Pau Riba: “Espanya no s’ha alliberat de l’esperit de conquesta”
L'heretge de la Nova Cançó compleix mig segle de carrera
S’acosten fastos a l’agenda de Pau Riba. Dioptria (1969), primer àlbum del gran heretge de la Nova Cançó, compleix mig segle. Amb 19 anys, el precoç cantautor s’inspirava en Bob Dylan, electrificava el seu discurs i sincronitzava l’incipient rock espanyol amb la palpitació contracultural. Considerada la primera mostra del gènere cantada en català, conqueria automàticament la categoria de clàssic i, en opinió gairebé unànime, es convertia en una obra mestra encara insuperada.
Què ha fallat llavors en el rock català posterior? “La categoria musical dels intèrprets de Dioptria és molt elevada, la seva factura no deixa escletxes”, explica Riba (Palma, 70 anys). “Es tractava de demostrar que a Catalunya, a Espanya, es podia assolir un nivell musical internacional. Ens trobàvem en un moment històric rellevant”, prossegueix. “El xoc entre cultura i contracultura, les noves drogues, l’apoderament d’una joventut fins aleshores submisa, gràcies, entre altres coses, al rock-and-roll i a l’LSD, ens feien viure en estat de gràcia i curullaven les nostres motivacions. Les noves generacions incideixen en un moment bastant més gris i intranscendent, almenys pel que fa a inspiració històrica, i, malgrat que han après i han millorat tècnicament un munt sobre nosaltres, sembla que alguns no aconsegueixen anar gaire més enllà del que són els interessos merament comercials. Potser el moment no és propici”.
Dioptria, que es reedita l’abril per primera vegada en versió facsímil —també es publica un llibre que en desentranya la gestació i el recorregut vital de l’autor fins al 1972—, es va pensar en principi com a doble elapé i va veure finalment la llum en dos volums, publicats amb 12 mesos de diferència. En el primer, Riba ajustava comptes amb la família mesòcrata; en el segon, creava la seva, fugint de la civilització a l’Arcàdia de la utopia. “Per a mi, la utopia hippy continua sent vàlida i absolutament recomanable des del punt de vista ètic. L’execrable de la família no era la família en si mateixa, sinó els valors amb què l’envoltaven. El paternalisme, el masclisme, l’autoritarisme, sobretot el que han patit, acceptat i adoptat les dones” opina.
Dues gires
L’LSD i altres expansors mentals marcaven la diferència entre el primer i el segon volum de l’àlbum. Riba no fa escarafalls avui d’aquesta embriaguesa: “Continuo utilitzant les drogues sense fronteres, igual com utilitzo sandàlies o gel de bany”.
El lisèrgic no va evitar el naufragi de la utopia, ni que a finals dels setanta la seva carrera entrés en una recessió progressiva. De fet, fa sis anys que no té cap producte nou. “Em sembla absurd obligar-se a crear quan el cos ja no ho demana, només per complir amb uns dubtosos cànons comercials o amb les expectatives dels que esperen determinats comportaments d’un sense tenir en compte més que el seu propi desig. Amb tot, no he parat d’escriure al llarg d’aquests anys”, diu.
Ai, els anys. Entre els 70 que ja gasta i el mig segle que ha complert Dioptria, són molts. Sobretot quan la salut es veu amenaçada, com li ha passat recentment. “Sento que el meu cos sabrà aguantar i el meu cap vessa curiositat per saber com acabaran els reptes científics i filosòfics actuals. En l’àmbit pràctic estic ocupadíssim amb els preparatius de la gira dels 50 anys de Dioptria, que engega el 12 d’abril a L’Hospitalet, amb ajuda d’un munt d’amics guapos que s’afegeixen a l’efemèride: Kiko Veneno, Albert Pla, Pascal Comelade, Esperit, Vagina Dentata Organ, etcètera. D’altra banda, estem ultimant els preparatius d’un nou disc amb l’Orchestra Fireluche, del qual també hi haurà presentació. Seran dues gires, per tant: la que mira cap enrere amb amor i la que mira al futur amb il·lusió”.
Si el disc es va publicar llavors davant de l’auge de l’activisme en defensa d’una identitat cultural oprimida pel franquisme, la seva exhumació transcorre enmig de proclames independentistes. “Espanya no s’ha alliberat de l’esperit de conquesta associat als segles xv i xvi”, afirma. I, avui, on se situa Riba en aquest ordit? “Sempre he estat independentista en tots els aspectes de la meva existència: sempre he volgut independitzar-me, no dependre de totes aquelles coses que hagin pogut coartar les meves llibertats. I el franquisme coartava a sac. Aquesta ideologia segueix viva, i en ascens; el meu independentisme resplendeix més que mai”.
Expert a ferir sensibilitats, amb Dioptria lesionava Riba la de la seva discogràfica i algunes més. Les lletres de les cançons s’alçaven contra les coercions d’origen burgès. En els temps presents, tan hipersensibilitzats, en què dir en veu alta segons quines coses pot sortir car —i Riba ja sap què és estar entre reixes—, s’ho pensaria abans de dir prostituta a la protagonista de Vostè? “En absolut! No estic insultant ningú!... O ningú més que una figura literària construïda per mi com a metàfora d’una situació, un biaix social, perfectament criticable,” respon.
