Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Els dissecats

La memòria es trama de recules i sovint es teixeix a partir d’un motiu recurrent, com passa amb els estampats

El guerrer dissecat de Banyoles, l'any 2000.
El guerrer dissecat de Banyoles, l'any 2000.

La memòria es trama de recules i sovint es teixeix a partir d’un motiu recurrent, com passa amb els estampats. Recordem tot de vehicles obsolets. Els desamors. La memòria és un vestit a mida i passat de moda, perquè ens remet a un món que no tornarà.

De vegades penso en el negre de Banyoles. D’excursió, amb l’escola, el vèiem un cop l’any. Cap de la tribu, boiximà, un san, mor de cacera. La seva mare encara plora a la cabana dels esperits que els germans Verraux, expedicionaris i taxidermistes, l’exhumen d’amagat i el farceixen de palla, l’any 1830. Després l’exposen a París, enmig de girafes i de lleons colltorçats. I l’any 1888 el facturen per correu ferroviari cap a Barcelona: el veterinari Francesc Darder l’ha comprat per quatre rals, hi ha l’Exposició Universal. Té una botiga-museu al passeig de Gràcia. Hi mostra el san, al costat de mòmies asteques i d’un rus moscovita dissecat. L’any 1916, Darder dona el seu fons a Banyoles i es munta el museu que duu el seu nom. L’any 2000 retiren el negre.

De vegades penso en Sara Bäartman. Una hotentot, o sigui una khoi. El nom d’hotentots van imposar-lo els holandesos, vol dir “els tartamuts”. Sara neix l’any 1789, prop del riu Gamtoos. Òrfena de ben petita, esdevé l’esclava d’un holandès errant. I un bon dia el germà de l’amo li suggereix que viatgi a Anglaterra. L’any 1810 comença un periple per les cities, amb el seu nom artístic i rutilant, la Venus Hotentot. Homes pàl·lids i esquifits li demanen que mogui el mamellam i el planisferi. Ara, els grups abolicionistes porten el seu representant a judici, i d’això que l’any 1815 canviï d’agent artístic i aterri a París, on s’empiocarà, a còpia de prostituir-se, i morirà: el naturalista Georges Cuvier l’esventra. Del cos se’n va fer un motlle de guix, exhibit al Musée de l’Homme, que és on jo la vaig veure de petit. La van retirar a finals dels vuitanta.

I de vegades penso en el Pepe. L’any 1809 Napoleó volia conquerir la península Ibèrica. Pepe és un soldat espanyol i el fan presoner. Dut a França, un acabalat, Jean-Baptiste d’Allard, de la ciutat de Montbrison, el contracta de manobre. Vol braços per aixecar la seva mansió. I un mal dia, traginant per la bastida, Pepe cau i es desnuca. L’amo el naturalitza, per exposar-lo a la sala de curiositats del palauet. Pepe comparteix l’espai amb un rinoceront putrefacte. Després, el casalot es converteix en el Musée d’Allard, que és on vaig veure el Pepe, ara fa temps. Al tombant de l’últim segle, un periodista català va parlar del cas i Pepe, com que ningú no el reclama, dorm al soterrani, ocult.

Els dissecats de la meva infància, fa de bon pensar que no tornaran. Sovint em recordo d’ells i explico les seves vicissituds a la gent més jove. Vaig palpar una època estranya, judiquen. I m’atribueixen mil anys de més, que no tinc, però ho sembla, cosa que ja m’està bé.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >