Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Antics efectes especials

La comèdia de màgia del segle XVIII estava plena de prodigis i encanteris

Antics efectes especials

Ara que hi ha imatges que mostren, demostren, que la catedral de Girona és a la vora del mar (Joc de trons), rescatar la memòria sobre vells trucs teatrals pot semblar ociós. De fet, els efectes especials de l’era digital no deixen de tenir una elaborada artesania, tot i que sigui de bits. Construir l’inversemblant té un enorme encant. I l’ésser humà ho ha intentat sempre. Per cimentar una creença religiosa, el suposat poder d’un xaman o com a innocent entreteniment. La comèdia de màgia pretenia això últim: explicar una història on els fets fantasiosos fossin habituals. Es tracta d’un gènere teatral dels segles XVIII i XIX que heretava l’abundància de miracles de la comèdia de sants. Un teatre on es produïen desaparicions, tempestes, bruixeries, prodigis enormes, encanteris… De fet, l’autor havia de negociar molt bé amb el tramoista la seva proposta perquè aquest era l’encarregat que tal meravella pogués veure’s a l’escenari.

Un exemple local. El mágico de Cataluña. Una obra de José Concha, editada a Barcelona l’any 1779 a la impremta i llibreria de Carlos Gibert y Tutó. Explica com Don Jaime, que ha assassinat per gelosia i enyora la seva estimada, Doña Blanca, viu tristament com a esclau a Tunis, a casa del seu amistós amo Avenzarca, que li regala fabulosos ardits perquè quan torni a Barcelona es pugui defensar dels qui volen venjar l’assassinat. Per alliberar-lo treu un mocador i la gruta on eren es converteix en un “hermoso baxel” adornat de sirenes i nereides. Mentrestant, el pare de Doña Blanca ofereix al germà de l’assassinat, Don Miquel, la mà de la seva filla, que continua estimant Don Jaime malgrat els seus quatre anys d’absència. Torna Don Jaime, que es presenta davant la seva estimada gràcies al fet que el tocador d'ella es transforma en una porta. Quan els amics de Don Miquel s’assabenten del seu retorn, el persegueixen, però Don Jaime aconsegueix escapar-se de l'envestida perquè converteix la pèrgola del jardí en una torre amb reixes que engarjola els seus perseguidors. En una altra ocasió, Don Jaime és cobert per una piràmide. No serà el principal repte que se li plantegi al tramoista, perquè en una escena hi ha una casa que bolca. De fet, l'autor, a més d’una acotació, deixa a discreció del “maquinista” la solució tècnica de l’efecte.

L’editorial Fundamentos acaba de publicar un llibre sobre la comèdia de màgia (Asombro y encantos, Ana Contreras Elvira) i a la biblioteca virtual Cervantes es pot trobar una bona bibliografia i desenes d’obres digitalitzades, consultables en línia. Contreras explica que encara que aquest tipus de comèdia va néixer com una oferta per a l'època de Carnestoltes aviat va deixar de ser estacional. La desaparició dels corrals de comèdia i la construcció de teatres, més preparats per a maniobres escenotècniques, van contribuir a la seva difusió. Per fer determinades obres calia més de 30 persones a l’equip responsable de la decoració.

A la biblioteca Cervantes es pot llegir un text d’Elena de la Fuente Ballesteros sobre les comèdies de Juan Eugenio Hartzenbusch. En particular, La redoma encantada (1839), que a Barcelona va arribar a tenir més de 160 representacions. L’obra explica com el marquès de Villena està captiu en un d’aquests atuells. “Él, que fue reformador de la magia, instó a los demás brujos a usar sus poderes solo para buenos fines, pero estos pensaban que era mejor enriquecerse valiéndose de sus artes arcanas, de manera que lo encierran en la redoma y no sale de ella hasta que Garabito lo libera 273 años después”. Una sortida que recorda les aparicions del geni de la llàntia d’Aladí. Era espectacular: en surt una flama primer, i fum després, que es va esvaint i deixant veure la figura de D. Enrique.

Aquestes comèdies tenien molt èxit, però escàs prestigi. El anillo de Giges, un cas, va ser qualificada de “porqueria dramàtica” a Memorial Literario del 1787. Una publicació que, segons David T. Gries, set anys després atacava el gènere sense contemplacions. El pitjor que tenen aquestes comedietes, escrivia, és que fan més bàrbar el populatxo ignorant, i tal vegada més pervers... A això s’hi afegeix, deia la publicació, que el temps en què se solen representar aquestes infernals visions és el de Nadal i Carnestoltes; temps on és costum que vagin als teatres les criades, els servents, els nens, i altres gents de la més descurada educació.

Malgrat aquest menyspreu, la comèdia de màgia va contaminar alguns autors, com el mateix José Zorrilla. A Don Juan succeeixen moltes coses improbables, com esquelets que caminen, aparicions misterioses i, com escriu el mateix autor en una de les acotacions: “Cau Don Juan als peus de Doña Inés, i moren tots dos. De les seves boques surten les seves ànimes representades per dues brillants flames, que es perden a l’espai al so de la música”.

Aquest tipus de teatre em suggereix les pel·lícules en les quals intervenia Ray Harryhausen (1920-2013) aportant els seus meravellosos ciclops, titans i monstres, moguts fotograma a fotograma. Les pel·lícules acostumaven a ser molt poca cosa, però quan apareixien les seves criatures l’escena es convertia en una meravella. I la seva imperfecció era una part de l’encant. Ara, el truc digital, de tan perfecte, resulta invisible... inapreciable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >