Exemplar Piqué
El central no utilitza el doble llenguatge ni procura quedar bé, sinó que s’expressa com un ciutadà preocupat pel seu país, els seus negocis i el Barça
No hi ha cap futbolista més escrutat que Piqué. La càmera el segueix al terreny de joc, el micròfon l’espera a la sala de premsa i l’aficionat l’aplaudeix o el xiula, difícilment el contempla, tant si vesteix la samarreta blaugrana, la de la selecció catalana o la d’Espanya. Juga molt bé, millor que mai fins i tot, cosa que sempre dona vida al relat del partit, i parla tan clar que les seves declaracions a peu de camp o a les xarxes socials són la millor munició per a la premsa en temps de molta tertúlia i de procés a Catalunya.
No utilitza el doble llenguatge ni procura quedar bé, sinó que s’expressa com un ciutadà preocupat pel seu país i també pels seus negocis. I, naturalment, pel Barça. El nacionalisme espanyol el té per un antimadridista independentista, doble condició per ser xiulat durant molt temps als camps d’Espanya, com si fos un impostor per vestir la samarreta de La Roja.
A Piqué se l’ha vist en les manifestacions multitudinàries de l’11 de setembre a Barcelona, se sap que era partidari de no jugar l’1 d’octubre contra Las Palmas per les càrregues policials, també se’l suposa favorable a un referèndum per resoldre el futur de Catalunya, ha pledejat a Twitter amb Millo, exdelegat del govern, i parla de “presos polítics” quan es refereix a Junqueras, Cuixart i Sánchez mentre retreu el poc interès mediàtic que mereix el judici que se celebra a Madrid.
Cap argument que no pugui defensar un ciutadà i un polític democràtic, i per descomptat un futbolista sobre qui no es pot dubtar del seu compromís amb la selecció espanyola cada vegada que va ser convocat fins a la renúncia consensuada després del Mundial de Rússia. A alguns aficionats, tanmateix, els va semblar suficient per qüestionar la seva presència a La Roja. De segur que molts són els mateixos que ara li retreuen la renúncia a l’equip de Luis Enrique i la seva presència al de Gerard López, com si fos una decisió simultània i malintencionada, només per emprenyar els que s’omplen la boca amb Espanya.
El mateix al·legat hauria pogut ser utilitzat pels independentistes més radicals en el partit de Girona. Absents el president de la Generalitat, Quim Torra, i el del Parlament, Roger Torrent, Piqué es presentava com el líder de la festa reivindicativa de Catalunya en el seu partit contra Veneçuela. Hi havia molta càrrega simbòlica i ambiental a Montilivi, i un petit sector de la grada es va posar a taral·lejar “¡Que puta España!” al ritme de la cançó “¡Que viva España¡”. I llavors, sabedor del seu ascendent, el jugador va fer callar de manera reiterada el grup per després afirmar: “Cal predicar amb l’exemple, els d’un costat i els de l’altre. Tot el que sigui una falta de respecte és intolerable”. Paraula de Piqué.
Una declaració que permet mesurar millor el pensament del jugador del Barcelona. Va aguantar la reentusiasma espanyola amb Espanya i no permet ara l’insult català amb Catalunya. La seva va ser una resposta normal i honesta si es coneix Piqué, que sempre ha sigut un barceloní que ha demanat una solució política al procés, i ha estat un fanàtic de la rivalitat amb el Reial Madrid i, alhora, un bon company dels internacionals blancs, tan proper a Sergio Ramos com distant d’Arbeloa.
No té res a veure jugar un partit a l’any amb Catalunya, i defensar la necessitat que sigui en data FIFA, amb disputar una fase de classificació amb Espanya. Piqué aspira simplement a descansar més per estar millor amb el Barça. I el seu pla funciona tan bé que no es deixarà utilitzar per cap causa que no sigui respectuosa amb el contrari, igual com passa al camp, dins i fora del Camp Nou. Jugador d’una forta personalitat, Piqué s’ha guanyat el respecte de la gent que anteposa el sentit comú a l’odi, contrari a la instrumentalització dels símbols, cosa habitual, d’altra banda, en el futbol de seleccions: Piqué no va desertar d’Espanya per allistar-se amb Catalunya.
Sobre la firma
