Selecciona Edició
Connecta’t

Per posar-se a pensar

Per promoure les decisions més greus dels dies 6 i 7 de setembre, l'apel·lació a l'emergència històrica va ser decisiva

L'expresident Carles Puigdemont a Neumünster, on vaig estar pres 13 dies fa un any.
L'expresident Carles Puigdemont a Neumünster, on vaig estar pres 13 dies fa un any. AFP

La deslleialtat ha estat una plaga que ha niat en les institucions catalanes en els últims anys del procés. Avui s’exhibeix des de la Generalitat tan desacomplexadament que frega la pocavergonya quan la practica el seu president, Quim Torra, en públic i en privat. Per promoure les decisions més greus dels dies 6 i 7 de setembre, l’apel·lació a l’emergència històrica va ser decisiva. Sense aquesta excusa pirulera no hi havia manera de justificar la il·legalitat de l’escanyament del propi sistema democràtic. Tampoc la tipificació més alta possible proposada per la Fiscalia de l’Estat per als responsables d’aquesta tardor negra del 2017 sembla exactament una mostra de prudència institucional. Hi havia altres opcions raonables, malgrat la fugida de la meitat del Govern, i la situació hauria estat més manejable amb altres mesures cautelars. Però ha prevalgut la desconfiança, àmpliament motivada per la conducta política obertament deslleial de l’independentisme unilateralista.

En aquest context de recels profunds i paranys descarats del Govern català contra un Govern central pragmàtic i realista, no sembla que sobrin les jornades projectades al palau Macaya per als dies 5 i 6 d’abril sobre les relacions entre Andalusia i Catalunya. Posar a circular des del passeig de Sant Joan, en l’èter de la xarxa i pel clima moral del país, la voluntat racionalista i honesta d’entendre els problemes és més que bona fe, ingenuïtat o candidesa. És una aposta consistent per la responsabilitat civil contra la frivolització del problema i contra la trivialització banalitzadora amb què la unilateralitat defensa el seu projecte polític. El repertori de raons emocionals basades en la humiliació, el residu franquista i l’esclavitud metafòrica d’una Catalunya sotmesa pot i ha de ser rebatut reflexivament amb raons històriques, socials, migratòries i culturals per afavorir la dessentimentalització d’un debat que toca sentiments. La segona ronda d’aquests Diàlegs Catalunya-Andalusia, oberts els dos dies 26 i 27 d’octubre del 2018 a Sevilla entre dos accents forts i dues regions poderoses, oferirà en diverses taules la veu i l’honradesa d’alguns intel·lectuals (la paraula és justa ara, i no un insult), disposats a ocupar el seu temps a rebaixar el dramatisme interessat del far west unilateralista i alhora afinar les raons de l’Estat de dret quan s’enfronta a una mobilització de la magnitud de l’independentisme, unilateralista i no unilateralista. Això és el que cal esperar de Josep M. Fradera i Astrid Barrio, de Manuel Arias Maldonado i de Mercedes García Arán, d’Enric Juliana i de Milagros Pérez Oliva, de Marina Subirats i Javier Pérez Royo, d’Ester Vera, Manuel Pérez Yruela i Bartolomé Clavero.

La convocatòria d'aquests diàlegs porta dins una trucada al realisme i a la racionalitat

No sembla enganyosa la percepció d’un penediment en amplis sectors que van donar suport a la ruta unilateral confiada en una massiva minoria social i una minsa majoria parlamentària. El procediment va sabotejar el mateix Estatut arran de la pressa i el desig, però potser les raons d’uns i altres exposades en diàleg obert i públic són la millor mostra de lleialtat a una societat plural. El que seria de debò desitjable és que la crida d’aquest diàleg activés l’independentisme més convençut per discutir-hi les condicions, les causes i fins i tot les motivacions d’una crisi tan perllongada com aquesta. Pecar de bona fe em continua semblant preferible a resignar-se a pensar i actuar des de la mala fe, la deslleialtat o la pocavergonya d’un joc de rol. De vegades la unilateralitat política sembla obviar la gravetat de la situació, imantada per pantalles d’una realitat virtual. La convocatòria mateixa d’aquests diàlegs porta a dins una crida al realisme i a la racionalitat per desvirtuar la retòrica incendiària de la dreta trabucaire i la unilateralitat indi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >