Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Homografies intel·ligibles

La semàntica de les flexions es dispara: “El vol” no se sap si és en avió o en exigència i “la veu”, si és audible o bé visible

Fotograma del vídeo de la 'youtuber' Leopolda Olda a favor dels diacrítics.
Fotograma del vídeo de la 'youtuber' Leopolda Olda a favor dels diacrítics.

Fa poc, corria per xarxes un mem que il·lustrava el caos lingüístic que hom imaginava que podia generar la desaparició dels famosos accents diacrítics. S’hi mostrava com la distinció entre “venen óssos”, “venen ossos”, “vénen óssos” i “vénen ossos”, en quedar diluïda en una sola opció gràfica, la segona, sense signes afegits, deixava les lletres escucutades i la polisèmia campal.

La desaparició dels diacrítics ha generat rebuig: una part de la gent capacitada per a la lectoescriptura en català considera que aquesta ratlleta no és un adorn superflu i que la diferenciació entre homografies és inexcusable.

Des de l’altra banda, un dels grans arguments a favor de suprimir-los addueix que hi ha molts mots que, segons la mateixa regla discriminativa, haurien hagut de necessitar aquest accent i, això no obstant, fins ara, ningú no l’ha trobat a faltar. És una deducció que s’acosta perillosament a la fal·làcia de l’afirmació del conseqüent però que, al mateix temps, obre la via a cercar noves possibilitats diacrítiques, mots que s’escriuen igual que altres però que no hem sentit mai la fretura de marcar.

Examinant les paraules que poden ser carn de canó diacrític, un dels camps on es produeixen homonímies a dojo és la conjugació verbal. Com els famosos “dóna/dona”, “sóc/soc” o “mòlt/molt”, quan a l’arrel d’un verb li comencem a aplicar els canvis que expressen temps, persona, etc. comença una festa de significants.

Conjugar no hauria de venir etimològicament de jugare (lligar) per unir les coses sota un mateix jou, sinó de iocare (actuar amb alegria) i que tot fos joc de joglaria!

La semàntica de les flexions es dispara: Ateneu, ateneistes!

“Fem fan” queda entre els excrements i l’entusiasta.

“Faig”, tan indicatiu en català, és un arbre que en castellà sona subjuntiu: haya.

“El vol” no se sap si és en avió o en exigència i “la veu”, si és audible o bé visible.

El “dit”, tal com el “dic”, pot assenyalar que és “dada”.

“La creu, la creu” o “el moc, el moc” sonen redundants i poden no ser-ho.

“La veu” i “el vals” és un valor vienès.

“Si vas, el fons” és una qüestió d’alcohòlics (el bec) i vidriers (fos com fos).

“El pot, el nou” és estrenar-lo i maltractar-lo, tot alhora.

“El sol i el riu” és la burla dels qui se sovintegen.

“Caps i romans a l’entaforall” és amagar-se dels centurions en un espai que s’ajusta bé a les mides (“cau”).

“El trau i la cobra” poden ser una mossegada i una morterada.

“París, rebé” és la dolça acollida d’un infantament a França.

“Dur batí” és donar incansables cops amb la bata.

“Si Lluís, el Mateu” és acabar amb els qui destaquen, amb nom propi.

“Tan dura que mai fina” descriu la perdurabilitat d’allò bast.

“Si els ous, pot ser que penis”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ