Eleccions i debats

El calendari electoral ve carregat. Dir això és quedar-se curt. Observem que es tracta d’eleccions diferents: generals (Congrés i Senat), municipals, europees. Com que es tracta d’eleccions per triar institucions diferents, amb competències diferents, caldria esperar que durant les campanyes en curs els partits abordessin qüestions relatives a la complexitat de cada cas. Hi haurà un debat d’arguments, propostes, alguna cosa semblant? Es pot fer un experiment: abaixi el volum de la televisió a zero i malgrat tot vostè entendrà tot el que diuen els uns i els altres.

El declivi de la democràcia representativa es mostra en diverses versions. A Itàlia o a França els partits polítics han estat polvoritzats, i la campanya la lliuren els candidats: els més coneguts (per la seva bramadissa als mitjans) tenen audiència, i els altres no compten. Saben vostès com es diu el President del Consell de Ministres d’Itàlia (és a dir, el cap del Govern)? Jo no i els italians tampoc, el es coneix allà i aquí és Salvini, que només és un ministre entre tants altres. Recorda algú quina cara té el Secretari General dels socialistes francesos? En les eleccions europees a França els electors tenen a la retina Macron i Le Pen. El Brexit? La senyora Thatcher va dimitir sense que perdés cap de les eleccions ni cap vot al ple del Parlament. Va dimitir en el seu moment per un assumpte menor, perquè es va sentir desautoritzada pel seu propi grup parlamentari, a porta tancada.

Tampoc podem esperar que en els debats, en aquest país, els candidats abordin, en la seva complexitat argumental, coses que afecten (molt) el ciutadà. Algú explica què són, per a què serveixen, quines competències (i diners) tenen les diputacions provincials? La majoria dels votants no sap gaire com es trien, ni davant de qui passen comptes. Pensin que moltes vegades fins i tot tenen uns departaments de… Relacions Internacionals! Ara farà 40 anys que es van celebrar les primeres eleccions municipals, i, per tant, les noves diputacions provincials. En el meu record, els partits d’esquerra (que en vot popular van guanyar de llarg), PSC i PSUC estaven a favor de suprimir-les. Com va dir un conegut meu, van reconsiderar la idea quan van guanyar a la primera, la de Barcelona. I fins avui. Un altre exemple.

En la gestió de la vida municipal, hi ha diversos temes que afecten directament la vida del ciutadà: serveis socials, xarxa viària, transport públic, etc. I en particular, com i per què serveis bàsics haurien de ser objecte de debat sobre l’equilibri entre allò públic i allò privat. Aquest és un debat urgent, perquè ajudaria a revisar algunes idees fixes. El públic es pressuposa íntegre, basat en criteris d’equitat, imparcialitat, etc., allò privat escoraria al costat oposat, la llei del benefici privat, de l’interès particular versus el col·lectiu. L’esquerra s’inclinaria cap al primer, la dreta, al segon. Això s’ha de formular de nou tenint en compte altres criteris, com per exemple la presumpció que els càrrecs municipals, pel fet de guanyar una eleccions, estarien immediatament capacitats tècnicament per opinar sobre el metro, el llum, l’aigua, la cultura, i si al Raval és més urgent un altre CAP, aquesta vegada amb algun pediatre, o una nau nova de museu per al museu (gairebé buit) que ja hi ha allà.

Els càrrecs públics passen, és llei de la democràcia representativa. Les empreses (serioses) han de garantir una continuïtat en els seus mecanismes de presa de decisió, o poden desaparèixer. Els primers se’n van, se’n porten els seus assessors i especialistes, i els nous que entren es creuen en l’obligació de prendre moltes decisions (fins aquí bé), però sovint sobre la base que siguin diferents i canviïn a fons l’herència rebuda. Això condueix, de vegades, al despropòsit, que en el caos de taxis, VTC, etc., vagin a la vaga sense que el ciutadà sàpiga per què les “competències” per regular l’assumpte estan tan estranyament repartides entre ajuntaments, comunitats autònomes i govern central, segons com.

I no parlem de la protecció civil, l’estrella del desori. Hi ha nevades o incendis (que van molt ràpid), que no entenen de “competències”, salten d’un territori a un altre i, quan canvien de municipi, província, comunitat autònoma, el procés d’activació de les intervencions més urgents ha de passar per un procés decisional totalment surrealista. Fa uns anys una nevada va afectar la província de Girona i es va emportar per davant la xarxa elèctrica. Quina va ser la intervenció més ràpida i eficient? La UME, és a dir la Unitat Militar d’Emergències.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.