Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Sociologia de la ciutat

El lector del darrer treball de Sennett agrairà que un llibre sobre urbanisme tingui un biaix ètic i intel·lectual tan alt

Sennett lamenta que l’Eixample de Cerdà hagi quedat tan malmesa.
Sennett lamenta que l’Eixample de Cerdà hagi quedat tan malmesa.

Pel que es veu en la seva biobibliografia, Richard Sennett (Chicago, 1943) és abans que cap altra cosa un sociòleg, autor de llibres tan rellevants com ara El declivi de l’home públic, La corrosió del caràcter, o L’artesà, tots ells, i més, publicats a l’editorial Anagrama. Sense que hagi mai arribat a viure llargs períodes a la nostra ciutat, hi té amics importants per a ell i per ells mateixos, com Xavier Rubert de Ventós i, naturalment, el seu editor, Jordi Herralde.

El 1976, juntament amb Susan Sontag i el poeta Joseph Brodsky, va fundar l’Institut d’Humanitats de Nova York, que en bona mesura va inspirar la societat homònima de Barcelona. Vaig tenir la sort de participar en diverses sessions de l’institut novaiorquès i fer-hi amistat amb ell —amb sopars alegres a la seva casa de Washington Mews, al Village—, amb Brodsky, Alexander Coleman, Carl E. Schorske i la Sontag, tots amabilíssims menys ella, que tenia un tracte difícil a causa del seu afany de protagonisme, com vaig explicar amb arguments en un llibre estranyament llegit.

Sigui com vulgui, Sennett, en la seva condició de sociòleg, però també a causa de la seva enorme passió pel viatge intercontinental, sempre ha demostrat un gran interès per les ciutats com a fenomen social molt particular, digne de la més gran atenció: al cap i a la fi, més de la meitat de la població mundial viu a grans ciutats, i depèn de què en facin urbanistes i arquitectes perquè s’hi visqui bé o malament.

Acaba de sortir un llibre seu que resumeix tot el seu saber i la seva tasca de camp pel que fa a les ciutats i l’urbanisme, que serà de gran profit per a aquells que mai han pensat que les ciutats puguin ser amables amb els ciutadans, o tot el contrari: Construir i habitar. Ètica per a la ciutat (traducció d’Anna Llisterri, Barcelona, Arcàdia, 2019); Construir y habitar. Ética para la ciudad (traducció de Marco Aurelio Galmarini, Barcelona, Anagrama, 2019). El llibre ve a resultar una barreja d’anàlisis de les ciutats que ha conegut, que són moltes, en especial dels Estats Units, d’Itàlia i de l’Extrem Orient, amb reflexions intel·ligents, habitualment absents en els estudis urbanístics que publiquen els arquitectes. Per a Sennett no té gaire sentit que en una escola d’arquitectura us ensenyin solament a fer cases ben aplomades i que s’aguantin davant d’adversitats comunes, si no us han ensenyat alhora la relació que tota construcció ha de tenir respecte al seu entorn urbà o natural, i el tipus de vida que generarà una casa tant des del punt de vista de la seva distribució i orientació com des del punt de vista de la seva més o menys perfecta incardinació amb la ciutat sencera. Són coses que la majoria dels arquitectes menystenen, en especial els que van treballar per a Núñez y Navarro, que no solament va degradar tota l’Esquerra de l’Eixample barceloní —sobretot els xamfrans tan ponderats per l’autor en aquest llibre—, sinó que va pertorbar seriosament la relativa qualitat de la Dreta de l’Eixample quan va plantar edificis sinistres entre dos edificis correctes, d’aquest estil pseudoparisenc (sense mansardes), mediocre però no insultant, que caracteritza bona part de l’arquitectura de la nostra ciutat entre l’inici del pla Cerdà i els anys trenta, a banda de les apoteosis modernistes que ja sabem, disfuncionals.

Justament el llibre s’atura en una colla de pàgines sobre el pla Cerdà de Barcelona, amb fotos i tot que posen de relleu de quina manera l’avarícia dels catalans enriquits per l’estraperlo, o per altres raons (dècada dels anys 1920), i després la genial pensada de l’alcalde Porcioles (dècada dels anys 1970) van transformar el que hauria estat una ciutat oberta, una ciutat-jardí, en una quadrícula que només se salva, avui, gràcies als xamfrans i els cinc o sis metres de les voreres (aquestes també espatllades per instal·lacions de restauració i trànsit de bicicletes i patinets). Una altra cosa és el barri Gòtic, fins i tot el Raval, i la nova ciutat marítima nascuda arran dels Jocs Olímpics de 1992: microciutats singulars dins el conjunt de la metròpolis.

És un llibre altament recomanable per fer de nosaltres, ciutadans, persones amb prou criteri per entendre quins son els defectes orgànics de les nostres ciutats —rarament heretats dels seus fonaments medievals—, i perquè, com diu Sennett, vivim més en villes —conglomerats d’edificis— que en cités segons la seva definició a les primeres pàgines —és a dir, un tot harmònic d’habitatges, parcs, escoles, edificis públics, esglésies... El lector, a més, hi trobarà passatges en què es discuteixen els criteris de grans urbanistes i promotors del segle XX, com Jane Jacobs i Lewis Mumford, o Le Corbusier i Robert Moses. I agrairà que un llibre sobre urbanisme tingui un biaix ètic i intellectual molt explícit, pel qual hi són citats Sant Agustí, Lucreci, Kant, Bachelard, Musil, Tocqueville, Baudelaire, Simmel o Benjamin, entre molts altres. En suma: una invitació perquè els arquitectes i els ciutadans entenguin que una ciutat, malgrat que hi viu gent molt diferent —bàsicament rics i pobres, natius i immigrants—, té l’obligació de presentar uns certs equilibri i concinnitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >