Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Maurice ‘l’Obscur’

Amb obsessió d’existencialista i gran estil, Blanchot fa una bona novel·la ‘absurdista’

Estar vius és el més estrany que ens ha passat avui. Thomas, el protagonista de Thomas l’Obscur (1941), remira el món amb ulls estranys. Un mirall de Claude li val de lupa d’augmentar absurds. Obté una imatge negativa de la vida i de les rutines que acatem sense pensar-hi. El domina la inquietud d’una existència sense cap ni peus. Thomas és un caràcter sense cognom. I sense atributs. Què sabem d’ell, acabat el llibre? No res: vet aquí un concepte recurrent en aquesta primera novel·la de l’escriptor-filòsof Maurice Blanchot (1907- 2003). L’autor va proposar-se un personatge esquelètic que no comprometés la lectura amb matèries sobreres com l’origen familiar, l’ofici, el tabac favorit... Però a Thomas, Blanchot el va fer receptacle dels propis neguits metafísics i el va posar a caminar per un text que es presenta com una solemne tragèdia cerebral. Assimilem Blanchot i el llibre als altres grans absurdistes literaris del XX, francesos (Sartre i el Camus d’El mite de Sísif) o no (Becket i Kafka).

Es tracta d’una història mínima. Blanchot la va estirar a còpia de lirisme i meditacions, mitjançant un narrador a la vegada filòsof i poeta. L’argument cap en una línia: un pensador solitari. Thomas vindria a ser un heroi ontològic, en combat amb els límits d’una realitat inefable. Es malfia de la trampa dels sentits i la de les paraules: els primers ens volen fer creure que hi ha alguna cosa allà fora; les segones, que tenim instruments (el llenguatge) per copsar-ho des de dins. Sembla que Thomas descreu de tot, però no deixa d’indagar, per si se li manifesta una clau oculta. Es lliura a la dissolució del jo que promet la natació al mar, l’abandó entre llençols, penetrar un bosc o, per què no?, la possibilitat de la mort. Capficar-se amb l’existència inclou la qüestió de la fi de tot; nosaltres i el món.

THOMAS L’OBSCUR

Maurice Blanchot
Traducció d’Arnau Pons
Flâneur
204 pàg. 20 euros

Com que la novel·la (primera obra de Blanchot que es tradueix al català) prescindeix de la trama, i gairebé dels personatges, a la lectura li pesa la sensació que tot plegat passa entre cella i cella. La bona notícia és que l’arrufament intel·lectual està compensat per la bellesa de l’estil. Un exemple: Thomas se sotmet a un paisatge primaveral i al text s’hi celebra que “la possibilitat de morir empenyia la crisàlide a fer-se papallona; per a l’eruga verda, la mort consistia a rebre les ales fosques de l’esfinx, i hi havia en els efímers una consciència superba de desafiament que produïa la sensació embriagadora que la vida havia de durar sempre. ¿Podia el món ser més bonic? A través dels camps, s’estenia l’ideal del color. A través del cel clar i buit, s’estenia l’ideal de la llum”. En un altre passatge, ens admirem del soliloqui d’un gat perquè regala una perspectiva inusitada. De la mort d’Anna, el més semblant a una coprotagonista, en resulta un monòleg impressionant: assolim el pic feridor del text. No espatllem res avançant la fi d’Anna: el tema és el que és. Importa com el remou Blanchot amb obsessió d’existencialista.

L’obscuritat de Thomas és l’obscuritat proverbial d’Heràclit l’Obscur, qui reservava paraules enigmàtiques per al que considerava un univers confús en guerra contínua. Això vol dir que el text és opac? Hi ha una literatura per a tothom? Blanchot, en tot cas, disposa d’una bona reserva de lectors; els comparteix amb els autors que entenen l’escriptura com un pretext per posar en marxa la reflexió: Lispector, Walser, Sebald... Els dos darrers ja són al catàleg de Flâneur, o sigui té tot el sentit que Blanchot hagi acabat en un segell on passejar, narrar i discórrer són tot u.

Cap dubte: el flâneur farà derives inesperades, però l’itinerari que dibuixa promet una literatura excel·lent que no bada, ni es perd, per més que divagui.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >