Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Convocar o no convocar

El president de la Generalitat, Quim Torra, no pensa convocar eleccions, tot i no tenir pressupost

El president de la Generalitat, Quim Torra, dimecres al Parlament.
El president de la Generalitat, Quim Torra, dimecres al Parlament. EFE

Quim Torra no pensa convocar eleccions. Ho diu amb contundència o, més aviat, amb aquesta cadència d'homilia que adopta quan es posa solemne, aquesta musicalitat una mica sobreactuada de poeta en joc floral (diria que la cadència és do-si-la descendent, però no em feu gaire cas, no en soc cap expert). No convoca, encara que no tingui pressupost i tingui tantes opcions d'aprovar-lo com jo de guanyar el campionat asiàtic de gimnàstica rítmica. No farà un Pedro Sánchez. On va a parar, si el país va fent com si res. No hi ha pressupost —coses de la petita política—, però hi ha una cosa més important: el judici als líders independentistes, i fa tota la impressió de que el president —o qui decideixi aquestes coses avui dia— acompassarà el ritme de la legislatura al del procés al procés; ves per on, el que vindria a ser judicialitzar la política.

Torra té tan clar que no convocarà eleccions que a la portaveu dels Comuns, Jéssica Albiach, li va deixar anar ahir una cosa que semblava un “munta'm una moció de censura si t'hi atreveixes”. Llavors, per què li va dir al portaveu del PP, Alejandro Fernández, que “a la vista del seu programa aviat tindran vostès zero diputats”, i li va proposar una abraçada “perquè vostès desapareixeran d'aquest hemicicle en les properes eleccions catalanes”? De quin programa parla? I si les eleccions del Parlament van per a llarg, a què ve aquesta invitació entusiasta a l'abraçada de comiat? No vull ni pensar que, per un moment, Torra confongués les eleccions catalanes amb les espanyoles, que sí que estan convocades. Seria molt lleig venint d'ell, sobretot ara que gràcies al zel digne de millor destí de la Junta Electoral i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el president ja pot lluir una ferida en la lluita per la llibertat de la pàtria: una querella per desobediència. No és rebel·lió ni sedició, però ja és alguna cosa.

No obstant això, el matí va tenir un altre protagonista, el vicepresident del Parlament, Josep Costa, de JuntsxCatalunya Premium Xtreme (ha publicat un assaig que es titula O secessió o secessió, tota una declaració a favor de la política dels matisos). Costa exercia de president substitut quan Inés Arrimadas, des de la tribuna, ha recordat —oh, sorpresa— les floretes que Torra va dedicar en el seu moment als catalans no nacionalistes, allò de les bèsties salvatges i tal. A Costa li va semblar que això deixava en mal lloc el president —no va desencaminat, el deixa en bastant mal lloc, tot i que a còpia d'anar-ho repetint, el tema ja és un xiclet massa mastegat a les boques de Ciutadans—, i va cridar a l'ordre la líder de l'oposició. Com us podeu imaginar, no va ser ordre el que va aconseguir —si és que el buscava, ja és una altra història. Va arribar a discutir-se amb el seu company a la Mesa del Parlament, Espejo-Saavedra, de Ciutadans —una novetat en la història parlamentària—, i va voler imitar l'speaker del Parlament anglès proferint un “Ordre!” que es va esvair enmig del fragor del moment, amb diversos diputats demanant la paraula i d'altres prenent-la pel seu compte. Com devia ser d'extravagant la intervenció de Costa que fins i tot els Comuns i el PSC van sortir en defensa d'Arrimadas, un fet insòlit. Tot un èxit, doncs, com a president del Parlament ocasional i un disgust per al titular, Roger Torrent (ERC). Encara que això últim a Costa no el deu molestar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ