Selecciona Edició
Connecta’t

La rumba després del mestre

Naixés on i com naixés, la rumba es va fer adulta a les mans de Peret i va ser la seva personalitat i el seu ventilador els que la van passejar pel món

Peret i els seus 'palmeros', Toni i El Huesos, un trio inseparable.
Peret i els seus 'palmeros', Toni i El Huesos, un trio inseparable.

Mentre el pas del temps no aconsegueix apaivagar les —de tant en tant acalorades— discussions sobre la invenció de la rumba (més aviat sembla tot el contrari), el nom de Peret segueix present en l’imaginari popular amb etiquetes com el rei de la rumba o coses semblants. Etiquetes sens dubte merescudes perquè, naixés on i com naixés, la rumba es va fer adulta a les seves mans i va ser la seva personalitat i el seu ventilador els que la van passejar pel món, d’Eurovisió a l’eixelebrada cloenda dels nostres Jocs Olímpics, de la rumba del franquisme (amb peineta i bata de cola) i les actuacions al Sàhara (encara espanyol) per als terciosque intentaven controlar la Marxa Verda, a l’independentisme més recalcitrant del Concert per la Llibertat del 2013.

Realment Peret va aconseguir que la rumba fos de tots i es ballés amb naturalitat en discoteques i festes majors, i que escalés fins al número u de les llistes de països aparentment tan poc sandungueros com Holanda o Alemanya. Peret va ser la rumba, però després de la seva desaparició molts han seguit els seus passos sense aconseguir prendre’n el relleu. Des de fa dues o tres dècades, de tant en tant alguna cosa altera l’equilibri i proclamem als quatre vents que la rumba ha tornat per quedar-se. Però aviat el miratge s’esvaeix.

Dissolts els Papawa i amb Els Manolos i Ai Ai Ai als llimbs, dels quals no han acabat de marxar del tot, l’ideari i el ritme rumbers semblen estar més en mans de joves aparentment allunyats de la història, com Joan Garriga, Gertrudis, Txarango o La Pegatina, que en els vells defensors de l’ortodòxia. Així i tot, tant a Mataró com al carrer de la Cera, les arrels ben plantades continuen donant fruits.

Peret Reyes, que va ser palmero de Peret, líder de Chipén i de Papawa, segueix al peu del canó amb un disc recent, editat pel Taller de Músics.

Petitet, fill d’El Huesos, un altre palmero de Peret, continua lluitant per donar a la rumba un toc més il·lustrat. Fa un any i mig va portar al Liceu la seva rumba simfònica.

De tots els hereus, els que caminen amb més força són Sabor de Gràcia, des de la plaça del Raspall d’aquest barri però amb un peu ben ancorat a Mataró, pàtria del rei. El seu recent doble cedé Sabor a Peret i les seves aclaparadores presentacions en directe confirmen, en temps present, la força de la rumba. Recuperant el titular d’aquest diari per a la presentació d’aquest disc: “La rumba té poder, però on és?”, Sicus Carbonell, líder de Sabor de Gràcia, confessava: “Mentre hi hagi gitanos catalans la rumba no desapareixerà, però el problema avui és que de tot se’n diu rumba. Nosaltres vivim més de les festes corporatives de grans marques de tot el món que es fan a Barcelona”.

I encara que molts s’esquincin les vestidures, no podem oblidar els eterns Gipsy Kings, que han portat la rumba catalana fins a les pel·lícules de Pixar i Disney i que, a més, han reunit per a la seva imminent gira d’estiu els seus components originals, incloent els díscols Tonino Baliardo i Nicolás Reyes, fill i nebot de l’avui oblidat Manites de Plata, el gitano català de Sète.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ