Selecciona Edició
Connecta’t

Quan Tarradellas va estar a punt de no pertànyer a ERC

Una carta inèdita permet reconstruir com un amic va fer tornar el polític al congrés fundacional del partit el 1931, després d’una disputa amb Macià

Dalmau Costa  amb la seva família a Mèxic, als anys cinquanta.
Dalmau Costa amb la seva família a Mèxic, als anys cinquanta.

Va ser un gest providencial d’amistat el que va determinar el destí polític de Josep Tarradellas. Almenys així ho va entendre ell l’agost de 1954 quan, després de ser elegit president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, va rebobinar la seva vida política fins aleshores. Va succeir 23 anys enrere, quan els representants de diferents entitats i faccions separatistes i republicanes es van reunir a Barcelona entre el 17 i el 19 de març de 1931 a la Conferència d’Esquerres Catalanes de la qual va néixer Esquerra Republicana de Catalunya.

Francesc Macià, que acaba d’arribar de l’exili després de la dictadura de Primo de Rivera, va dur a la cita els seus separatistes d’Estat Català. També es va valer d’una entitat de la qual era president d’honor, la Joventut Nacionalista La Falç, perquè la seva direcció convencés altres entitats similars per tal que fessin el mateix. La Falç l’havien creat Enric Fontbernat i un grapat de joves el 1918 i havia desaparegut amb la dictadura. El 1930 es va reorganitzar. Va ser en aquesta etapa en què Tarradellas va participar de manera activa i no en la inicial —malgrat que ell així ho va assegurar, per emfasitzar la seva relació amb Macià, tot just en tornar de l’exili.

Fins ara es creia que La Falç estava del tot compromesa amb Macià en el projecte de creació del que seria ERC. Una carta inèdita de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià ho posa, però, en dubte. Pel que sembla, Tarradellas va optar per no tornar a la Conferència després de les reunions del 18 de març. Si hagués continuat així, no hauria estat un dels fundadors d’Esquerra i la seva vida política hauria seguit altres camins. Tot i això, va rectificar. Què va passar, doncs?

El 28 d’agost de 1954, després de mesos, segurament anys, de donar a entendre que en els seus propòsits no figurava rellevar Josep Irla (el successor de l’afusellat Lluís Companys) al capdavant de la Generalitat, Tarradellas es va permetre mostrar els seus sentiments després la seva proclamació com a president a uns, molt pocs, amics íntims. Entre ells, a Dalmau Costa. “No saps l’emoció que em produeix escriure’t aquesta carta —comença la missiva manuscrita, poc habitual en ell—. Tanta que no sé què dir-te. Davant meu tinc aquest paper que em diu que soc el President”.

Josep Tarradellas el 1931.
Josep Tarradellas el 1931.

“No puc oblidar —recordava Tarradellas— aquell 19 de març de 1931 demostrant ja l’amic que sempre has estat, traient-me de casa perquè renovéssim el diàleg trencat a la vigília de la Confederació d’Esquerres”. Costa, nascut al Port de la Selva el 1902, dos anys més jove que el seu amic, durant la Segona República havia estat el primer i únic cap de Cerimonial i Majordomia del Parlament de Catalunya (1932-1938). Una vegada perduda la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on es va dedicar al negoci de la restauració, que li venia de família: a casa seva tenien una fonda i el seu germà també s’hi dedicava. Aviat va esdevenir un acomodat empresari propietari del luxós restaurant Ambassadeurs al DF, que durant anys va acollir la crema de la societat local i mandataris de visita a la capital mexicana, com De Gaulle o Nixon. També fundà el restaurant La Cava, més informal i de molt renom. Amb aquests i altres negocis aviat va aconseguir una posició acomodada que li va permetre ser un dels principals mecenes de l’exili d’ERC, que presidí a Mèxic, i del seu amic Tarradellas.

El que va estar a punt de descavalcar Tarradellas de la fundació d’ERC va ser una polèmica de la qual només ara se’n sap l’abans veritable. Des de La Falç es veia incompatible que formessin part del nou partit els afiliats a una altra disciplina que actués a Catalunya o que diferissin de l’ideari d’aquest. Era el cas de Marcel·lí Domingo, membre del Partit Republicà Radical Socialista. Al final, es va dictaminar contra la doble militància, però amb Domingo, a petició de Macià, es va fer una excepció. Costa va fer veure a Tarradellas que la seva rebequeria era un error i el va convèncer perquè no restés al marge de la nova formació.

Logotip de la Joventut Nacionalista La Falç.
Logotip de la Joventut Nacionalista La Falç.

“Perdona aquesta carta, però no arribo a coordinar el meu pensament —continuava emotiu Tarradellas—, no sé per què, però només penso en La Falç, la Conferència d’Esquerres, les eleccions [que ERC va guanyar a l’abril de 1931 contra pronòstic, cosa que li va permetre iniciar l’hegemonia a la Catalunya dels anys trenta], el dia que em vas presentar a l’Enric”. Es referia a Enric Fontbernat, al qual no hauria conegut doncs fins al 1930. Això reforça la tesi que, a finals dels anys deu, la participació de Tarradellas a l’entitat separatista va ser molt tangencial, ja que Costa era aleshores al seminari de Girona i no va ser fins als anys vint que es va traslladar a Barcelona i va militar a Estat Català i després a La Falç.

Home poc donat a sentimentalismes, Tarradellas sempre va tenir molt present l’electricista Enric Fontbernat, a qui va encarregar els treballs d’instal·lació de la luminotècnia del Parlament el 1932 i que va morir enfrontant-se al sollevament rebel a Barcelona el juliol de 1936. Un cop elegit president de la Generalitat, la missiva a Dalmau Costa mostra com, en el moment de la seva més alta consecució fins llavors, quan li era “impossible expressar tots els meus sentiments”, el seu record va ser per als seus amics de la Falç.

Sortir de la torre d’ivori separatista

En el seu carteig, Dalmau Costa recordava a Tarradellas els motius pels quals el separatisme de La Falç havia recalat a ERC, un partit que, fet i fet, seria autonomista. “Tant tu com jo —escrivia el 4 d’agost de 1953—, conjuntament amb altres amics, vàrem ajudar a promoure un ambient propici a la fundació d’un Partit nou; ho aconseguírem. En fórem fundadors actius. D’on veníem? Del camp idealista! És que anàrem al clos de la política fugint de l’idealisme? No! [...]La posició idealista dintre del catalanisme en què ens trobàvem agrupats els joves d’aleshores, havia de riscar en el joc polític per tal de donar forma a les nostres idees”.

“Sabíem que la transformació d’aquelles idees en coses concretes —continuava Costa— no serien sinó una semblança de les nostres il·lusions. Teníem l’esperança, malgrat tot, que arribaria un dia que, sense pressa, però sense pausa en la brega, aconseguiríem que els nostres somnis esdevinguessin realitats plenes i vives; teníem una fita: “Catalunya lliure!”. Diuen que és més còmode tancar-se dins la torre d’ivori; en el nostre cas, per nosaltres, no moure’ns de La Falç. De fet no en sortíem, però ens incorporàrem a la lluita. Tota lluita té perills; ho sabíem prou bé”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >