Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Qualsevol futur és necrològic

Toni Sala dissecciona, amb sadisme, glàndules i òrgans cancerosos de la realitat

Toni Sala dibuixa una extensa cartografia del mal: accidents de trànsit i aviació, suïcidis...
Toni Sala dibuixa una extensa cartografia del mal: accidents de trànsit i aviació, suïcidis...

A la seva novel·la anterior, Els nois, Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) no deixava de banda el que nodria bona part de la seva narrativa, l’examen minuciós dels instints cruels i morbosos d’uns personatges d’una enorme extravagància moral, però també eixamplava el camp de batalla i hi introduïa un element nou, l’observació i el registre de la lògica monstruosa de l’actualitat —segons els diaris i els telenotícies— que corroïa i ridiculitzava la subjectivitat i la interioritat d’uns protagonistes que s’anaven ofegant en l’informe, en el no-res, en el no-res sense forma.

A Persecució aquella línia s’accentua, i s’hi explora puntualment el repertori d’endèmies més representatiu i espectacular de l’Occident contemporani: el declivi del mascle blanc i heterosexual, la violència dels desastres naturals, l’afany especulatiu, la perversitat i la corrupció del món postcapitalista, les crisis econòmiques, els atemptats del fonamentalisme islàmic, la trivialització de la violència. A Persecució Sala dibuixa una detallada i extensa cartografia del mal, i aclapara el lector amb assassinats, amb accidents de trànsit i aviació, amb suïcidis, amb atacs terroristes, amb la premonició d’una Tercera Guerra Mundial, amb la catàstrofe climàtica. També hi ha violacions, delinqüència i xantatges, amenaces i molta agressivitat: l’atmosfera de la novel·la es fa irrespirable perquè Sala, amb una despietada mirada apocalíptica, descriu la soledat, el buit i l’estranyesa que comporta la cerimònia de la destrucció del món. Ara bé, s’equivocaria el lector que deduís que Persecució és un seguit arbitrari d’escenes truculentes perquè seria més precís definir el llibre com una trama molt sòrdida detallada amb generositat. Al capdavall, Sala no estaria en desacord amb Michel Houellebecq —entre tots dos podrien establir-se relacions i punts de contacte— quan escriu en un poema que “qualsevol futur és necrològic”.

PERSECUCIÓ

Qualsevol futur és necrològic

Toni Sala
L’Altra Editorial
340 pàg. 18 euros

Amb la matèria argumental utilitzada a Persecució —quins van ser els motius que van fer que l’Albert Jordi assassinés la seva dona?, per què ho confessa gratuïtament a l’Èlia, la seva parella?—, Sala podria haver escrit un thriller més o menys convencional, però, com Houellebecq, l’ambició el du a crear un escenari patològic, il·luminat amb la llum inhumana d’un quiròfan metafísic, i on dissecciona, amb un visible sadisme, les glàndules malaltes i els òrgans cancerosos de la realitat. Més reflexiva que narrativa, com si a Sala no li importés tant la versemblança com l’existència del mal —que li permet dir algunes coses contundents sobre el mal i el caos—, a Persecució hi ha una fèrtil abundància de passatges esplendorosos: els personatges entren i surten de les cases com si protagonitzessin un vodevil sinistre (però no hi busquin humor), hi ha un viatge de nit a Platja d’Aro, narrat per un company de presó de l’Albert Jordi, que verbalment sembla un descens costa avall d’un esquiador, atent a les dificultats de la ruta i preparat per fer els moviments lleugers necessaris per corregir la trajectòria i no estimbar-se, i, com passava a Els nois, on la veu narradora aconseguia que la misèria i la brutalitat humanes quedessin redimides gràcies a la bellesa iridescent de la geografia, qui vulgui gaudir de les descripcions minucioses de la permanència inalterable de la terra només ha de llegir les pàgines on el paisatge és vist des del cel perquè la quarta protagonista només toca de peus a terra quan pilota una avioneta. “Els que s’acosten al mal parlen entre ells en un codi que els altres no entenen”, diu l’Èlia, però el lector té la sort que l’acte de transformisme de Sala, que esdevé el ventríloc que fa parlar quatre veus, quatre personatges d’un intens pessimisme sentimental, amb una poderosa realitat interior i incapaços de reconciliar-se amb la vida, el situï al mig de l’incomprensible i pugui entreveure alguna cosa sobre la falta d’heroisme intel·lectual que regeix i amenaça el present i el futur d’uns caràcters molt fràgils.

Potser hi haurà qui es queixi de l’excés de didactisme sobre les partícules elementals del món, és possible que hi hagi qui consideri que en alguns passatges hi predomina massa la voluntat lírica —o les fal·làcies poètiques—, i no seria estrany que els lectors de ficció que segueixen només els arguments dels llibres, i que no són lectors de poesia, pensessin quina cara faria Persecució si Sala collés amb més força l'argument. Totes tres possibilitats, però, serien un error: s’ha de llegir Persecució perquè és excessiu i incòmode.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >