Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

La repetició del fracàs

'Stan & Ollie' ho fia tot a la compassió que els dos personatges desperten en els seus admiradors

'The Music Box', Laurel i Hardy mostren el repetitiu fracàs del sentimentalisme.
'The Music Box', Laurel i Hardy mostren el repetitiu fracàs del sentimentalisme.

Fa un parell de setmanes es va estrenar a Espanya la pel·lícula de John S. Baird que recrea el final de Stan Laurel i Oliver Hardy com a parella d’actors, la decadència física de Hardy, i una amistat superior als recels i els rancors que també hi havia entre ells. Els films biogràfics solen ser insubstancials i tediosos, i en general una mica grotescos. Aquest, Stan & Ollie, ho fia tot a la compassió que els dos personatges desperten en els seus admiradors, i ho pot fer perquè els actors que els encarnen els interpreten amb l’exactitud possible i la contenció necessària. La pel·lícula no és gaire més que això, però ens dona peu a recordar la manera de fer d’aquests dos mestres del desastre.

En els seus curtmetratges, a més de les confusions de barrets, les caigudes de cul i els cops de cap, apareix sovint la repetició obstinada d’un mateix fracàs. A Night Owls han d’entrar a robar en una casa, i, després de les vicissituds de rigor, Stan s’hi fica per una finestra. Ollie se’n va corrents a la porta a esperar que l’obri el seu company; aquest el surt a rebre amb un somriure de satisfacció, i quan surt tanca la porta i tots dos tornen a quedar al carrer. De nou, proven d’entrar per la finestra i es repeteix la mateixa seqüència amb escasses variacions, i, amb les diferències de desenllaç que permetran abandonar el cercle viciós, es torna a produir per tercera vegada. La norma general és que no s’ha d’insistir en una mateixa broma, però la grandesa de Laurel i Hardy es troba precisament en la insistència inútil, que és una de les coses que caracteritzen la vida humana.

A The Music Box, la repetició del fracàs arriba al virtuosisme. Els dos col·legues, que són transportistes, han de pujar un piano per les llargues escales que condueixen a un d’aquests apartaments de Los Angeles construïts dalt d’un turó. El piano, embalat dins una caixa de fusta, se’ls escapa una i altra vegada de les mans i es precipita escales avall. Fascinat per aquesta pel·lícula, Ray Bradbury va escriure un conte titulat Another Fine Mess (Un altre bon embolic), en què una dona que als anys noranta viu en un apartament contigu al del rodatge de The Music Box sent cada nit les veus de dos homes que discuteixen, acompanyades de cops i sorolls diversos i de notes que ressonen. Amb l’ajuda d’una amiga experta en el Hollywood antic, entén que són els fantasmes de Stan Laurel i Oliver Hardy, condemnats a repetir sense repòs la frustrada ascensió del piano. Si el conte s’hagués interromput aquí, els dos còmics haurien pogut competir eternament amb el mateix Sísif, però Bradbury els presenta com dues ànimes en pena que no podran deixar de carregar el piano per les escales fins que algú els digui que els estima. I és el que els criden les dues dones amb totes les seves energies: “Us estimem!”. I és el que demostra, una vegada més, que el sentimentalisme sempre queda en evidència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >