Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Pur teatre

La memorització de les raons dictades, la rigidesa del marc establert, l’obligació del guió imposat i el risc de l’error amenaçador es converteixen en una cotilla que estreny fins a l’ofec

Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo, en un acte a Barcelona.
Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo, en un acte a Barcelona. GTRES

Vivim en permanent campanya electoral. Des de fa temps, massa temps. La fragilitat de la situació política facilita i potencia no disposar d’un calendari tancat per a tots els comicis coneguts com tenen altres països i com sí que passa aquí amb els municipals i europeus. Dit això, aquesta pressió ambiental no per ser sabuda deixa de ser indigesta. En conseqüència, i a mesura que s’apropa la cita amb les urnes, els polítics, tots, candidats o no, es veuen obligats a pujar els seus decibels fins a l’estrèpit. Ja se sap, aquesta ostentació imprescindible d’imatge i so per fer-se notar i procurar estar presents en com més discussions, millor. I cadascú ho fa com sap, com pot, com el deixen o com s’hi troba.

Torra lligant llaços a la seva consciència i posant en perill la institució. Borrell rebel·lant-se contra el periodisme europeu que li pregunta per la realitat. Casado i Rivera marcant-se i rivalitzant amb el poder dels ministeris que no tenen. Sánchez envoltant-se de banderes i atalaiant l’horitzó des de la seva altura de mires tan institucional com creguda. Iceta fent-se notar amb declaracions que després li corregeixen. Cayetana Álvarez de Toledo presentant-se en societat catalana amb guant de seda que amaga una thatcheriana mà de ferro. Aznar emulant l’spaghetti western. Valls buscant la brúixola del seu destí. Colau recuperant per un dia la provocació social amb què va arribar al càrrec. Abascal desenfundant el seu Smith & Wesson. Rufián assajant els seus nous rugits via tweet que per alguna cosa és cap de lleó. Asens modulant el seu to d’advocat serè per dissimular la seva condició de candidat espantat. Cuevillas arengant les masses que calmava quan portava toga. Iglesias tornant ell i recuperant les celles frunzides de les seves preocupacions, ara també paternals i espiades. I així van desfilant davant la societat els qui diuen que els preocupa al mateix temps que aquesta els veu només preocupant-se de si mateixos.

En aquest joc de miralls, emergeixen els relats. Aquesta narració estructurada per convèncer els qui els escoltin gràcies a unes històries que persegueixen la credibilitat pròpia. Ho estem veient en el judici al procés. Les dues parts en clar litigi pugnen per imposar la seva visió dels fets de manera contraposada. Tant, que quan algun dels interrogadors qüestiona el que s’ha descrit abans, el balboteig succeeix la convicció i el dubte, la contundència.

En la política actual passa el mateix. Fora de l’argumentari estipulat, o hi ha ansietat o desesperació, aquell estat de l’esperit que sap perfectament que, si el seu personatge mor, ningú no se n’apiadarà, com Shakespare feia clamar en la seva desolació a Ricard III.

La memorització de les raons dictades, la rigidesa del marc establert, l’obligació del guió imposat i el risc de l’error amenaçador es converteixen en una cotilla que estreny fins a l’ofec. Per això s’acudeix a la Junta Electoral per a qualsevol minúcia informativa. Perquè les regles del joc s’adaptin a una situació tan extrema com asfixiant, tan il·lògica com extenuant.

Fa temps, i per aquestes mateixes raons professionals, em vaig atrevir a definir la campanya electoral com un període d’excepció informativa. Disculpeu l’autocita. Parlava dels mitjans audiovisuals, esclar. Especialment dels públics, tot i que amb la llei revisada a la mà els recursos bé es podrien aplicar als privats. Ho mantinc. Potser per això la proposta de Podem d’impedir que els bancs financin empreses de comunicació com si aquelles entitats no facilitessin el flux de les arques públiques i no influïssin en les polítiques econòmiques i els mitjans no afavorissin la promoció de les activitats dels partits. Una altra cosa diferent és l’encert o l’error de les seves propostes, de les seves accions o de les omissions. És un altre relat que es pretén testimonial quan l’economia també té ideologia, tot i que de vegades es vulgui fer creure el contrari.

Emergeix en aquest punt el paper de les xarxes socials que ajuden a entotsolar els qui impermeabilitzen les seves conviccions fins a convertir-les en principis teològics. Impassible el posat, tot el que s’allunyi del nucli existencial de l’opció escollida o no és veritat o és mentida. Assenyalem els qui no formen part del nostre grup, repudiem el contrari i ens reconcentrem en el relat dels nostres per molt que des de fora s’insisteixi en la seva inconsistència. Desmuntar les fake news és avui un exercici molt aplaudit quan és el contrari a qui es despulla, però innocu quan ens afecta, perquè ja és fe i no confiança la que dipositem en els nostres referents.

Aquesta és la representació electoral al gran teatre del món de la nostra època. Calderón de la Barca va quedar curt descrivint-ho, Vargas Llosa s’hi va aproximar amb la veritat de les mentides i La Lupe va encertar esquinçant el bolero: això teu és pur teatre, falsedat ben assajada, simulacre estudiat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >