Selecciona Edició
Connecta’t

Zipi i Zape, trapelles immortals

Dibuixants d’avui, de Manuel Gallardo a Roberta Vázquez, reivindiquen Josep Escobar, mort fa 25 anys i creador dels bessons més temibles del còmic, ara reeditats

Sergi Escobar, net del dibuixant Josep Escobar.

En una antiga historieta, obra del millor dels seus deixebles (un, en aquell temps, jove Francisco Ibáñez), Josep Escobar apareixia discutint amb el Creador, al Jardí de l’Edèn, els noms d’Adam i Eva, noms amb què aquest havia batejat les seves dues primeres creacions humanes a la Terra. “M’importa un rave que vostè pensi que s’han de dir Don Pantuflo i Doña Jaimita! No penso canviar-los el nom!”, li cridava Déu al dibuixant, que, a la següent vinyeta, apareixia decorant una piràmide d’una manera poc ortodoxa, i una mica més enllà, esculpint Zipi i Zape com els Ròmul i Rem de l’antiga Roma.

En aquella vinyeta, un parell de guàrdies pretorians s’emportaven el dibuixant, a l’ordre de “Porteu-lo dijous al circus, que hi ha lleons!”. Escobar, ulleres de vidre gruixut, nas punxegut, cabells blancs i pentinat amb elegància, se’n va queixant-se que un tal Tribuno Casius Ibáñez s’està fent d’or allà mateix i ningú li diu res. El següent és un passeig per l’Escobar Castle i una divertidíssima seqüència on Ibáñez primer fa broma amb el fet que sort que hi és ell, perquè a Escobar no li queden ni quatre dies, i després és ell el que marxa al taüt, cap al cementiri, cridant: “Que calli! Grrr! Feu-lo callar!”. Escobar està dient que “no era un mal noi”, però que, què hi farem... En dues pàgines, que acaben amb el dibuixant saltant a corda, com un senyor molt i molt gran, Ibáñez li estava dient al món que Escobar era a tot arreu (un tot arreu tebeístic) abans que ningú i, alhora, que no morirà mai. “Recordo quan el vaig conèixer, va ser com si em presentessin Déu mateix!”, diu Ibáñez, que tenia 12 anys quan el primer tebeo de Zipi y Zape va arribar als quioscos, i que confessa que va créixer dibuixant continuacions de les seves històries.

Josep Escobar dibuixant un 'Zipi i Zape' el 1985. ampliar foto
Josep Escobar dibuixant un 'Zipi i Zape' el 1985.

Josep Escobar (Barcelona, 1908-1994) va ser dibuixant, sí, però també dramaturg, inventor (va inventar el Cinexin abans del Cinexin!) i, fins i tot, pioner, per què no, de l’art de carrer, ja que el 1920, amb només 12 anys, va fer un mural de sis metres en un carrer de Granollers, amb les caricatures dels seus futbolistes preferits de llavors, Samitier i Zamora, dient-se a si mateix que no trigaria a veure-les “algun editor de Barcelona” que passés per allà i, sense dubtar-ho, el “fitxaria” i l’allunyaria de la vida funcionarial que la seva família havia pensat per a ell.

No va ser un editor —tot i que, dibuixant compulsiu, als 14 anys va publicar la seva primera historieta, a la revista Virolet, i el 1924 ja dibuixava per al Sigronet, la primera publicació d’El Gato Negro (després, Bruguera), de la qual recorda que la redacció era el menjador del senyor Bruguera—, sinó que va ser el final de la Guerra Civil, la dictadura de Franco, la que decidí que no seguiria les passes del pare. Escobar fill havia tret una plaça de funcionari a Correus de Granollers el 1925, però el 1939 el van depurar i es va quedar sense res més que els encàrrecs d’historietes. La gana de Carpanta, un dels seus personatges més emblemàtics, va ser compartida per tots durant la postguerra. A Bruguera Escobar rebia caixes de polvorons dirigides a Carpanta: els seus lectors es compadien del personatge i volien compartir amb el dibuixant la seva desgràcia. “Des de llavors vaig començar a parlar del fuet de Vic i les ensaïmades de Mallorca a les seves històries, a veure si li sortien imitadors a aquell senyor!”, feia broma en una entrevista de l’època.

Des de l'esquerra, Alexis Nolla, Cristina Daura, Chema Peral, Artur Lapera i Roberta Vázquez. ampliar foto
Des de l'esquerra, Alexis Nolla, Cristina Daura, Chema Peral, Artur Lapera i Roberta Vázquez.

Carpanta va néixer el 1945. Abans ja havia creat nou personatges. Després van arribar Zipi y Zape; Henry y Ketto, detectives; Doña Tula; Petra, criada para todo; El Mago Assieres; el gos Toby; Don Óptimo y Don Pésimo; Plim, el Magno... En total, una trentena de personatges. Els últims, Terre & Moto, daten del 1986. Paco Roca, que va explicar el seu intent de fundar una revista nova, al marge de Bruguera, amb quatre companys més (Guillem Cifré, Carlos Conti, Eugenio Giner i José Peñarroya), i el seu inevitable fracàs, a El invierno del dibujante (Astiberri), diu d’ell que “les seves històries eren costumistes amb cert humor amarg”. El seu estil, recorda, “era elegant i senzill, i ha influït una bona colla d’autors”. Entre aquests, ell mateix, tot i que, sobretot, a través del seu alumne més avançat: Ibáñez. Roca va néixer el 1969, i quan va descobrir que volia ser dibuixant, les històries de Zipi y Zape ja havien envellit una mica. El mateix li va passar a Albert Monteys.

“S’oblida que Escobar treballà a ‘L’Esquella de la Torratxa’ i que la dictadura el represalià”, recorda Miguel Gallardo

“Ja als setanta, quan vaig llegir els seus primers còmics, era conscient d’estar llegint un còmic d’una altra època. La jerarquia familiar, que el pare es digués Don Pantuflo, el paper de la mare, els càstigs corporals..., tot era d’una altra dimensió per a mi i potser era aquest el principal punt de fascinació que tenien les seves històries. Zipi y Zape és la crònica d’una família espanyola dels cinquanta que els nens dels setanta i vuitanta continuàvem llegint amb fascinació i no poca sorpresa”. El cas, però, és diferent perquè, admet, Escobar va ser un model i no només per als seus personatges. “Escobar estiuejava al mateix poble que jo, Santa Eulàlia de Ronçana, i això va fer que, de petit, em digués que jo també podia dibuixar còmics. Aquell senyor ho feia! I estiuejava al mateix poble que jo!”, diu Monteys, que va arribar a ser director d’El Jueves i ara és reconegut a tot el món.

El dia que Zipi i Zape van deixar de ser nens

L. F.

Estaven farts, deien. I l’hi deien al mateix Escobar, a dins d’una de les seves vinyetes, una de les vinyetes de la historieta titulada Zipi y Zape quieren ser mayores, que es pot llegir a l’antologia Escobar: Rey de la historieta, que va publicar Bruguera el maig de 1985. Zipi i Zape estaven farts de ser nens. S’acabaven de trobar Pachón, un dels seus companys de classe, i havien descobert que s’havia fet gran! Portava barret i americana, perquè havia deixat de ser un nen, ara era un escultor! I feia art abstracte! Per què ells no podien ser com Pachón?, es van preguntar, i van anar directes a l’estudi d’Escobar perquè els fes grans. Escobar, en el seu paper de geni de la llàntia, els fa grans. I en Zipi es desperta l’endemà al matí amb dos nens rossíssims i tan entremaliats com ell. Els prepara l’esmorzar, ben d’hora, i surt corrents cap a la feina. De camí, troba el seu cotxe empastifat de multes, i a l’oficina, milers d’informes per acabar. Arriba a casa a les onze de la nit, plorant. En Zape, per la seva banda, viu en una pensió perquè és jugador professional de futbol, però de futbol regional, on es cobra poc i el públic i l’equip rival són autèntiques bèsties. Són tan bèsties que, després d’un sol partit, l’envien a l’hospital i en surt amb tot el cos embenat. Quan els germans es retroben, s’expliquen les penes i decideixen tornar a fer una visita a Escobar i demanar-li, sisplau, que els torni a fer nens. Quan l’endemà es desperten petits, no poden ser més feliços. De camí a l’escola, en Zipi li diu a en Zape: “Això de ser un nen és una meravella. Els altres et solucionen tots els problemes”.

A Juanjo Sáez, també nascut als setanta, el sobtaven “les trompades i bufetades”, ja a l’època, que hi havia als còmics de Zipi y Zape, i pensa que s’ha de valorar el que les historietes de Carpanta deien sobre l’Espanya de la postguerra: “Hi havia tanta gana que es podia crear un personatge amb el qual la gent s’identificava. Recordo el meu pare referint-se a si mateix com a Carpanta quan parlava de la gana que va passar de nen”. Miguel Gallardo (Makoke / María y yo) coincideix amb Sáez. “En general, els dibuixants d’aquella època eren molt bons retratant la vida, i el que feien és molt més real que les cròniques oficials. Zipi y Zape, per exemple, sempre em va semblar una mirada divertida a l’anarquia”, diu. Respecte al lloc que avui ocupen Escobar i la resta dels seus companys, considera que “no se li ha donat la importància que mereixen”. En el cas d’Escobar, diu que “s’ha oblidat del tot la seva trajectòria com a il·lustrador a L’Esquella de la Torratxa, revista satírica de la República, el seu pas per la presó, represaliat pel franquisme, i la seva afiliació al Sindicat de Dibuixants Professionals, i al fet que, com molts dels companys de Bruguera, va trobar asil a l’editorial després de la guerra”.

Alfonso Zapico, Premi Nacional de Còmic el 2012, autor de Dublinés, va néixer el 1981, o sigui que els Zipi y Zape li quedaven una mica lluny i, tot i que en va ser lector, els va abandonar “a l’adolescència, amb el desdeny del lector que creu que mereix una cosa més adulta, més complexa”. “Ara sé —afegeix— que Escobar va dibuixar aquelles pàgines amb l’amargor dels qui van perdre la guerra, la feina i la il·lusió. Parlava d’una història trista sense final feliç: Carpanta mai arribava a menjar-se el pollastre, per més a punt que hi estigués a l’última vinyeta”.

Si per a Zapico els Zipi y Zape queden lluny, on queden per als dibuixants que avui comencen la seva carrera? Alexis Nolla (¡A la aventura!, Apa-Apa) recorda haver trobat revistes de Bruguera del seu pare al garatge de casa i que va ser “com descobrir un tresor”. Des d’aquell moment, Sir Tim O’Theo i Zipi i Zape “van conviure en el meu imaginari amb Son Goku i Nobita”, sense cap problema. El fet de descobrir aquells tebeos el va fer ser conscient per primer cop que “existia una professió que consistia a dibuixar, i suposo que va ser allà, aquell dia, el primer cop que vaig desitjar ser jo també dibuixant”, confessa. Chema Peral, autor de Budapest (La Cúpula), era addicte, ja amb 10 anys, als Súper Humor, i si es dedica a l’ofici de dibuixar, diu, és gràcies als tebeos que llegia de petit. No s’identificava amb Zipi y Zape, perquè “mai trencava cap plat”, però sí que s’imaginava com de divertit podria haver estat que fossin amics seus. “No ens hi hem d’apropar per nostàlgia”, diu Nolla, “encara són frescos i t’ho pots passar bé”.

Tres històries alternatives per a avui

L. F.

Amb motiu de la reedició i el rellançament de les peripècies de Zipi y Zape per part d’Ediciones B, just abans que aquest dijous arrenqui la 37a edició de Còmic Barcelona a Fira de Barcelona (que tancarà les portes diumenge), els dibuixants Albert Monteys, Miguel Gallardo i Juanjo Sáez es posen a la pell de Josep Escobar i imaginen tres what if, és a dir, tres números alternatius d’uns actuals Zipi y Zape. Què farien, doncs, sota la seva imaginació, el duet de bessons trapelles?

Albert Monteys: “Zipi i Zape van al metge, que els diagnostica, òbviament, hiperactivitat. Mitjançant teràpia i medicació es converteixen en nens normals, bons estudiants, i descobreixen una font d’energia neta i renovable que salva el planeta, però a la nit continuen somiant que trenquen vidres a cops de pilota i que Don Pantuflo els castiga fent-los subjectar carabasses durant hores”.

Miguel Gallardo: “Els meus Zipi i Zape haurien crescut, com tots nosaltres, em temo, i no se suportarien, i com que els seus enemics principals, Don Pantuflo i la resta, han desaparegut, no poden evitar fer-se la guitza l’un a l’altre”.

Juanjo Sáez: “Jo utilitzaria la famosa bota que, com a porta del temps, els dos nanos feien servir en un dels seus primers àlbums per viatjar a universos paral·lels sense sortir de la seva habitació, un escenari molt més fantàstic i desvinculat de la realitat i el present, una mica a l’estil Harry Potter”.

Tot i que Aroha Travé (Terrassa, 1985), autora de Carne de cañón (La Cúpula), era més de Pafman, i Cristina Daura (Barcelona, 1988), que ja ha fet el salt a l’àmbit internacional i ha il·lustrat per a The New York Times i The New Yorker (a més d’haver publicat llibres com Herstory: una historia ilustrada de las mujeres, a Lumen), els relacionava amb “dos nens de la meva escola que em feien bullying” i això va fer que es decantés pels Mortadelos, per a Roberta Vázquez (Santiago de Compostel·la, 1989), il·lustradora habitual a Marie Claire, Glamour i Vice, Zipi y Zape van ser cabdals. “Reia moltíssim amb ‘los gorrones de los Plómez...’ Recordo que el meu pare em va dibuixar en una samarreta un Zipi plorant al damunt d’una carbassa que jo havia pintat, i me la posava súper orgullosa”, diu. Avui troba les històries “molt naïfs, i els diàlegs, una mica antics, però entenc per què m’agradaven aleshores, i Escobar em sembla boníssim amb les expressions dels personatges!”. Artur Laperla (Barcelona, 1975), més fidel a l’esperit Bruguera —té el seu propi personatge serial, i divertidíssim, per a nens: Súper Patata (Bang Edicions)—, assenyala també una condició dels seus personatges, en concret, els femenins. “Va ser el primer a Espanya a dibuixar dones que no eren estereotips. En aquella època, les dones, als còmics, o eren maquíssimes i perfectes, o eren horribles, i ell va començar a fer dones normals”, diu.

I si ells, que van néixer a finals dels setanta, als vuitanta i fins i tot als noranta, saben de què es parla quan es parla d’Escobar, i no només això, sinó que el consideren un dels seus mestres, els nens d’ara, que tornaran a tenir a les mans Zipi y Zape, en noves edicions (amb el color i trets lingüístics corregits), segurament el tindran en ment en el futur, recordant la seva infantesa. La realitat no té res de ficció en Escobar: com anticipava aquell còmic que Ibáñez li dedicà: Escobar no morirà mai.

Sergi Escobar: “Vull mundialitzar ‘Zipi i Zape’”

Sergi Escobar, net de Josep Escobar, amb els bessons i Pantuflo.
Sergi Escobar, net de Josep Escobar, amb els bessons i Pantuflo.

L. F.

Abans de posar en marxa Escobar License, i ser el gestor oficial dels drets d’autor de l’obra del seu avi, recuperats a la fi, en Sergi Escobar es dedicava a les energies renovables. Va estudiar Física, i poc abans d’iniciar el contacte amb Ediciones B i descobrir tota la “paperassa” a la qual havia de posar ordre, havia fet un màster empresarial. D’Escobar recorda que no deixava mai de dibuixar. “Quan a l’estiu l’anàvem a visitar a Santa Eulàlia de Ronçana, nosaltres corríem pel jardí, i ell dibuixava assegut en una taula, a fora. Aixecava el cap a vegades i ens mirava. Hi era i no hi era alhora”, recorda. Encara conserva la tarja de bateig que li dibuixà quan va néixer: “Com que era el primer net nen, em va dibuixar tots els homes de la família, des del seu avi, donant-me la benvinguda”. Ara viu dedicat a “impulsar la marca Zipi y Zape”.

Pregunta. Què espera aconseguir i com ho pensa fer?

Resposta. La meva intenció és mundialitzar Zipi y Zape, i per fer-ho no en tenim prou recuperant els còmics, tot i que es recuperaran. Som conscients que avui l’audiovisual mana i el que pensem tirar endavant és una sèrie d’animació per arribar a tot el món, com ho han fet els personatges de Peppa Pig, i alhora ser una llicència infantil a tots els nivells, com Snoopy o els Barrufets. L’objectiu és aquest: fer una sèrie que duri anys.

P. Vostè s’ha mostrat crític amb les institucions. Creu que obliden el còmic?

R. Aquest país ha deixat morir tot un aspecte cultural que ve dels anys trenta i que el formen el còmic i les publicacions satíriques. En l’àmbit institucional mai s’ha cuidat ni reivindicat una indústria tan important com ha estat la del còmic, que, en molts casos, inicia els més petits en la lectura. No pot ser que a les escoles ens facin llegir Platero y yo i que no ens facin llegir un Zipi y Zape. Quin mal creuen que fan els tebeos? Per la importància que el còmic ha tingut per a la ciutat, Barcelona hauria de tenir un museu del còmic. Però no el té; i, en canvi, té museus de gairebé qualsevol cosa.

P. Ara es posarà en marxa el Museu del Còmic a Sant Cugat. Li han demanat originals?

R. Aquest museu ha estat una iniciativa privada: les institucions no hi tenen res a veure. Ho trobo una vergonya, amb tots els diners que es gasten cada any a Cultura, no entenc com no hi ha cap iniciativa institucional... Però, sí, ens han demanat originals de Carpanta i Zipi y Zape, i per descomptat, els cedirem.

P. A la historieta on Zipi i Zape es feien grans, demanaven tornar a ser nens perquè no els agradava gens la vida adulta. Enyorava el seu avi aquesta infància sense problemes?

R. El meu avi era un home molt seriós, no era gens juganer, ni dels que els agradava fer broma. Però penso que vivia el millor dels dos mons: era adult i podia prendre les seves decisions i alhora feia el que sempre havia volgut fer de nen, dibuixar. Trobo que va tenir una vida perfecta: podia fer el que més estimava.

P. Creu que s’està produint un buit en el món de la vinyeta infantil a Espanya? Els nens i les nenes d’avui sembla que passen dels Zipi y Zape i els Mortadelo al manga o, directament, ja comencen pel manga, perquè potser ja no hi ha un producte infantil que es faci des d’aquí, com abans, i que a d’altres països, com França, sí que en tenen...

R. He estat a la Fira del Còmic d’Angulema d’enguany i he vist molts nens llegint còmics amb personatges que tenen ben bé 40, 50 i, fins i tot, 60 anys de vida, encara que existeixin el manga i les tauletes i tot això que diuen que allunya els nens de la lectura. No és veritat que les tauletes hagin ocupat l’espai del tebeo, el que sí que és cert és que hi ha un buit, que l’embranzida de Bruguera es va perdre a finals dels vuitanta i iniciatives com la nostra la volen tornar a recuperar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ