Amb la vènia, càsum l’ou

Prou ens està costant acostumar-nos al nou discurs normatiu que emana de la nova gramàtica, el qual recolza en la descripció de la variació per orientar l’adequació dels textos a la normativa, que ja no sabem què és correcte i què no ho és. I per bé que s’ha fet una certa pedagogia sobre la necessitat de tenir present el registre lingüístic i la varietat dialectal, anem bastant perduts amb la primera de les dues nocions, la de registre lingüístic, que a diferència dels dialectes de la llengua no ha estat prou explicada per la tradició escolar. Difícilment podrem escriure d’acord amb el registre lingüístic si no sabem què és el registre lingüístic.

Per començar, cal dir que el registre no ve condicionat (sí caracteritzat, ho veurem més avall) per cap element intrínsec del codi, ni tampoc del suport textual. No té res a veure, com creuen alguns, amb el tipus de text que fem servir, per bé que és cert que algunes tries textuals poden predisposar-nos a una determinada tria de registre. El correu electrònic, per prendre un cas susceptible de decantar-se cap a la informalitat, pot estar escrit amb una formalitat exquisida, tal com passa amb notes, cartes personals o textos que d’entrada pressuposem com a menys tibats, com també hi pot haver textos que d’entrada ens semblen més formals. Una sentència judicial, per exemple, és un cas paradigmàtic de formalitat, la qual, tanmateix, obeeix més a motius de tradició que pròpiament lingüístics, ja que tampoc es pot considerar que el llenguatge d’especialitat defineixi un registre, com també es tendeix a creure. La formalitat d’un text jurídic no depèn del grau d’especificitat del lèxic, sinó de formulismes propis convencionals (amb la vènia, senyoria), i la terminologia pròpia, en tot cas, delimitarà el destinatari, però no el grau de proximitat amb què s’hi adreça. Els registres lingüístics, doncs, no estableixen ni venen establerts per una escala en la formalitat dels textos.

La base del registre, descartat el text i el llenguatge específic, resideix en la relació que estableixen els interlocutors en l’acte comunicatiu, i que farà que triïn un determinat grau de formalitat per mitjà d’unes certes formes i estructures lingüístiques que per força haurà de ser compartit. Ho explica la gramàtica a la introducció: “El concepte de formalitat es basa sobretot en el tipus de relació que el discurs estableix entre els interlocutors en l’acte comunicatiu”, i aquí hi trobaríem un ventall amplíssim que pot anar de la complicitat entre amics fins al pacte de versemblança entre autor i lector, passant per la comunicació d’un jutge amb les parts. Així, el nivell de formalitat, segons la mateixa gramàtica, podrà ser de tres menes: alta, mitjana i baixa, i s’hi correspondran tres registres: molt formal, formal i informal.

El problema que tenim, ara, és encapsular un registre, l’informal, que té un peu en l’oralitat i l’altre en l’escriptura, i alhora saber delimitar-ne els trets, a fi d’evitar que allò que és excessivament lax quant a normativitat se’ns esmunyi allà on no toca, o a l’inrevés, encertar-la quan volem inserir una marca col·loquial en un text que no n’hauria de tenir. Sempre es poden incloure trets informals en textos aparentment formals, mentre donem per fet que el receptor comprendrà aquesta variació perquè participa de la relació singular amb l’emissor: l’ús de lèxic col·loquial amb forma de renecs, interjeccions o exabruptes (coi, merda, càsum l’ou); la incorporació de manlleus de la parla espontània, així com d’aglutinacions i lexicalitzacions (bueno, sisplau, m’enric); la grafia de vocals epentètiques (ens en anem, feu’s-e); l’omissió d’algunes consonants en contacte amb pronoms (coneixe’ns, digue-li); la consideració del pleonasme com a redundància (digue-li a la mare); les combinacions col·loquials dels pronoms febles (l’hi, n’hi); o l’ús del relatiu que per a funcions impròpies, seguit de pronom feble (el noi que li agrada ballar, la ciutat que hi viu molta gent).

Segur que aquestes característiques de l’informal no són proutes. És lo que passa quan tens poc espai.