Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La feina invisible

Frescor descriptiva, atenció subtil i despullament de prosa marquen l’estil d’Alba Dalmau

L'escriptora Alba Dalmau.
L'escriptora Alba Dalmau.

Pot haver-hi qui es pregunti per què El camí dels esbarzers, una col·lecció de relats d’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) que és una novel·la atomitzada, passa a Sandville, un poble qualsevol a l’interior de l’Amèrica profunda, però aleshores convindria recordar que Cesare Pavese considerava la literatura nord-americana com un prisma per enfocar més bé el seu Piemont de la postguerra. Conseqüentment, la melodia que sona a la memòria quan es llegeix El camí dels esbarzers són altres llocs literaris específics que també han esdevingut territori de proves per submergir-se en la profunditat de la condició humana: Sandville, però, no és el cruel Knockemstiff de Ray Pollock —a pesar que la foscor i la sòrdida realitat no hi són absents—, sinó que sembla alimentar-se més de la buidor, i de la bellesa turbulenta, de les aldees de Carson McCullers, o, sobretot, del clima, la naturalesa i les hores de calma sinistra que Sherwood Anderson s’inventà a Winesburg, Ohio, llibre de contes amb ànima de novel·la, també, on un periodista local vol ser escriptor i narrar els secrets del seu poble natal: “Escriu com si el món s’estigués cremant”, li recalca l’home de la gasolinera; o “Aprèn a escriure el que pensa la gent, no el que diu”, li recomana més tard la mestra d’escola. Per sort, però, el consell que segueix l’aprenent d’escriptor és el que li dona un metge vell i fracassat: “La idea és senzilla, tan senzilla que, si no vas en compte, podries oblidar-la. Consisteix en això: tothom és Jesucrist i tothom acaba sent crucificat”.

I, com si Dalmau el tingués ben present a l’hora de dibuixar el mapa de Sandville, tots els habitants d’El camí dels esbarzers passen a ser unes pobres víctimes heroiques amb unes vides que mereixen ser observades amb atenció, susceptibles d’esdevenir una bona història. I aquesta història es vincula i es relaciona amb la dels altres veïns, i qui protagonitza un conte passa a ser circumstancial en un altre perquè tots i cadascun, ja sigui en un primer pla o d’esquitllentes, són protagonistes d’aquesta col·lecció de contes, que no perd mai de vista la relació entre l’individu i la societat, i que s’acaba convertint en el triomf de la narració de la història de tot un poble.

La feina invisible

EL CAMÍ DELS ESBARZERS

Alba Dalmau
Angle Editorial
208 pàgs. 16,50 eu.

Dalmau narra el ritme adormit d’una aldea, la seva vida silenciosa i àtona, la commoció que representa que els viatgers d’un autobús que s’avaria enmig del poble, una tarda d’agost de molta calor, desdenyin la llimonada que se’ls ofereix per refrescar-se; o descriu la intimitat d’unes vides rutinàries tan sotmeses al costum que sembla que repetissin de manera determinista els errors dels pares i els avis, i que no perdonen de cap de les maneres, per exemple, que una de les seves habitants s’aparti ocasionalment de l’òrbita establerta, visiti els seus parents de Nova York i en torni “amb vestits massa llampants”; o, com si obrís la porta de les seves habitacions i hi tafanegés d’incògnit, es fixa en les reticències, la malícia, els desitjos i l’enveja que gestionen els moviments d’amagat de la gent insatisfeta, unes tragèdies secretes que assoleixen la transcendència d’una èpica privada sense perdre mai de petja el quotidià ni caure en l’altisonància. A El camí dels esbarzers se sap el que s’espera, però la mirada de Dalmau, com si ensenyés a mirar el que només ella veu, sempre sorprèn, com se sorprèn el nen miop que, una vegada estrena les ulleres, redescobreix el món, o la sogra i la nora que deixen enrere la indiferència que mútuament es manifesten gràcies a la casualitat que els fa descobrir que totes dues són unes lectores constants.

És possible que després de llegir El camí dels esbarzers el lector vulgui saber d’on ve Alba Dalmau, i procuri descobrir-ho anant al seu llibre anterior, Estàndards (2017), onze contes que són onze variants sobre la vida sentimental —i la imaginativa, o fantasiosa— de les parelles i el que passa per sota de la superfície de l’amor i el desamor: aleshores és fàcil entendre que el despullament de la prosa, la frescor descriptiva, l’atenció delicada, subtil i sensible cap als detalls reveladors —l’admirable capacitat de “convertir en literatura les coses més vulgars, com un gest o un nom”, tal com es diu a Maybe you’ll be there—, la feina invisible realitzada sobre la matèria narrada i les eines verbals que es fan servir, i que a El camí dels esbarzers funciona amb una minuciosa efectivitat, no surten del no-res, sinó que ja hi eren de manera ben notòria a Estàndards.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >