Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El crit de Marta Pascal

El buit que ha deixat CiU en el nacionalisme moderat en aliar-se amb ERC i la CUP ha deixat sense opció de vot el centredreta català

Marta Pascal, amb Carles Puigdemont en una imatge d'arxiu.
Marta Pascal, amb Carles Puigdemont en una imatge d'arxiu.

Ja fa molt de temps que un dels aspectes més incomprensibles de la política catalana és la sobtada desaparició del moderantisme de centredreta que en el seu moment va caracteritzar l’antiga CiU. El lliscament dels expujolistes des del 2015 pel pendent del tot o res, la seva reiterada rendició a les exigències maximalistes dels seus rivals d’ERC i de la CUP en moments crítics i l’abandonament del seu protagonisme en l’escenari espanyol han creat un enorme buit al centre mateix de l’espectre polític català. On abans hi havia CiU, ara no hi ha més que un buit. És ben sabut que en política el buit no existeix, però l’espai que ocupava la coalició del nacionalisme moderat creada i dirigida per Pujol no l’ha omplert ningú, cap més partit, ni cap més lideratge. El PDeCAT és poc més que una ombra, un espectre que recorda CiU.

Així és com una creixent sensació d’orfandat ha crescut en els mitjans socials de la dreta catalana en els últims anys. Va néixer amb els primers passos en fals que va fer Artur Mas el 2012. Va créixer amb les absurdes apostes de Carles Puigdemont, el vacu “o referèndum o referèndum” que responia a l’esquema psicopolític del tot-o-resisme que tant mal ha fet a Catalunya al llarg de la història en moments de crisis agudes. Ha arribat a cotes fins ara inimaginables amb la no-gestió de Quim Torra al capdavant del Govern català. Una inevitable conseqüència de la volatilització d’un moderantisme catalanista satisfactori per als qui el van considerar la seva opció durant tres dècades és l’existència entre ells d’una barreja de desorientació, confusió i fins i tot empipament. A aquest segment social sembla adreçar-se Marta Pascal quan critica que Carles Puigdemont s’hagi apoderat des de Brussel·les de la direcció del partit.

La presa de posició de Pascal mostra que en queda alguna cosa, d’aquell moderantisme. És difícil predir si aquest crit d’alarma arriba a temps. Una amenaça d’escissió és sempre material explosiu en la vida de qualsevol partit. Indica l’existència de seriosos dubtes sobre una reconducció política. La tan esbombada pugna entre ERC i el PDeCAT per l’hegemonia en l’independentisme és, en realitat, una falsa explicació per a la deriva suïcida en la qual segueix obstinada l’actual direcció dels expujolistes. Les reaccions en contra que ha suscitat no auguren res de bo: els que han portat el catalanisme al precipici, des del fons del qual gesticula, es mostren decidits a consumar la seva proesa: de derrota en derrota fins al desastre final. Per al PDeCAT, competir amb ERC i la CUP en el terreny del radicalisme i de l’independentisme implica, simplement, la desnaturalització del seu projecte.

Tan incomprensible com la desaparició del moderantisme ho és que no hagi sorgit cap partit que aspiri a substituir-lo. Ningú intenta omplir aquest buit. Seria ingenu pensar que ho pot fer l’ERC d’Oriol Junqueras, la que va empènyer Puigdemont a prendre les seves grans decisions errònies. En l’haver de Junqueras i ERC figuren fites del contrasentit que han passat a la petita història, com el tuit de les “155 monedes de plata” protagonitzat per Gabriel Rufíán i, més recent, el rebuig al Congrés dels Diputats dels Pressupostos Generals del Govern de Pedro Sánchez que va precipitar la convocatòria de les eleccions generals del dia 28. Autèntics trets al peu disparats per genis de la pirotècnia verbal. L’aposta del republicanisme no és el moderantisme, sinó una ruptura, un canvi de règim.

Com si es tractés d’un joc de miralls, la crisi catalana va encastellar el desembre del 2017 com a principal força de l’oposició al Parlament un partit, Ciutadans, nascut precisament amb la voluntat expressa de combatre el nacionalisme català. Caldria pensar que, amb tot el catalanisme en crisi i rumiant els fracassos dels seus estèrils cinc anys de pugna amb el PP, Ciutadans aspirés a ocupar l’espai polític d’un centrisme català. No obstant això, els seus líders, Albert Rivera i Inés Arrimadas, han fet justament el contrari: s’han llançat a competir amb el PP i amb els extremistes de Vox per erigir-se com la millor representació del nacionalisme espanyolista reaccionari, recentralitzador, anticatalanista i anticonstitucional en la mesura en què pretén fer marxa enrere en el model autonòmic. Potser ho aconseguiran, ja es veurà, i això els col·locarà en una posició rellevant en el marc general espanyol. Però si és així, a Catalunya no seran mai una opció per al moderantisme. El buit continua aquí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ