Selecciona Edició
Connecta’t

Patinant amb Torra per Lisboa

El republicà Puigdemont s’amaga a la monàrquica Bèlgica i el seu successor canta la independència de Catalunya a Portugal, un país que prohibeix els partits separatistes

El president de la Generalitat, Quim Torra, a Lisboa.
El president de la Generalitat, Quim Torra, a Lisboa.

Amb l’edat, em costa més bregar amb l’estupidesa. Per aquesta banda, Portugal és un refugi. Els portuguesos tenen altres defectes, són massa cauts, prefereixen mil vegades el mal conegut que el bo per conèixer, però l’estupidesa no definiria els seus habitants. No hi ha –encara– populismes organitzats autòctons, així que els importen. Últimament importen colles de catalans.

La setmana passada va estar patinant a Lisboa el president de la Generalitat, Torra, Quim Torra, sí, aquest. Quan vaig deixar Barcelona els presidents de Catalunya encara gaudien del títol de Molt Honorable, desconec si el títol encara es fa servir o només ha caigut en desús. Torra va arribar a Lisboa per parlar del dret a l’autodeterminació dels pobles i de la independència de Catalunya, però sobretot per agrair que el Parlament portuguès aprovés un any abans “una solució política per a la qüestió nacional a Espanya, en el respecte per la voluntat dels seus pobles i, conseqüentment, de la voluntat del poble català…”.

Si ja xoca la incongruència que el seu antecessor republicà fugís a un país monàrquic, encara costa més d’entendre que Torra canti la seva independència i lloï el país amfitrió, Portugal, que prohibeix els partits que “no respectin la unitat de l’Estat”, article 10 de la Constitució. Tampoc a alguns portuguesos els xoca la contradicció d’aplaudir a uns altres el que prohibeixen al seu país, però en aquest assumpte pesa més buscar-li les pessigolles al país veí que no pas formar un argument intel·lectualment coherent.

Torra és feliç amb aquesta declaració del Parlament portuguès, un petit paràgraf salvat de l'escabechina de propostes del Bloco i el PC. Torra va ometre que van ser derrotades altres declaracions, també del Bloco i del marxista leninista PCP –que continua donant suport a Maduro i a la plutocràcia de Putin–, a favor dels polítics presos o sobre la violència policial.

Torra, que va colar als portuguesos que Catalunya ha estat independent no uns segons o uns dies sinó segles i segles, no sap o no volia saber que Portugal és un dels països més centralistes d’Europa, que el més petit dels municipis catalans té més autonomia que gairebé qualsevol ciutat portuguesa; que no existeix la mínima regionalització o que l’expresident de Madeira no va poder fer un referèndum per ampliar l’autonomia, inferior, en qualsevol cas, a la de Castella-la Manxa, per posar-ne un exemple.

Les patinades de Torra, davant de 150 persones que escoltaven el que volien sentir, va arribar al punt d’exposar –per demostrar la falta de democràcia i de drets civils a Espanya, i que si tomba, que si gira– la seva indignació perquè l’havien obligat a retirar de la Generalitat símbols partidistes. Amb tres mesos d’antelació a les eleccions, la Junta Electoral portuguesa obliga, no ja a retirar eslògans partidistes en seus del Govern –aquí a ningú se li passa pel cap posar-los–, sinó que prohibeix inauguracions i actes de polítics en institucions, del primer ministre al més humil dels regidors; tampoc poden prometre ni tan sols destacar els èxits aconseguits durant el seu mandat; ni col·locar cartells publicitaris del tipus “Per una aigua més saludable”.

Torra tampoc sabia, o no volia saber, que l’alcalde de Vila Viçosa ha estat destituït per pagar amb fons municipals un autobús que va transportar treballadors a una manifestació. Millor ni mirar cap al nord-est.

En aquest acte acadèmic, Torra patinava quan volia demostrar que a Espanya no hi ha llibertat d’expressió, i ho deia parlant; segons ell, perquè a Catalunya als mitjans públics de comunicació la seva Junta Electoral els ha advertit que guardin les formes. Evidentment, Torra no sap que a Portugal no només els mitjans públics estan obligats a una informació equilibrada –expressió desconeguda a TV3–, sinó que totes les televisions privades, ràdios privades, diaris privats, físics o digitals, tenen prohibit aconsellar el vot per un partit i, evidentment, han de garantir l’equilibri informatiu. Si algun d’ells no informés durant la campanya, per exemple, del CDS –equivalent al PP espanyol– o el Bloco –equivalent a algun cercle de Podem–, és sancionat econòmicament i, si insisteix en la burla, pot perdre la llicència.

El dia de patinades de Torra es va estendre a una ronda d’entrevistes, en les quals es va repetir el mateix. Se’n va anar corrents amb avió sense que sonés cap trucada del ministre d’Exteriors ni de cap autoritat. Torra va ser menyspreat pel Govern portuguès, com abans ho van ser Puigdemont, Romeva o Mas. El fugit i el pres van ser relegats en la inauguració de la col·lecció Miró a Porto i el mateix va passar amb l’inhabilitat al funeral de Soares.

Fa un any, aquests 200 que segueixen els actes independentistes catalans a Portugal van escoltar Agustí Colomines (PDeCAT, ex-CiU), amb representants de l’ANC, d’ERC i de la CUP. Colomines es va llançar a l’arena, potser sospitant que allà ningú coneixia el seu currículum. Abrandat, va afirmar que la corrupció a Catalunya va començar amb el Partit Socialista, oblidant-se l’historiador del seu carismàtic líder Jordi Pujol i la Banca Catalana. Colomines es va oblidar, fins i tot, de la seva pròpia implicació en l’escàndol del Palau de la Música i la Fundació Trias Fargas, presidida per ell, tacant el nom d’un, aquest sí, honorable pròcer.

Tot això va amagar Colomines, i molt més, però com que els catalans no sabien de Portugal, i els portuguesos només volien sentir maldats, ningú dels presents els va mostrar l’evident contradicció, de la sort que tenien de ser espanyols aquells del púlpit, ja que si haguessin estat portuguesos no haurien pogut demanar la independència de cap trosset del país on maleïen aquella nit, que sí que l’hi permet, amb generositat, el que maleeixen. Quina sort tenen Colomines, Torra i altres de no haver nascut a Alemanya o Portugal, ara estarien, com a mínim, sense partits i sense càrrecs i refugiats en un país monàrquic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >