Selecciona Edició
Connecta’t

Amb l’excusa de les tomàtigues seques

Les tomàtigues seques (modernes) populars ara a Mallorca, reserva pagesa des de fa dos segles, són material gurmet a Sicília i mig Itàlia

Tomàtigues a punt per assecar.
Tomàtigues a punt per assecar.

La profunda i indòmita dissenyadora de mobiliari i arquitecta francesa Charlotte Perriand (1903-1999), també col·laboradora de Le Corbusier, va fer un viatge en canoa, l’any 1932, per tota la costa de Mallorca (i després Eivissa). Moderna, llesta, bella i amant de la vida natural, bona fotògrafa i model, a les seves memòries Une vie de création deixà dit: “El poble estava perdut entre oliveres, cantaven les xigales, els habitants, mig pescadors, mig pagesos, eren als camps. Al migdia, el so d’un corn marí ressonà molt de temps. Els homes, un a un, tornaven al poble per menjar. Les cases estaven emblanquinades, vorejaven carrerons estrets, resguardats del sol per canyissos (safates) de vímet (canya) trenat sobre els quals s’assecaven tomàtigues, mentre penjaven cebes i prebes”. Les tomàtigues seques (modernes) populars ara a Mallorca, reserva pagesa des de fa dos segles, és material gurmet a Sicília i mig Itàlia. És americà…

“Cap restaurant”, ressalta, ve a un lloc “beneït”, i lloa “l’amabilitat de les dones guardianes” de casa seva que en tres hores preparen un arròs paella de peix, guarnit de coses bones —la sal de la vida—. “Érem reis”, diu la republicana i roja. Creu que parla d’un poble prop de cala d’Or. És Calonge? Portopetra? S’Alqueria Blanca? Es Lombards? Portocolom? Cala Figuera? Als anys seixanta, quan la Charlotte fa memòria dels seus trenta anys i dels anys trenta a Mallorca observa que ja no li agradaria tornar al lloc perquè ara és totalment un altre, transformat per l’era de l’oci “Cala d’Or ha esdevingut un lloc de moda, molt esnob”.

Els navegants a canoa a rem i vela, dissenyada per la Charlotte, des de la mar veren la fita del llevant de Mallorca, par damunt la costa contrabandista baixa del sud; és son Salvador, a 509 metres. Al santuari, des dels anys trenta —de la Charlotte i de tantes persones— resta la quarta generació de cuiners Mateu (lligats als entorns de confiança de Joan March als orígens), fan l’arròs sec i una omelette souffle, gran truita estofada, postre francès, dels millors del món.

Un dissabte en donaren fe els Maga, l’irrepetible pintor Rafel Joan, na Cati i companyia. Ells varen redescobrir fa poc Charlotte Perriand en un documental. Ella es retrata l’esquena nua contra l’horitzó amb un collaret de bolles.

S’ha de dir que les fotos belles i el resum de les paraules del viatge i els detalls no laterals sobre la Charlotte formaren part de l’exposició “Le Corbussier a Mallorca. 1932”, amb els poderosos dibuixos i textos de Corbu sobre la Seu, Gaudí/Jujol, especialment Formentor, en el seu frustrat projecte de reforma de l’hotel icònic. La mostra i els papers editats i finits són del 2010, un part de lletres i idees, precís, del catedràtic i arquitecte que no construí Josep Quetglas (amb l’equip Magdalena Jaume, Jaume Mayol, Rafel Moranta). Els fets de recuperació dels gegants globals de l’arquitectura i el disseny són de l’època de quan Jaume Carbonero era conseller d’Obres Públiques i l’exhibició es feu al Col·legi d’Arquitectes a ca la Torre, Palma.

Un dia, un any, alguna persona cineasta/periodista/historiadora/documentalista (o tots plegats) farà per IB3 o TV3 o ÀpuntMedia (TVE o Arte potser) la gran història de reconstrucció no mitificada ni egoliterària dels vincles europeus/americans/mallorquins dels grans cracs que s’enganxen al bon pintor William Cook, amb casa a El Terreno de Palma, vinculat a Le Corbusier, el seu client —de qui son pare tenia casa a París (destrossada per la guerra); Cook, qui feu de reclam a l’escriptora Gertrude Stein i Alice B. Toklas, a principis del XX—per fugir de la primera gran guerra. Stein, amiga de Picasso i col·leccionista va vendre un Matisse per tenir doblers de butxaca; i ella i la seva parella Alice B. —i biògrafa— varen viure un any a Palma, davall Bellver. Cook era el seu àngel per a tot. Allò que ell pinta, una finestra de Palma, amb una figura de fusta articulada té eco també a una casa de Le Corbusier, el mateix cos devora el finestral. Quetglas ho afinà.

És sabut i mal dit que Gertrude Stein adreçà cap a Mallorca Robert Graves en la cèlebre frase/catecisme i no exacta: “Mallorca és el paradís si el pots resistir”. Nicole d’Amonville Alegria, poeta i traductora, de Deià, coneixedora de Graves i el seu món, en especial de la seva musa i deessa Laura Riding (“la meva musa soc jo”), té la versió més concreta i ajustada de la cita de Stein a Graves. “Si vos agrada el paradís, Mallorca ho és”. Riding pensa: “Exacta Mallorca. Diminuta Deià”.

L’enfilall de vips, el relat possible de gent global, sens dubte, enganxen Cook/Palma/El Terreno (per no entrar en Cela, els Kerrigan, Ritch Miller, Miró, Borges, Caballero Bonald, Llompart, si voleu).

Determinats illencs necessiten —des de sempre— la mirada de l’altre, de l’extern, l’anàlisi o retrat del viatger i teòricament important, per entendre’s o poder explicar-se a sí mateixos i als altres. És una cabòria estimada des dels pioners geògrafs/cartògrafs o narradors clàssics, observadors colonials, bèl·lics, gens literaris o prescriptors per a l’ús de l’oci.

Les sentències d’aleshores encara —gairebé tres milions d’anys més tard— es manegen a manera de dogma definitori, veritat de làpida indeleble del que érem i és bo de les Illes: vins, olis, figues, formatges, posem per cas. Res és semblant.

Dels relats emboirats de les conquestes, autocròniques de guerres, Llibre dels fets (Jaume I, 1229), es passà als llibres de viatgers romàntics, belles cròniques en cru de Valldemossa i Mallorca que feu George Sand, o detalls del veïnat de Deià, com Graves. Dietaris profunds, inventats o oportunistes, estan farcits d’observacions, retrats i sentències (com penes de mort, algunes) que dibuixen una fenomenal recreació dels detalls i els errors. El visitant sol sintetitzar, resumir, destacar.

Walter Benjamin, Cioran, Josep Lluís Sert, posem per cas, perforen el segle XX, que és més proper, real i cruel i deixaren rastres i opinions de solc endins sobre Eivissa, per no parlar de Josep Pla, la sal de tots els plats, l’oli inevitable de tota prosa, cuinada amb verdura i peix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >