X
Privacidad y Cookies

Utilizamos Cookies propias y de terceros para ofrecer un mejor servicio y experiencia de usuario.

¿Permites el uso de tus datos privados de navegación en este sitio web?

Badia del Vallès i Santa Coloma de Gramenet, municipis amb més jubilitats que treballadors

La Seguretat Social xifra en gairebé 2.000 les localitats espanyoles que tenen més població pensionista que activa

Jubilats a Badia del Vallès.

“Aquí s'ha de morir el pare perquè s’hi quedi el fill”. Amb 76 anys, Juan Sánchez sap ben bé el que diu. Cap de les seves quatre filles viu ara mateix a Badia del Vallès. Aquest petit municipi de 13.500 habitants és una excepció a l'àrea metropolitana de Barcelona. Va perdre 2.500 habitants mentre la resta de ciutats properes a la capital catalana guanyaven població. I el progressiu envelliment de la ciutat es visualitza fàcilment: a les portes del centre de jubilats, als bancs de la plaça de l’Ajuntament, pels nens agafats de les mans dels seus avis a la sortida de les escoles. Al padró consten 3.008 persones de 65 anys o més. I per cada afiliat a la Seguretat Social que treballa en el municipi, apareixen dos jubilats. Cap municipi de més de 5.000 ciutadans té un desequilibri similar.

La realitat de Badia del Vallès s'explica per un complex compost estadístic. No arriba al quilòmetre quadrat de superfície però sí que té una de les densitats més altes de Catalunya. Malgrat la sortida de la crisi, la taxa d'atur arriba al 17% de la població (va arribar a ser del 27% en el moment més profund de la recessió). La seva renda per càpita (12.400 euros) està a la cua de Catalunya. I, més enllà de les fredes xifres, el centre de treball principal és l’Ajuntament i, després, un Mercadona. Les empreses que hi ha són els comerços. Aquest context desanima noves promocions immobiliàries: l'última, ja fa més d'una dècada, la va impulsar l'ens autonòmic Incasòl. Va permetre nous pisos de protecció a un parc de 5.000 habitatges del qual el 99% dels habitatges ja ho són (aquesta qualificació s'aixecarà d’aquí a cinc anys). I, malgrat això, els estralls de la crisi i dels llançaments hipotecaris van provocar que desenes de promocions acabessin en mans dels bancs i, després, de fons voltors. A alguns els va arribar l'ocupació després del desnonament. D'aquí la primera afirmació de Sánchez i una altra que la completa: “A Badia no hi ha ni un pis buit; qui se’n va és per manca i per falta d'oportunitats”.

Un patró que es repeteix en el 25% dels municipis

daniele grasso

En 1.851 municipis espanyols, un 25% total, hi ha més jubilats que persones treballant, al mateix municipi, afiliades a la Seguretat Social. La xifra puja fins a un terç dels municipis del país (2.129) si s'inclouen les localitats on la relació és d'un treballador per a cada jubilat. Es tracta de vegades de petits pobles on s'han quedat només els més grans, ja pensionistes. O ciutats dormitori on els que treballen ho fan en ciutats veïnes, a les quals van cada dia i on consten com a afiliats.

És la foto que sorgeix de l'encreuament de les dades de pensions i d'ocupació a nivell local, obtinguts i analitzats per EL PAÍS. Es tracta de xifres oficials d'afiliats a la Seguretat Social i de pensions de jubilació en vigor a octubre del 2018, que va sol·licitar el senador socialista Francisco Javier Oñate a través d'una resposta parlamentària, accessible a la pàgina web del Senat.

Mapa amb el número d'afiliats per a cada jubilat a tots els municipis

En Domingo —que prefereix no dir el seu cognom—, va ser una de les víctimes de la crisi. Va estar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i va lliurar en dació de pagament el pis que no va poder pagar. Avui viu en un de lloguer social. El desembre passat va perdre la feina de cambrer que tenia a la ciutat propera de Sabadell i ara torna a estar a l'atur. Va arribar fa 15 anys de València i ara no vol deixar la ciutat, encara que admet: “Aquí és impossible trobar una feina, per a això cal anar a altres ciutats d'aquí al costat”.

Badia va néixer als anys setanta per donar recer als treballadors procedents d'altres parts d’Espanya que demanaven organismes públics i empreses de la metròpolis barcelonina. És un clar exemple del que s'ha denominat ciutat dormitori. O, més ben dit, ho va ser. Fastiguejats els seus habitants del menyspreu que patien per part de Cerdanyola i Barberà del Vallès, ciutats veïnes de les quals depenien administrativament, es van independitzar el 1994. Un jove poble que des de llavors no ha deixat d'envellir. Com els seus blocs de cases grisos que, a més de donar senyals d'esgotament, tenen problemes per la presència d'amiant.

“La inèrcia és que Badia sigui cada vegada més vulnerable i més envellida”, apunta l’Eva Menor, alcaldessa i excepció al municipi: va arribar quan d’altres marxaven. L’Ajuntament treballa ara en un pla d'acció amb la vista posada al 2030 i ha inclòs Badia en el projecte Urbact de la Unió Europea, per accelerar-ne la modernització. Vol impulsar la transformació d'uns habitatges que eren modestos quan es van crear i que, davant l'emancipació de la primera generació de nascuts al municipi, s'han quedat massa grans i amb excessius obstacles per als qui els habiten, perquè els ascensors s’aturen entre plantes. L’edil pretén conscienciar de la importància de la formació als joves per facilitar-los l’accés a ocupacions. I, per què no, prestigiar la marca Badia. “Lamentablement la situació de l'habitatge està expulsant gent de Barcelona, ¿per què no ens en podem beneficiar nosaltres?”, diu Menor.

La falta d'orgull de pertànyer a Badia és un altre dels motius que Adrián Miguélez, un històric (97 anys) del lloc, explica com a agreujant de l'envelliment del municipi. “La meva dona amagava que era de Badia i aquí hi ha molta gent que creu que el poble és poca cosa i que porten els seus fills a estudiar a Sabadell”, explica, orgullós de pertànyer al municipi.

Santa Coloma de Gramenet, la dificultat de treballar prop de casa

Divendres. Migdia. La Tània, una jove de 24 anys que estudia Relacions Laborals, surt d'una oficina del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Acaba d'apuntar-se a les llistes per buscar feina. “Si fos possible m'agradaria treballar aquí, a Santa Coloma de Gramenet, per estar prop de la meva família”, explica. Però instants després ella mateixa conclou: “La veritat és que no hi veig gaires possibilitats. Hi ha poca gent que treballi aquí, Santa Coloma és com una ciutat dormitori”. Amb les estadístiques a la mà té raó. L'octubre de l'any passat hi havia exactament 16.774 afiliats a la Seguretat Social que treballaven en empreses situades a la ciutat. Una petita proporció dels seus 48.000 habitants que tenen una feina i encara més petita si es compara amb els gairebé 119.000 ciutadans.

Santa Coloma de Gramenet és una petita ciutat de set quilòmetres quadrats encaixada entre Barcelona, Sant Adrià del Besòs, Badalona i Montcada i Reixac, amb una alta densitat de construcció residencial i amb poc espai per a indústries o oficines. Amb prou feines té unes 2.000 empreses, sobretot del sector comercial i els serveis. L’Ajuntament, amb una mica més de 600 treballadors, és el seu principal ocupador, encara que la seva indústria més coneguda és el fabricant de batuts Cacaolat, participat pels gegants Cobega i Damm. Però aquesta planta empra poc més de 200 treballadors i la majoria no resideixen al municipi. El municipi carrega amb una inquietant motxilla: és la ciutat de més de 100.000 habitants amb una proporció més alta de jubilats per afiliats en empreses de la mateixa ciutat. 16.425 retirats contra 16.774 afiliats.

Autocars de Seat o de Nissan traslladen habitants d'aquesta ciutat fins a les seves fàbriques cada dia. Miguel Huertas, de 75 anys i membre de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Santa Coloma, evoca un passat similar: “Això era com un rusc. Tots sortien al matí i Santa Coloma es quedava buida fins a la nit”.

Esteve Serrano, primer tinent d'alcalde de l’Ajuntament (PSC), critica aplicar el concepte “ciutat dormitori” a la població, que assenyala com “un estigma des de temps del desenvolupisme”. Al regidor César López, de Som Gramenet (vinculat a Podem), tampoc li agrada parlar de ciutat dormitori. Tots dos coincideixen que es tracta d'una ciutat prou viva, amb gran activitat social i cultural, per abandonar aquest qualificatiu. “Tenim restaurants amb estrelles Michelin, campus universitaris, una ciutat amb bones polítiques actives d'ocupació…”, argumenta Serrano.

Amb una renda bruta disponible per càpita de 13.800 euros, Santa Coloma se situa com una de les ciutats més pobres de Catalunya, un 20% per sota de la mitjana de la comunitat. En part, s'explica per l'alta taxa d'atur, actualment del 13%, i per un alt envelliment de la població. Un de cada cinc habitants té més de 65 anys, cosa que implica també fortes necessitats socials, per la qual cosa el primer tinent d'alcalde demana l'actuació de la Generalitat. Xavier Soley, que dirigeix la Residència per a la Gent gran de Santa Coloma (de titularitat autonòmica), explica que la zona “és una de les que concentra més demanda de places assistencials a causa de la situació econòmica de la gent de més de 65 anys”.