Selecciona Edició
Connecta’t

L’alegria de Malcom

Juga cada minut com si l’hi anés la vida; la seva alegria hauria de ser un exemple per als tristos del Camp Nou

Malcom durant el partit entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.rn
Malcom durant el partit entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol. GTRES

No hi ha dia que no es parli de Messi, dels seus gols i de les seves jugades, també del seu pubis, i naturalment de la seva dona i dels seus tres fills, i a vegades fins i tot del seu gos Hulk, un immens dog de Bordeus. Tant hi fa si juga al Barça o a l’Argentina, el 10 és sempre protagonista, figura destacada darrerament per la manera com llança les faltes, les dues últimes especialment comentades al derbi del Camp Nou i a Vila-real. A partir de la imatge del jugador de Rosario s’omplen mil i una tertúlies ni que sigui per discutir si un futbolista perico com Pedrosa li pot demanar o no la samarreta amb el 10.

Les càmeres de televisió no paren de seguir Messi i les xarxes socials polemitzen cada moment amb personatges polièdrics de la talla de Piqué. Al central culer li agrada parlar, discutir, provocar i centrar un debat del qual fuig institucionalment el Barça. Tant pot aparèixer en un programa d’humor com fer d’analista polític o comentarista esportiu al mateix temps que defensa el concepte de rivalitat davant de l’Espanyol i del Madrid. A l’igual que passa amb Messi, el seu intervencionisme és especialment agraït per omplir pàgines de diaris, hores d’audiovisual i generar infinitat de missatges a Twitter.

Qui més qui menys es vol fer sentir en una època de molt soroll en què tothom sembla disposat a transmetre la seva vida, un temps en què penalitza l’anonimat, passar desapercebut o simplement fer la feina ben feta, i més en el món del futbol i sobretot a clubs com el Madrid o el Barça. N’hi ha que prefereixen seleccionar molt bé el seu missatge i trien publicacions més literàries que no pas mitjans estridents o populistes per explicar-se; parlaríem, per exemple, de Ter Stegen. També s’hi compten aquells que es confessen a la premsa del seu país, com és el cas d’Umtiti. Tots es fan veure més o menys al Camp Nou.

A Malcom se’l veu content i agraït, tot i que només el deixin jugar a estones, 656 minuts en total, conscient del potencial de l’atac del Barça

No convé oblidar mai, de totes maneres, els qui es fan respectar i notar sense necessitat de presumir, com ara Rakitic i Lenglet. Tots dos són jugadors de club per excel·lència, no fan fressa, difícilment s’equivoquen, es cuiden, fugen del populisme i estan al servei de l’equip i de l’entrenador. No s’exhibeixen, sinó que compleixen i, a més, fan la feina bruta i si convé poden ser decisius quan les figures no tenen el dia, tant se val que sigui Messi o Luis Suárez. Piqué és més bon jugador des que té al seu costat Lenglet. Tampoc és casual que el central català i Rakitic siguin dos dels preferits de Valverde.

El tècnic també està molt content amb Busquets, Jordi Alba o Sergi Roberto, té molta paciència amb Coutinho i darrerament amb Arghur, i igualment podríem parlar de la bona evolució de Semedo. I després del partit de La Cerámica, mentre s’espera Dembélé, no cal oblidar-se de Malcom. Tot i no ser titular, el brasiler s’ha convertit en un davanter de moments, decisiu en partits importants: va marcar a San Siro contra l’Inter; també va ser l’autor del gol de Copa al Camp Nou davant del Madrid; va assistir Messi al darrer derbi i va fer que el Barça anés 0-2 dimarts passat amb el Villareal.

A Malcom se’l veu content i agraït, tot i que només el deixin jugar a estones, 656 minuts en total, conscient del potencial de l’atac del Barça. A l’estiu no va dubtar de desviar-se cap al Camp Nou quan anava camí de Roma i ara no pensa fer marxa enrere si el club no diu el contrari. No es queixa, atén els periodistes i riu mentre dona gràcies a Déu. Aparentment sembla un futbolista apassionat per poder vestir la samarreta blaugrana, noble amb els seus companys i amb l’entrenador i content quan l’aplaudeixen els aficionats del Barça. Els títols es guanyen també gràcies a gent com Malcom.

Juga cada minut com si l’hi anés la vida; la seva alegria hauria de ser un exemple per als tristos del Camp Nou. En un equip amb moltes figures i força anònims, Malcom sembla un nen que espera i espera el que faci falta per poder sortir al camp i quan el tècnic el crida surt amb tantes ganes i il·lusió que marca un gol i el comparteix amb tothom. La seva felicitat resulta contagiosa fins i tot amb Messi, que se li tira als braços com si el nen fos Messi i el pare passés a ser Malcom.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >