Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Vells arbres de Barcelona

Ningú està obligat a comportar-se com un filisteu, és una qüestió de sensibilitat i de creativitat: abans de talar un arbre vell, més que centenari, t'ho has de rumiar unes quantes vegades. Encara que tinguis els permisos

Tala del pi en el solar on es construeix un hotel.
Tala del pi en el solar on es construeix un hotel.

Tan carregat d’anys com d’humiltat, el pi blanc d’aquesta història va ser talat la setmana passada. Creixia des de feia més de 100 anys en un solar entre el carrer dels Dominics i el de Jesús i Maria, a Barcelona, però estava afectat per les obres de construcció d’un hotel. Centenars de veïns van intentar preservar-lo en va (“Salvem el pi centenari”, a Change.org). El pi formava part del seu entorn immediat, de la seva vida quotidiana, des d’abans que naixés el més vell de la colla. Una destralada va esborrar de sobte més d’un segle de memòria visual, de presència col·lectiva.

Els pins blancs o bords són una espècie molt comuna, gairebé improtegible, ocupen més de 300.000 hectàrees a Catalunya i, oportunistes nats, colonitzen els alzinars. Ja no serveixen de gaire (abans se’n feien caixes de fusta). Però, tot i que aguanten malament el fred de debò, poden viure més de 200 anys i arribar als 30 metres d’altura.

La pregunta que ha quedat sense respondre a la comunitat és si realment era inevitable projectar al solar un edifici que obligués a tirar-lo a terra.

El problema és que les corporacions no tenen memòria, sinó només registres comptables

Crec que no, que les coses es podrien haver fet d’una altra manera. Ho vaig aprendre de la meva gent gran. Així m’ho va fer veure un oncle meu, arquitecte de professió, a qui un entrevistador supí li va preguntar una vegada: Sr. Coderch, vostè es va inspirar en l’abstracció formal de Vassili Kandinski per projectar la Casa Ugalde? L’home se’l va mirar de fit a fit i ho va negar avorrit: “No. El solar tenia bones vistes, però també tres pins vells que jo volia conservar, no s’havien de talar”.

I és que gairebé tot es pot fer molt bé sense necessitat de tirar a terra allò que la vida ha creat i la història ha respectat. Ningú està obligat a comportar-se com un filisteu, és una qüestió de sensibilitat i, sobretot, de creativitat: abans de talar un arbre vell, més que centenari, t'ho has de rumiar unes quantes vegades vegades. Encara que tinguis els permisos corresponents.

El problema és que les corporacions no tenen memòria, sinó només registres comptables. I si arriben a ser importants, poden arribar a encarregar a algú que els escrigui la seva història, però els seus directius i empleats no veuran en el seu mitjà de vida les formes de vida que estan a punt d’afectar amb la seva activitat. Les empreses capten molt bé les dimensions d’un mercat, ja que en això els hi va la seva subsistència, però són més maldestres quan les qüestions no són econòmiques o no ho són directament. Dit d’una altra manera, ens donen mitjans de vida, però els costa molt salvaguardar les nostres formes de vida.

L'arbre més notable de Barcelona és la noguera alada de Montjuïc, al Jardí Botànic Històric

Si aprenem a apreciar i respectar el nostre entorn, contribuïm gairebé sense adonar-nos a superar la bretxa entre els nostres mitjans i les nostres formes de vida. Un ideal antic és treballar amb gust i gaudir de la vida. Si les empreses, els ajuntaments i les persones ens integrem amb allò que ens envolta, la vida és més grata per a tothom.

A Barcelona, hi ha força arbres catalogats d’interès local (Arbres d’interès local, al web de Barcelona). En defensa dels vells arbres humils, us animo a descobrir-los, començant pels del vostre barri. Vegeu la morera del carrer d’Adrall, 3, a Sant Andreu; l'alzina de la Diagonal, 361, a l’Eixample; la magnòlia del carrer del Bisbe, 10, a Ciutat Vella, o el cedre de l’Himàlaia, al passeig de Sant Gervasi, 5, a Sarrià-Sant Gervasi, aquest últim molt a prop d’on era el pi dels Dominics, massa humil per estar protegit. I com aquests, n’hi ha molts més: el web de l’Ajuntament que acabo de citar n’enumera 144. Aquestes coses s'ensenyen a les escoles, però calen tres generacions perquè penetrin en l’ànima de la ciutat; són com els arbres mateixos, no creixen de sobte, d’un dia per l’altre.

L'arbre més notable de Barcelona és probablement la noguera alada de Montjuïc (Pterocarya rehderiana), al Jardí Botànic Històric. També deu tenir més d’un segle, ja que era allà quan el Dr. Pius Font i Quer, un militar i botànic il·lustrat, va dirigir la plantació del Botànic als anys trenta del segle passat. Diuen que és l’arbre més gruixut del terme municipal, no ho sé, però el passeig val la pena.

La història d'un arbre vell es perd el dia que el talen. Però, encara que ningú ja no recordi qui va plantar el pi mort dels Dominics, dos nens d’aquest carrer no oblidaran mai que la seva mare va fer tot el que va poder per salvar-lo. Part compartida i arrancada de les nostres vides, alguna cosa haurem après entre tots.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >