Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Qui vol el diàleg?

Els anomenats equidistants en realitat no ho són, formen part d’aquest bloc, però amb la comoditat que suposa no comprometre’s

Pedro Sánchez i Miquel Iceta, teòrics equidistants, el 2016.
Pedro Sánchez i Miquel Iceta, teòrics equidistants, el 2016.

Des de finals del 2012, els partits polítics i l’opinió pública catalana se solen dividir, grosso modo, en tres blocs: els partidaris de la independència, els contraris i els equidistants.

Les posicions dels dos primers estan clares, els equidistants, en canvi, no se sap gaire bé on se situen. El més clar que proclamen constantment és que cal dialogar, la qual cosa per descomptat és molt raonable. Però és legítim sospitar que el terme diàleg, en boca dels equidistants, amaga certes intencions.

Aquestes queden desvetllades si analitzem el context des del qual s’utilitza aquest terme: “La culpa de tot –diuen– és que els dos bàndols no han dialogat, aquí rau l’origen del problema”. És a dir, d’una banda, la culpa de no arribar a una solució es reparteix per igual entre separatistes i constitucionalistes i, de l’altra, en l’arrel del problema els dos bàndols tenen idèntica responsabilitat. Crec que ni una ni altra afirmació són certes.

Deixem de banda l’últim, l’origen del problema, molt llarg d’explicar. Centrem-nos en el segon, que el diàleg entre les parts és la solució i la culpa que no s’hagi produït es reparteix per un igual. Avançant la conclusió: no crec que això es correspongui en absolut amb la realitat i els fets demostren que aquesta posició és insostenible. En efecte, arran dels esdeveniments que s’han anat desenvolupant des del 2012, podem comprovar com la iniciativa que impossibilita qualsevol tipus de diàleg correspon al bloc independentista. Vegem-ho.

Els qui no han volgut propiciar mai el diàleg han estat només els d’una part, els del bloc independentista

Primer, el gener del 2013, després de les eleccions autonòmiques de novembre de l’any anterior, el Parlament de Catalunya va aprovar, per una ajustada majoria, una declaració el punt primer de la qual deia que la sobirania residia en el poble de Catalunya. En realitat, això ja constituïa una declaració d’independència i, en tot cas, era un clar desafiament a la Constitució que diu una cosa molt diferent: la sobirania està atribuïda al poble espanyol. Un cop de puny dur a la mandíbula no és manera de començar un diàleg, suposo que hi estareu d’acord.

Segon, el 14 de novembre de l’any següent, amb pretensions de referèndum d’autodeterminació, se celebra aquella consulta il·legal i sense cap garantia sobre la veracitat dels resultats que el feble Govern Rajoy tolera per evitar, segons creu, mals majors, però amb la condició pactada amb Artur Mas que aquesta consulta figurés com una iniciativa de la societat civil (ANC i Òmnium Cultural, bàsicament) i, en tot cas, sense cap intervenció de la Generalitat. Mas incompleix el pacte amb Rajoy i proclama solemnement a última hora de la tarda uns resultats com si tinguessin validesa oficial. Cop de puny a l’estómac i a traïció. És una bona manera de diàleg, estimats equidistants?

Tercer, els mesos de setembre i octubre del 2017, després d’aprovar irregularment els dies 6 i 7 dues lleis que reconeixien explícitament la desobediència a la Constitució i a la resta de l’ordenació jurídica, se sortien obertament del marc constitucional, convocaven un referèndum d’autodeterminació per a la jornada de l’1 d’octubre i, dies més tard, proclamaven en tandes successives una declaració unilateral d’independència, la tan esperada com ineficaç DUI. Va ser un intent, ridícul si es vol, mal plantejat sens dubte, sense cap base legal i moltes més coses que es podrien afegir, però certament amb la clara intenció de posar en perill la democràcia i l’Estat constitucional. Per això els principals responsables són ara a la banqueta. Buscaven el KO tècnic i va quedar en res, però en tot cas no pretenien el diàleg.

És legítim sospitar que el terme diàleg, en boca dels equidistants, amaga certes intencions

Per tant, tornant al principi, els qui no han volgut propiciar mai el diàleg han estat només els d’una part, els del bloc independentista. I els anomenats equidistants en realitat no ho són, formen part d’aquest bloc, però amb la comoditat que suposa no comprometre’s, es tracta dels tebis, aquells que tant menyspreava Jesús a l’Evangeli.

La ingenuïtat de Pedro Sánchez –i d’Iceta– durant aquests mesos passats, i em temo que en el futur, ha consistit a buscar el diàleg amb aquells que han demostrat amb els fets que no el volen. Seria millor formar una coalició de Govern constitucionalista a la Generalitat per iniciar, des d’aquesta posició, una acció política que convencés els ciutadans de les grans possibilitats i beneficis d’una Catalunya autonòmica dins d’Espanya i de la UE.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ