setmanes d'un atac al cor. El repàs biogràfic que n'ha fet Miquel Iceta —una mica fred, per cert— ha traslladat els més vells —aixeco el dit per al·lusions— fins al temps en què es prenien decisions. Dolentes o bones, però reals.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >