Selecciona Edició
Connecta’t

Club Editor: de Mercè Rodoreda a Eva Baltasar

Repàs dels 60 anys de vida del segell de Sales, Benguerel, Villalonga i Víctor Català, entre d’altres, a través d’epistolaris inèdits del seu arxiu

Maria Bohigas, editora de Club Editor.
Maria Bohigas, editora de Club Editor.

El 1959, dos escriptors que havien tornat de l’exili, un de Mèxic, Joan Sales (1948), i l’altre de Xile, Xavier Benguerel (1954), van fundar Club Editor per donar continuïtat al Club dels Novel·listes, creat quatre anys enrere sota el segell Aymà, amb Joan Oliver i l’ajuda financera de l’armador Fèlix Escales. Havien transcorregut vint anys de la derrota republicana i el seu objectiu era recuperar la literatura catalana. El 31 de desembre de 1960, Sales va escriure a Benguerel: “Hem de sostenir aquesta batalla vuit anys més: aleshores en farà 30. Si aleshores veiem que el país segueix en aquest estat d’indiferència pel que fa a la seva pròpia llengua, ho deixarem córrer. Amb la mort en el cor, ja que serà el fracàs de tota la nostra vida; però a un cadàver se l’enterra, per molt que l’estimessis en vida”.

Club Editor va contribuir en bona mesura al fet que els catalans no haguessin d’enterrar el cadàver de la seva literatura. L’editorial, dirigida ara per Maria Bohigas, neta de Sales, festeja els seus 60 anys exhibint un catàleg que inclou obres com Bearn, La plaça del Diamant, La mort i la primavera, K. L. Reich o els contes de Víctor Català; i continua avui descobrint autores com Eva Baltasar (Permagel) mentre apuntala la seva aposta per la narrativa internacional: Alice Munro, Charlotte Delbo, Per Petterson o Lutz Steiler.

Un Club Editor poc vist: Joan Sales, 'embarassat' de la seva neta Maria Bohigas.
Un Club Editor poc vist: Joan Sales, 'embarassat' de la seva neta Maria Bohigas.

La donació recent de l’arxiu Sales a la Fundació Rodoreda permet reconstruir la història de l’editorial i els secrets del món editorial i literari de l’època. Dels documents inèdits, destaquen els epistolaris de Benguerel, dels escriptors Llorenç Vilallonga i Ferran de Pol i els papers de Núria Folch, l’apassionada dona de Sales.

Benguerel havia de ser l’administrador de l’editorial, però de seguida va haver de tornar a Xile per fer-se càrrec del seu laboratori farmacèutic, i el 1966 va vendre per 175.000 pessetes la seva part a Núria Folch, que ja des de 1963 treballava amb el seu marit. Els dos editors xifraven en poc més de deu mil persones les que llegien en català i un sostre de 1.500 els qui compraven, en bona mesura per militància catalanista, els llibres guardonats pels premis oficials. Per sortir d’aquest cercle estèril, Sales volia evitar els autors que anomenava “els òrsides”, els quals va satiritzar en una cèlebre quarteta seva: “Tots aquests éssers tan purs, / amb tots els seus àdhucs i homs/ i tan carregats de llurs, / ja m’estan tocant els quelcoms”.

Joan Sales amb Mercè Rodoreda: ja eren altres temps, lluny d’aquelles angoixes del primer exili, com reflecteix el passaport que els van expedir a França, el febrer de 1939
Joan Sales amb Mercè Rodoreda: ja eren altres temps, lluny d’aquelles angoixes del primer exili, com reflecteix el passaport que els van expedir a França, el febrer de 1939

Un dels seus grans descobriments va ser Llorenç Villalonga, fins al punt que li va valer la broma de l’escriptor Jaume Vidal Alcover, desmentida quan va ser descobert: “Club Editor: un Villalonga, una traducció i un rave”. Quan el març de 1961 l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel va parlar al matrimoni Sales de Bearn, Llorenç Villalonga es deia Lorenzo Villalonga, i era odiat pels catalanistes de l’Escola Mallorquina i recolzat pel filòleg Manuel Sanchis Guarner i joves com Porcel i Vidal Alcover. Avui és fora de dubte que la primera versió acabada de Bearn va ser la castellana que va presentar el 1956 als premis Nadal (l’any d’El Jarama) i al Ciutat de Barcelona (1957), on va quedar a dos vots d’Una mujer llega al pueblo, de Mercedes Salisachs. Salvador Espriu, que havia llegit el mecanoscrit el 1955 (!), va comentar la novel·la al mateix Villalonga, amic seu, sense referir-se a cap versió catalana anterior. Una altra carta sobre Bearnde 1956, un cop ja publicat el llibre a Atalante, conté una burla a Camilo José Cela: “Qué lejos están la agudeza y la finura psicológica de usted de la sanguinolenta ordinariez del tremendismo hoy al uso” (Tots dos es van escriure fins a la mort en castellà.)

Sales, que pensava que Villalonga era “un bon novel·lista que escriu malament”, li va posar la filòloga Aina Moll com a correctora i va crear “la llegenda villalonguiana” per fer-li perdonar el seu passat falangista i vestir-lo amb unes falses arrels aristocràtiques per lligar el seu món a Il Gattopardo, del Príncep de Lampedusa. L’edició també va ser tempestuosa per la demanda de canvis (el més greu, la supressió de l’epíleg maçònic) i per la passió amb la qual Núria Folch es va implicar, i que va donar peu que Porcel i Villalonga, amb molta malícia, li donessin el malnom de mantis religiosa. Núria Folch, en les anotacions que va fer a les cartes amb Villalonga (ell li va dedicar el desbarrat “Alta i benemèrita senyora”), ho explica. “Jo —escriu Núria Folch— em vaig commoure, llegint-ho: només m’avenia amb nois des de la més remota infància, sola amb tres germans més grans, i si una noia era amiga d’un noi tothom malpensava! Aquesta ha estat la principal creu de dona que he hagut d’arrossegar; i vet aquí que tinc diversos justificants per escriure a cor obert a un AMIC: les majúscules es deuen a la meva fam de tenir-ne i a la cortesia i gentilesa d’en Villalonga que em despistaren, encegada com estava per la dita fam i per la il·lusió del meu zel de conversa…”.

Club Editor: de Mercè Rodoreda a Eva Baltasar

La ploma de Villalonga acostuma a ser verinosa. Quan es baralla amb Aina Moll per les correccions, escriu a Sales: “No sap com m’agrada lo que li diu a Aina respecte al purisme literari… En el meu concepte, el purisme respon a l’actitud d’aquells metges que fa quaranta anys que encarnen la guerra contra els microbis. Després s’ha vist que no podem viure d’aigua destil·lada i que l’esterilització i els antibiòtics condueixen a la paràlisi infantil (que ataca ja els adults) i a l’anèmia”.

Els coloms i les veces

L’amistat de Sales i Villalonga va ser ferma, malgrat les desavinences, com l’edició de La gran batuda, un llibre contra el món progressista, inclosos Picasso i Miró. L’autor accepta correccions per agradar a Molas o suprimir l’escena on un personatge femení conserva un fetus dins un bòtil de vidre després d’un avortament. La supressió “oscureix el text i desvirtua els remordiments del narrador”. “No m’agrada —protesta l’autor— condescendir tant amb les senyores burgeses (i en això m’assemblo als hippies). Ja sap, Sales, que detest les coses barroeres —i buides— del Camilo o Camelo J. Cela, però no cal tampoc caure dins la novel·leta rosa. Malgrat tot, obri com vulgui. Sempre ens hem escoltat i cedit mútuament, cosa que ha arribat a donar un resultat positiu… Tenc present que la República perdé la guerra perquè els republicans més que combatre el feixisme, es combatiren entre ells”.

El 1960, entre les obres que concursaven al premi Sant Jordi, una va cridar l’atenció de Joan Fuster. S’hi va presentar sota el títol de Colometa, menyspreada per un dels membres del jurat, Josep Pla, perquè li semblava cursi i amb nom de sardana. Sales escriu al seu soci, entusiasmat: “La novel·la d’aquesta diu en Fuster que és molt interessant perquè pren per tema els anys de la fam a Barcelona, en un medi social d’allò més concret (la protagonista és la viuda d’un republicà, de classe mitjana més que modesta). Com a document d’època diu que és molt bo. Té com a defectes, fàcilment esmenables, el títol COLOMETA, d’una carrincloneria impossible, i alguns capítols superflus, que caldria suprimir”. El títol no va ser fàcil de canviar: La plaça del Diamant només sortia al principi i van dubtar entre Terrat a Gràcia, La senyora dels coloms, Vol de coloms i fins i tot L’adroguer de les veces.

El premi Joanot Martorell era en mans de les editorials Aymà i Selecta. I Sales volia dominar un nou premi, a obra publicada. Quan el 1968 Lara va crear el premi Ramon Llull per premiar obres publicades des de 1952 que encara no haguessin estat traduïdes al castellà, Club Editor es va endur els dos primers: Sales, amb la nova versió d’Incerta glòria, i Rodoreda, amb El carrer de les Camèlies. La tercera se l’havia d’endur L’hereva de dona Obdúlia, de Villalonga, però Lara va decidir suprimir el premi. Sales va dir a Villalonga que havia enviat Rodoreda per animar Lara que el donés una tercera i última vegada. “A la Rodoreda en Lara li va explicar que si plegava el premi era perquè estava profundament dolgut del poc cas que havien fet de la seva iniciativa els grans savis catalanistes de Serra d’Or, Tele/Estel i Destino; que al capdavall ell és andalús i havia volgut crear aquest premi per fer-se simpàtic als catalanistes, però que aquests li havien fet el silenci. Cal recordar que en Lara té més raó que un sant; majorment que Serra d’Or i Tele/Estel, tot silenciant el Ramon Llull, han dedicat com qui diu números extraordinaris a qualsevol Cigala d’Or de can Toni Gros i a qualsevol prevere que hagi publicat un ramillet de goigs a la Mare de Déu de l’Empenta”.

L’ànim de Sales era fluctuant: “Els set milions que parlen la gloriosa llengua, etc., —escriu a Benguerel— volen màrtirs, volen rafaels de casanoves que perdin batalles, volen Companys que afusellin, volen mossens cintos que es morin a la misèria, etc., etc., això és la pàtria! Això és la repàtria!”. I segueix: “Es tracta d’això de ser sempre uns oprimits, de plorar llàgrimes tot ballant sardines, vull dir sardanes. En lloc de generals, volen dencassos [DENCAS]que organitzin sis d’octubres i volen esquerrrrres rrrrrrepublicanes de Catalunya que ensorrin el país, perquè com més ensorrats, més oprimits, més llàgrimes podem vessar sobre les tombes flamejants”.

La brutal fallida de l’Ifac

El 7 d’agost de 1969 el terra s’enfonsa sota els peus de Sales. L’editor ho explica en una carta a Bernard Lasfargues, traductor al francès d’Incerta glòria i uns dels contactes amb Gallimard. La distribuïdora Ifac havia fet fallida, arrossegada per Edicions 62. “Al moment de la fallida, Ifac ens devia 1.765.000 pessetes; en pagar tots els nostres deutes, ens hauria quedat gairebé un milió com a reserva, cosa que hauria donat al Club una solidesa econòmica de lluny ben merescuda... i encara contents perquè és Banca Catalana qui ens ha donat un préstec per sortir del fons de l’abisme”. “Totes les reflexions que fa entorn del crac d’Edicions 62, que ha arrossegat Distribuïdora Ifac —escriu a Villalonga—, són el mateix sentit comú —el menys comú dels sentits—; llàstima que, precisament per ser unes veritats com un temple, no es poden dir en públic”. Edicions 62 havia obligat Ifac a comprar en ferm grans estocs dels seus llibres que havien quedat invenuts: “Figura que Distribuïdora Ifac deu a Edicions 62,13 milions de pessetes, i en els seus magatzems hi ha llibres d’Edicions 62 per valor de 12 milions…”.

Apostes i recompres

Després de la mort de Sales, Núria Folch pren el comandament de l’editorial de 1983 a 1989, època en què destaquen l’edició de La mort i la primavera, l’obra inacabada de Rodoreda, i un inesperat èxit de vendes, Mossèn Tronxo, de Josep Maria Ballarín. La tercera etapa de l’editorial s’inicia quan la compra Columna. La quarta, quan Planeta adquireix Columna i, amb ella, Club Editor. Maria Bohigas va veure que allò no funcionava i amb l’ajuda d’un soci, Josep Cots, d’Edicions de 1984, va recuperar l’editorial, fins que, set anys més tard, la neta de Sales va decidir fer-se’n càrrec en plena propietat.

Maria Bohigas, criada a França, havia estudiat filologia a Barcelona el 1987 i va veure que a la ciutat pocs llegien autors com Villalonga, Blai Bonet o Sales. Per això, diu, “el meu primer repte, quan vaig reprendre l’editorial, va ser donar a conèixer la part més vívida d’una literatura que, cinquanta anys després, segueix sent un fibló que no deixa fossilitzar-te en el confort intel·lectual, sinó que està qüestionant, que està empenyent, en una actitud no de provocació, sinó d’insubordinació”.

Al mateix temps, el seu programa era acompanyar els autors esmentats amb els seus equivalents d’altres literatures, esquivant l’anglosaxona, que copava el centre de l’edició, i apostant per les lletres perifèriques: àrab, israeliana, russa i brasilera. “Evidentment, em va anar malament. Ho reconec. Club Editor no existia i el clima no era l’adequat. Ara sí que ho és, afortunadament”. La primera campanada la van tenir el 2008 amb les cartes Rodoreda-Sales.

L’editora creu que hi ha hagut un canvi molt positiu a Catalunya, gràcies en part als clubs de lectura promoguts per les llibreries i biblioteques públiques. I a les noves tecnologies: “Avui, una piulada de Quim Monzó pot fer obrir les ales a L’arrencacors de Boris Vian”.

“Formem part d’un país que no ha assolit mai l’1% per a la cultura, un índex fins i tot baix a la península Ibèrica. Hem de recordar que s’han perdut hores lectives de literatura a les escoles quan era conseller Ernest Maragall, ara candidat a l’alcaldia de Barcelona per ERC. Tots els grups polítics coincideixen a no donar importància a la importància de la cultura. I això és un drama”, assegura. La crisi, en la seva opinió, “va tombar les biblioteques escolars i a partir de l’ESO s’abandona la promoció de la lectura. Els fons dels llibres a la xarxa de biblioteques és pobre, hi ha poca adquisició”. I no veu gaire clares segons quines coses del futur: “Els canvis de costums i d’estímuls necessiten una política cultural que avui no es fa. Si aquesta minoria lectora de joves que ha existit a totes les èpoques no troba qui els hi acompanyi, segur que tindran altres aficions. No es tracta d’evangelitzar masses de joves a qui se’ls en fum la literatura, sinó que la troben en condicions favorables.

El dia que Sales va trobar Barral

El novembre de 1960 Joan Sales va rebre una trucada que el va fer botar de la cadira. Amb el seu soci Xavier Benguerel havia escrit una novel·la, El patriarca, i l’havien presentat al premi Joanot Martorell. La trucada era de Joan Petit, membre del jurat. Malgrat que havien presentat l’obra sota pseudònim, Sales pensava que Petit havia obert les pliques, havia vist els noms dels autors i trucava per donar-li la notícia que els havien donat el premi. Aviat va tocar de peus en terra. El motiu de la trucada era el de convidar-lo a un còctel de presentació a Seix Barral de l’obra d’un jove autor, Juan Marsé, Encerrados con un solo juguete. Sales hi va anar. Allà —escriu a Benguerel— va entrar en contacte per primera vegada amb els escriptors que escrivien en castellà al voltant de Carlos Barral. En principi els va trobar esnobs i Marsé li va caure malament. “Em va donar la impressió d’un noi que va només a la seva (la seva cara fa pensar a la que devia tenir Estelrich a la seva edat). Em va escoltar amb marcat escepticisme i fins amb un matís d’hostilitat: ‘Ja sé que vostès no perdonen als qui escriuen en castellà’”. “La impressió que vaig treure és que tots aquests de menys de 30 anys ens miren a nosaltres com uns provincians maniàtics i entossudits en una idea que ja va fracassar abans que ells nasquessin… O atraiem la nova generació o cantem les absoltes de la novel·la catalana”.

Però l’endemà Marsé es va presentar al seu despatx d’Ariel, commogut per les seves paraules. Marsé, que havia estat alliçonat en les lletres catalanes per Paulina Crusat (amiga de Sales, que l’hi havia donat a llegir Incerta glòria), compartia amb Sales “l’obligació de no deixar morir la nostra cultura”. El problema era que els premis en castellà garantien una supervivència econòmica que no permetien les lletres catalanes. Ara Marsé li semblava “un xicot simpatiquíssim, reflexiu, simple, dreturer, completament autodidacte i sense ni ombra de ressentiment”, amb “un catalanisme vist a través del seu pare (policia de la Generalitat), pare adoptiu de qui parla amb gran respecte i afecte”.

La trobada va fer veure Sales que aquella nova generació veia les obres de la literatura catalana com “a relíquies anacròniques gelosament guardades per uns personatges estranys, del tot deslligats de la vida diària”. I se li va acudir ressuscitar el projecte original de Club Editor que va frustrar la mort sobtada de Josep Janés: fer una doble edició castellà-català de les novel·les. En lloc de Janés, seria ara amb Barral, amb qui va començar a negociar via Joan Petit, manefla de l’editorial. Sales volia traduccions, no premis; la idea, però, no va tirar endavant.

Nou moderns ja clàssics

Els “esnobs” Gil de Biedma, José A. Goytisolo, Barral i Castellet, l’any 1961.
Els “esnobs” Gil de Biedma, José A. Goytisolo, Barral i Castellet, l’any 1961.

La travessia vital de Club Editor ha estat dura, però sempre esquitxada per èxits incontestables de les lletres catalanes, tots uns clàssics moderns. Alguns d’aquests vuitmilpodrien passar pels títols següents:

Incerta glòria, de Joan Sales. Amb només cinc edicions entre 1956 i 1981, abans de 1971 només se n’havien venut 7.800 exemplars. Rebre el premi Ramon Llull va comportar 35.000 exemplars més, a banda dels que sortien amb l’edició de les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC), que publicava Edicions 62. L’edició consecutiva a la mort de Joan Sales, del 1984, era de 3.000 exemplars i va tardar 15 anys a exhaurir-se. La de 1999, de 2.000 exemplars, encara no s’havia exhaurit del tot el 2007. El gran salt vingué llavors: només entre 2008 i 2018 (i amb adaptació cinematogràfica el març del 2017), se n’han venut 21.000 exemplars. Ara es traduirà al xinès.

El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis. Traduïda pel mateix Sales, fou el primer gran èxit de l’editorial, en el marc de l’èxit de la novel·la catòlica. Entre 1959 i 1980 se’n van fer nou edicions: 17.500 exemplars venuts. El 2018, amb versió revisada, s’ha recuperat.

Bearn, de Llorenç Villalonga. Un dels títols emblemàtics de la casa. Entre 1961 i 1983 se’n van vendre 31.000 exemplars, fruit de 13 edicions.

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Un superclàssic de Club Editor. Les 27 edicions entre 1962 i 1983 es van traduir en 112.000 exemplars. Vendes a banda fruit de la seva presència a la MOLC o una edició especial majúscula de La Caixa de 1981, les tirades de Club Editor demostren com ha anat creixent en prestigi i popularitat: eren de 2.000 exemplars fins al 1971, de 5.000 fins a 1978 i, des de llavors, de 10.000 exemplars.

K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. Un dels llibres catalans paradigmàtics de l’anomenada literatura concentracionària. Entre 1963 i 1983 se’n van vendre 9.400 exemplars.

Cartes completes (1960- 1983). Mercè Rodoreda / Joan Sales. La correspondència, a cura de Montserrat Casals, va ser tot un senyal de la importància d’ambdues figures literàries: 2.400 exemplars venuts.

Un film (3.000 metres), de Víctor Català. El 2015 començaria, amb aquesta novel·la, el revival de Caterina Albert: 3.000 exemplars, la mateixa xifra que Tots els contes I, de 2018.

La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. La nova edició de 2017, amb postfaci d’Arnau Pons, de la inacabada novel·la va ser un inopinat èxit: 4.500 exemplars venuts.

Permagel, d’Eva Baltasar. La primera novel·la de la poetessa, publicada l’any passat, ha estat un dels darrers grans fenòmens de les lletres catalanes: 15.000 exemplars venuts.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >