Selecciona Edició
Connecta’t

La medalla de Puyal

L’Ajuntament de Barcelona distingeix el periodista amb el màxim guardó al mèrit esportiu

El periodista Joaquim Maria Puyal en rebre la Medalla d'Or de Barcelona.
El periodista Joaquim Maria Puyal en rebre la Medalla d'Or de Barcelona.

Acostumada a la gent de pas, Barcelona ha estat finalment agraïda amb un dels seus ciutadans més generosos com és Joaquim Maria Puyal, distingit aquest dilluns amb la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu. No ha estat un acte grandiloqüent, sinó més aviat discret, com volia el seu protagonista i, malgrat tot, ha resultat colpidor pel missatge i per la gent que s’ha trobat al Saló de Cent. No eren molts ni pocs, ni importants ni anònims, només els que senten devoció per un personatge únic i fascinant, fil conductor dels últims 50 anys de la història del Barça.

Hi ha una generació que ha après a escoltar el futbol per boca de Puyal de la mateixa manera que se’l mira amb els ulls de Cruyff. Aquests hi eren tots, a l’Ajuntament. Hi havia Sebastià Serrano, Jordi Mir, Enric Granados, Antonio Franco, Sergi Pàmies, Antoni Bassas, Josep Creuheres, Jaume Giró, o sigui la comunicació, la llengua, el mecenatge, l’ofici, els millors deixebles, l’empresa, La Caixa, i també s’hi comptaven representants de les institucions, dels polítics, dels clubs i seguidors seus, com Iu Forn, Ricard Torquemada o Toni Padilla.

Hi ha una generació que ha après a escoltar el futbol per boca de Puyal de la mateixa manera que se’l mira amb els ulls de Cruyff

No hi havia gaires joves, ni tan sols estudiants de Periodisme, segurament perquè la convocatòria era restringida i també perquè a vegades a molts només els interessen els temes que es promocionen a través de les xarxes socials, no pas els directes ni els discursos i menys si venen des de l’Ajuntament. No es tracta pas de renyar ningú, sinó de constatar que hi ha hagut una manera de viure el periodisme que caduca com si fos llei de vida, sense que ningú hi faci res, ara representada per Puyal. La qüestió és donar les gràcies i quedar en pau, com va fer el gran Pàmies.

L’obra, en canvi, es perd o només perdura simplement per imitació o contraposició, difícilment a partir de la creativitat i de l’esforç, com va quedar palès en el discurs del mateix Puyal. El premiat va presumir de la seva condició de barceloní, com correspon al guardó, i va parlar de consciència, d’il·lusió, de sort, de bondat, de curiositat, d’ideals i d’estimació, paraules que remeten a la seva manera de fer i també als seus mestres, conscient que es feia escoltar, com es comentava després de la cloenda que va fer aquest dilluns l’alcaldessa Ada Colau.

Fotografia de grup del guardó a l'Ajuntament de Barcelona.
Fotografia de grup del guardó a l'Ajuntament de Barcelona.

La paraula de Puyal anava a missa mentre els camps de futbol eren encara catedrals i no pas platós de televisió, com ara s’ha convertit també el Camp Nou. No hi ha dubte que s’imposa una nova manera de transmetre els partits de futbol diferent i segurament ja n’hi ha que evolucionen com les de RAC1, moguts pel Barça o la mateixa TdT. Mentrestant, en qualsevol cas, convé recordar que les millors fórmules no han sortit precisament de la improvisació sinó del mètode, del rigor, de la creativitat, de la innovació, de l’ètica, talment com Cruyff o Ferran Adrià.

Els genis no s'esfumen mai, com Puyal; el seu llegat és justament la seva millor defensa davant dels crítics, d’aquells que només funcionen per oposició o negació, mai per afirmació. “Ara porto aquesta medalla al pit; tota la vida portaré Barcelona al cor”, va dir com a agraïment després de recordar que “si perdem la llengua, al darrere perdrem el país”. Puyal va llegir per acabar una carta d'agraïment que li va enviar Joaquim Forn i va aprofitar l'avinentesa per demanar "que ell i la resta de presos tornin a casa al més aviat possible". Paraula de Puyal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ