Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’independentisme és un nou anticatalanisme

Ara mateix ja tenim menys autogovern, menys pes en el Govern d’Espanya i menys prestigi a Europa i al món

Artur Mas i Quim Torra, al Parlament.
Artur Mas i Quim Torra, al Parlament.

L’anticatalanisme de sempre no ha canviat. El coneixem bé. Potser ha eixamplat la seva base, com a resultat de l’excitació provocada pel procés independentista. Però en allò que el fa substancial, continua essent la versió actualitzada del vell. No li agrada que els catalans ens autogovernem, perquè està segur que en realitat només es tracta d’una passa cap a la secessió i la independència. No li agrada gaire que els catalans parlem la nostra llengua, perquè també ho veu com una manera de consolidar la diferència fins a convertir-la en reivindicació secessionista. Tampoc li agrada que ens impliquem com a catalans en el Govern d’Espanya, perquè no té cap mena de dubte que ho aprofitarem per consolidar les nostres posicions diferenciades com a trampolí per a la secessió.

L’anticatalanisme tradicional és centralista, uniformador i de voluntat assimilacionista. Tot i conservant l’arrel històrica que li hem conegut, i que s’ha manifestat amb tanta brutalitat en determinades èpoques de la nostra història, com la dictadura de Primo de Rivera i el franquisme, l’anticatalanisme de sempre, malgrat l’excitació actual, ha arribat al present en una versió suavitzada per la força de la Constitució, de l’Estat de les autonomies i de l’europeïtzació, que asseguren uns mínims de descentralització, de reconeixement i de plurilingüisme. Els energúmens més formidables que encara podem trobar avui en les diferents versions més o menys extremistes de la dreta hispànica són uns xaiets si els comparem amb els anticatalanistes del passat, tot i que pertanyin a la mateixa branca ideològica.

La novetat anticatalanista no ve de fora sinó de dins. La branca fins fa ben pocs anys eixorca de l’independentisme és la que ha fet aquesta aportació contradictòria amb la cultura clàssica del catalanisme, de manera que s’ha produït una mena d’inversió política. Una part minúscula, en convertir-se gairebé en el tot, ha esdevingut l’enemiga del catalanisme polític, com a matriu institucional de la Catalunya autogovernada contemporània. Ningú com Carles Puigdemont i Joaquim Torra, els presidents del rupturisme secessionista, representen millor aquest capgirament de comportaments, cosa que en el cas d’Artur Mas, el seu predecessor i promotor, encara es vestia de l’ambigüitat i el tacticisme de qui es proposa objectius inabastables per obtenir resultats a tocar de la mà.

Aquest corrent ideològic es creu catalanista però és anticatalanista, sobretot, en la mesura en què es desinteressa de l’autogovern de Catalunya i de la participació en el Govern d’Espanya. No cal estendre’s gaire en l’explicació perquè els fets són prou eloqüents pel que fa al respecte nul a l’Estatut de Catalunya i a les institucions de tots els catalans, manipulades i ocupades amb afany partidista i merament instrumental, devaluades de fet per qui considera que només la independència podria donar-los algun sentit. Tampoc cal detallar fins a quin punt es desinteressa el nou anticatalanisme català de la democràcia espanyola i de la governació del conjunt del país. Més aviat al contrari, treballa per destruir la democràcia i poder demostrar després que ens trobem sota una bota com la turca, i es presenta a les eleccions generals amb l’objectiu de bloquejar qualsevol majoria de govern a Madrid. Tot el contrari del programa catalanista des de Prat i Cambó, passant per Macià i Companys i acabant per Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.

Aquest nou anticatalanisme es caracteritza per una novetat contemporània, com és la seva nul·la comprensió del significat del projecte europeista, que no tan sols tracta d’unir els ciutadans i els pobles d’Europa, a partir de la legalitat dels estats de dret realment existents, sinó que ho fa partint del principi de la reconciliació entre els antics adversaris i enemics. La fórmula maragalliana “Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa”, inspirada en el principi federatiu i en la subsidiarietat, no entra en el cap del nacionalisme secessionista, interessat a viure de les animadversions en lloc de treballar per superar-les. Tampoc és europeista en el mètode polític escollit, l’unilateralisme en les decisions i el bilateralisme en una negociació entesa com de suma zero: jo guanyo el que tu perds. El mètode europeista significa cooperació multilateral, reformisme gradualista i incrementalisme, exactament el contrari del camí escollit pel nacionalisme independentista des del 2012.

Aquesta no es una qüestió merament conceptual. El pitjor del nou anticatalanisme no és ni que sigui nou ni que trenqui amb la fructífera trajectòria del catalanisme possibilista de sempre. El pitjor són els seus resultats, que no tan sols són nuls quan ocupa les institucions sense governar, sinó que perjudiquen els catalans concrets, tots els ciutadans de Catalunya, inclosos els qui els voten, i els perjudiquen en els seus interessos i fins i tot en els seus valors catalanistes.

Ara mateix ja tenim menys autogovern, menys pes en el Govern d’Espanya i menys prestigi a Europa i al món, a més a més d’haver perjudicat l’economia, espantat els inversors i les empreses i dividit i desmoralitzat el conjunt del país. Les institucions catalanes es troben en el moment més baix de la seva història i les competències d’autogovern més preuades —escola, ordre públic, mitjans de comunicació— en necessitat urgent de grans pactes transversals per defensar-les del mal ús que n’estan fent els governants independentistes i dels afanys de control i de recentralització per part de l’anticatalanisme tradicional, constantment atiat i provocat per aquest anticatalanisme nou que posa en perill tot allò de bo que ha estat i que representa Catalunya en la seva història.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ