Selecciona Edició
Connecta’t

Tots els oasis són oasis perduts

El viatger, escriptor i fotògraf Jordi Esteva revisita les illes verdes del desert egipci en un llibre que és un cant nostàlgic a un món gairebé desaparegut

Tempesta de sorra en Mut, a l'oasi de Dahla.
Tempesta de sorra en Mut, a l'oasi de Dahla.

"Hi ha cinc grans oasis a Egipte", comença Jordi Esteva, plantat en una taula de Laie com un Simbad de les arenes mentre assenyala en un mapa que s'estén des del seu cafè al meu. "Siwa, Bahariya, Farafra, Dakhla i Kharga". La tarda es precipita cap a un horitzó de nostàlgia i aventura mentre el viatger, escriptor, fotògraf i cineasta parla pausadament i jo li vaig llambregades al llibre que m'ha regalat, The Lost Oasis, d'Ahmed Hassanein Bey, que a la foto de la portada, vestit de beduí, té un aire al mateix Esteva. Hassanein Bey (després paixà i sir) va ser, esclar, un dels grans pioners de l'exploració del desert líbic –i pilot i esgrimista–, l'home que va precedir el comte Almásy en les dunes i en els oasis perduts d'Arkenu i Uweinat. Però el llibre del qual ha vingut a parlar Esteva és el seu de fotografies (80, en gran format), la preciosa reedició de Los oasis de Egipto, un llibre que va publicar el 1995 a Lunwerg (i que es va esgotar de seguida) i que ara apareix en coedició de RM i el Museu Egipci de Barcelona amb nous textos, deu imatges inèdites que ha pogut recuperar i una gran esplendor gràfica gràcies a un nou revelat i un tiratge curosíssim de les fotos.

El llibre ha adquirit, a més, en aquests gairebé 25 anys, assenyala Esteva, un sentit diferent: és el testimoni d'uns llocs, els oasis egipcis, que han canviat tant que, estrictament parlant, han desaparegut. S'han convertit en oasis perduts, com els de les llegendes del desert –com el mític Zerzura–, on cap viatger podrà tornar mai. "Vaig ser als oasis fa tres dècades, el 85, els seus paisatges i la seva gent em van captivar. El viatge va sorgir a partir d'una estada al Caire i una exposició que vaig fer sobre els dervixos d'Omdurman. L'escriptor Mohamed Seif, a qui li va interessar el meu treball, em va convidar a visitar l'oasi de Dakhla, d'on procedia la seva família". Esteva, que després els va recórrer tots, afirma que des del principi va sentir una atracció i una afinitat pels oasis que no ha tingut mai per cap altre lloc. De fet, els que el coneixen saben que la seva pàtria d'adopció és Siwa, el que hi ha més al nord, sobre el Mar de Sorra, el famós oasi dels ammonites on Alexandre Magne va rebre la confirmació del seu destí de monarca universal, a més de l'empremta del fill del déu Amon, i un lloc que mantenia costums preislàmics tan curiosos com les noces homosexuals entre propietaris i joves parcers.

Els camells de Mansur, a l'oasi de Bahariya.
Els camells de Mansur, a l'oasi de Bahariya.

Dels oasis que va visitar, Esteva es va endur "la visió dels temples faraònics semienterrats, les necròpolis romanes, les muralles de les ciutats islàmiques, dormir en pobles de fang trets d'un conte, recórrer carrerons de textura orgànica a punt de palpitar, assistir a cerimònies de trance" (que tant li agraden), "a circumcisions i a una sessió de tatuatge combinada amb l'antiga medicina del desert". El sents parlar, t'abismes a les seves fotos i és com sentir el quibli (el xaloc) als ulls i el gust dels dàtils a la boca, per posar-nos a la seva altura poètica. Allà, als oasis, va actuar com un caçador pacient empunyant la càmera. "Buscava l'hora, perseguia les ombres i esperava el moment. Volia atrapar l'esperit del lloc".

El van captivar, diu, la senzillesa i el valor de les coses en aquests llocs apartats i pristins. "El bol d'aigua fresca de la deu, el pa acabat de sucar en oli, el te a terra escalfat amb les branques d'un arbust, el bany en un toll d'aigua cristal·lina". Aquell viatge a Egipte va acabar malament, amb una acusació per conspiració i un empresonament. En poder tornar anys després, "em va sorprendre veure que tot allò que vaig conèixer havia desaparegut als oasis. Per la globalització, per l'avanç de l'islamisme, per la modernització. Les cases de tova, substituïdes per ciment; les eines tradicionals del camp, les pròpies tècniques de conreu o hidràuliques –les sínies de força animal canviades per bombes de patent xinesa– que es mantenien des de temps faraònics i romans, la vida tradicional... ja no hi són, el pas del temps s'ho ha endut tot, també moltes persones que vaig conèixer i ja han mort".

Va actuar com un caçador pacient empunyant la càmera. “Buscava l’hora, perseguia les ombres i esperava el moment. Volia atrapar l’esperit del lloc”

Això ha fet que el llibre prengués un valor que abans no tenia, d'excepcional testimoni etnogràfic, i també alhora una càrrega de malenconia que amara com una pàtina els textos i les fotos. "No cal tornar als llocs on has estat feliç", reflexiona Esteva, que no obstant això no descarta tornar a Siwa per a un nou projecte.

L'autor ja no té problemes amb les autoritats d'Egipte (tot i que sempre fa un grunyit involuntari, afirma, en el control de passaports), però els oasis, adverteix, no són gaire recomanables en l'actualitat per la proximitat de la desestabilitzada Líbia i la por del Govern egipci al fet que els passi alguna cosa als viatgers i en torni a sortir perjudicat el sector turístic, tan fràgil.

En les seves fotos dels oasis, Esteva mostra paisatges i persones. "M'agrada molt la gent quan estan en actituds quotidianes, descansant, amb els seus camells, prenent el te, discutint o explicant històries de com van trobar or una vegada o van casar la filla incasable". El llibre es tanca amb una impressionant i emotiva foto d'una tempesta de sorra a Dahla, com si caigués un teló irremeiable sobre els vells, llunyans oasis.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >