Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La llista de X

“Hi ha llistes i llistes. Que en algunes és millor que no hi surtis i en d’altres, si hi surts, descobreixes que ets algú, saps que comptes per a alguns o per a alguna cosa”

La terrassa del Zurich el 1992.
La terrassa del Zurich el 1992.

Torno a trobar-me amb X (l’anomenaré així per no comprometre’l), després de no veure’ns durant els últims quatre mesos. Com fem des de fa anys, ens veiem al Zurich. En aquest històric bar, ens assèiem també als anys setanta, ens posem a recordar. De vegades teníem com a veïns de taula Paco Candel i el pintor postita Antonio Beneyto. A pocs metres, en aquell llavors, hi havia un quiosc de diaris (que no és el mateix que hi ha ara uns metres més allunyat) regentat per un excomissari de la policia nacional, durant la dictadura de Franco, i també autor de novel·les policíaques i de ciència-ficció, Tomás Salvador. Aquest s’asseia a compartir cafè i tertúlia cap a les 11 del matí amb Candel (que sempre el va defensar de les acusacions d’“home del règim”) i Beneyto. Solia fer les dues coses gairebé alhora. Estar de tertúlia a la terrassa i atendre el seu negoci des dels 10 metres que el distanciava.

Quins temps aquells, ens diem amb X, sabent que estem dramatitzant. “Hi ha llistes en les quals si no hi surts, no ets ningú”, enuncia de sobte, com necessitant trencar com més aviat millor el silenci. Ho va dir gairebé en sordina, com per a ell mateix abans que per a qualsevol interlocutor. “Què”, vaig preguntar, perquè la frase m’havia arribat desdibuixada. “Que hi ha llistes i llistes. Que en algunes és millor que no hi surtis i en d’altres, si hi surts, descobreixes que ets algú, saps que comptes per a alguns o per a alguna cosa”.

Seguint el seu raonament, que de seguida vaig entendre que no era exactament un lament, li vaig dir que sense sortir en aquesta llista, també era algú, si és que parlàvem d’ell. Ho era per a mi i per a molta gent que el coneixia, vaig pensar. Vam decidir tàcitament continuar parlant del tema amb tota naturalitat, sense que jo sabés encara a quina enigmàtica llista es referia.

Llavors X va començar un monòleg sobre la naturalesa dels gestos, sobre la importància d’aquests senyals miraculosos que t’arriben donant compte de la teva existència, sobre aquests missatges que et designen com a habitant d’una comunitat en la qual participes i de la qual necessites el reconeixement com l’aire que respires. No medalles, delimitava, ni reconeixements estentoris. Només ser en aquesta llista, potser la més important de la teva existència, per poder dir gràcies i seguir amb la teva vida. “I oblidar-te de la maleïda llista”, va delimitar desganat. També et podries oblidar de la llista en la qual no surts, vaig intentar aconsellar-lo inútilment. “Aquesta és una altra qüestió”, em va dir. “Faré com que m’oblido de l’assumpte, sobretot perquè no m’impedeixi continuar fent el que sempre he fet en aquesta ciutat, millor o pitjor, que va ser pensar molt en ella, amb més o menys fortuna, reflexionar i fer alguna cosa, encara que fos ínfim, perquè fos millor. I no tant, va voler aclarir gairebé amb urgència, perquè fos millor per anar millor, sinó perquè sé que així també m’aniria bé a mi, que tampoc soc un ciutadà tan bo i desinteressat”. Ens vam acabar la consumició i ens vam acomiadar. Sabíem que ens trobaríem ben aviat perquè no feia massa que havia estat avi i volia que conegués la seva neta.

Em vaig quedar pensant en el que X m’havia dit. No vaig intentar esbrinar quina llista podia ser aquesta en la qual ell no sortia. Així que vaig començar a pensar en una llista semblant i què hauria passat si jo tampoc no hi hagués sortit. No em va sorprendre descobrir que també hagués arribat a la mateixa conclusió que X. Vaig pensar en una altra possibilitat, posats ja a imaginar l’inimaginable. Que es confeccionés la llista de tots els que no hi surten. Una llista paral·lela. Seria el més just. Fins i tot el més saludable per als absents. Aquella sensació d’invisibilitat, de retret callat, no vaig saber mai a qui de X, tot això quedaria neutralitzat per aquesta llista oportuna. Ara mateix ja visualitzo les dues llistes. La que cita els que compten i la que cita els que no. Totes les coses tenen dues cares. No només les monedes. La lluna, que il·lumina tant els que surten a la llista com els que no, també té dues cares. Sempre volem conèixer la que no veiem. Com la llista en la qual surten els que no compten. O es van oblidar d’ells, que també podria ser, posats a consolar-nos.

Quan vegi X li transmetré aquestes reflexions. I intentaré de comportar-me amb ell com si jo tampoc no hagués sortit en cap llista. I si alguna vegada surto en alguna, no li ho diré.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ