Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Vitalitat artística i terrorisme social

El que fa Beli amb Petersburg està a l’altura del Dublín de Joyce o del Berlín de Döblin

Andrei Beli.
Andrei Beli.

Un dels problemes més grans a què s’enfronta un jove novel·lista és com sobreviure (o fer-se espai) entre els seus predecessors. Pels volts de 1913 la superfície literària russa estava coberta almenys per tres cultius gegantescos: la combinació de reflexions històriques i escrutini de la psicologia domèstica que proposava Tolstoi, les sàdiques visions políticofilosòfiques de Dostoievski, i el geni de Txékhov per prendre el pols a les misèries subtils de la vida quotidiana.

L’esforç de la generació següent per escapar de la força gravitacional dels seus predecessors i no quedar condemnats a ser uns epígons és tot un espectacle. I és en aquest festival d’inventiva i astúcia on cal situar l’esforç d’Andrei Beli i de la seva novel·la Petersburg, amb una premissa argumental que sembla sorgida de Dimonis (jove de classe alta que s’embulla amb grups revolucionaris i rep l’encàrrec d’atemptar contra el seu pare), però que es desenvolupa d’una manera que no pot assemblar-se menys a Dimonis.

Un lloc comú ens assegura que Beli va transvasar a la literatura russa molts dels recursos literaris descoberts per James Joyce —no puc negar que el llegís amb gust—, però Petersburg no s’assembla gens a Ulisses: ni rastre de les capbussades en la ment dels personatges, ni de l’estricte control de les tècniques literàries, ni de les agressives paròdies del mite.

L’originalitat de Beli no es juga tant en el pla de la invenció sintàctica o semàntica com en la manera de disposar la narració: en l’exposició dels fets. Per no abandonar el magisteri irlandès, Petersburg recorda més aviat una carta d’amor a Laurence Sterne (el mag de la disposició inesperada, la digressió, les accelerades i frenades del relat...). Beli manega un narrador omniscient que s’interromp, summament capritxós i molt còmic; un narrador que envolta els personatges amb circumloquis elegants, que s’allunya de l’assumpte, que parodia els tics dels seus predecessors (genealogies, relacions entre senyors i servents, les servituds de l’amor romàntic...) i que sempre que pot deslloriga la trama principal per llançar-se a recórrer la ciutat de Petersburg, un espai urbà que encara des de perspectives múltiples, algunes d’insòlites: demogràfica, arquitectònica, social, ètica, climatològica...

Vitalitat artística i terrorisme social

PETERSBURG

Andrei Beli
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Edicions de 1984
20 euros

No diré que Petersburg s’erigeix com un personatge més perquè desmereixeria la seva autèntica naturalesa: en emergir del fons on acostumen a quedar-se les ciutats novel·lades per ocupar el primer pla, es revela com un dels escenaris literaris més vius, agitats i insinuants de la novel·la del segle XX. A l’altura del Dublín de Joyce, del Berlín d’Alfred Döblin, del Nova York de John Dos Passos o la Viena de Hermann Broch.

Un dels grans atractius d’aquesta novel·la és gaudir de la inventiva amb què Beli es desvia dels territoris dels seus mestres: com evita les disquisicions històriques, l’exploració psicològica dels personatges, el pathos filosòfic. Petersburg és una novel·la escrita a la contra, però la seva golafreria inventiva no la desarrela del present; Beli ofereix albors d’una burocràcia corroïda per la corrupció, de la decrepitud d’un tsarisme que considera impossible de renovar. Un espai públic malsà del qual només sap trobar una sortida: el corredor macabre del terrorisme. Que tot i l’espectacle d’enginy, imaginació i comicitat Petersburg acabi gelant-nos la sang no és un dels mèrits menors de Beli.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >